X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

UN MÓN SOSTENIBLE? / OPINIÓN

4 diferències entre Donald Trump i els presidents de gener

Foto: EFE.
19/01/2017 - 

El 20 de gener poblacions com Silla, La Pobla de Vallbona o Vinaròs celebren la festivitat del seu patró, Sant Sebastià. És el mateix dia en què tradicionalment es celebra la presa de possessió del president dels Estats Units. En el país de les barres i les estreles, carregat de simbolismes i orgull nacional, les tradicions es mantenen com una norma més de respecte institucional. L’actual data es va instaurar en 1933  amb l’Esmena XX, introduïda en la Constitució per a reduir el temps que transcorria des de l’elecció del candidat fins l’inici del mandant, una mesura que es va començar a aplicar en 1937. Des d’aquell any i amb algunes variacions cerimonials del guió cada nou president jura o promet el càrrec davant el Capitoli, a l’emblemàtica avinguda Pensilvània que comunica el centre del poder legislatiu nord-americà amb la Casa Blanca. Només en contades excepcions s’ha alterat el calendari del dia presidencial i algunes d’elles per motius de força major, com la mort de Franklin D. Roosevelt quan encara estava en actiu, l’assassinat de Kennedy o la dimissió de Nixon.  

Des dels anys 30 i, possiblement des de molt abans, no hi ha hagut un president amb diferències i paradoxes tan radicals respecte els seus predecessors com les que acumula Donald Trump abans d’iniciar el seu primer mandat. En el vespre de la seua presa de possessió volem recordar només algunes d’elles respecte als 12 presidents de la temporada de gener.

1-L’oposició del seu partit

Després del procés de primàries, els partits, tant el republicà com el demòcrata, acostumen a fer pinya entorn el seu candidat quan arriben les eleccions. En el cas de Trump no ha sigut així. Bona part dels dirigents republicans li han donat l’esquena al gran magnat de Nova York i els seus insults a la decència, fins i tot alguns han demanat obertament als electors que no el votaren. No obstant una vegada ha guanyat la cosa canvia.

 Dins el govern que ha escollit Trump, on abunden els milmilionaris, els xenòfobs anti-sistema i fins i tot un general amb el malnom de “gos boig” al front de la Secretaria de Defensa, ha col.locat com a cap de gabinet al president del Comité Nacional Republicà, Reince Priebus, pot ser amb la intenció d’acostar posicions entre radicals i extremistes de l’executiu. No obstant tots han prosperat i molt aprofitant-se del sistema que diuen criticar. De fet alguns càlculs asseguren que la suma de les fortunes personals dels membres del nou govern  -uns 35.000 milions de dòlars en total- superen el PIB de països com Bolívia, Estònia o Senegal. Entre eixos megacracks dels negocis està un experimentat banquer, Steven Mnuchin, responsable de les finances republicanes durant a campanya i que fins 2002 va formar part de Goldman Sachs, la marca que va precipitar la crisi financera mundial amb la seua fallida, i que ara serà el màxim responsable de la Secretaria del Tresor. En definitiva, un “llop de Wall Street” escollit per a vigilar el galliner de l’economia, en una característica simptomàtica del “trumpisme” aplicable a altres nomenaments del govern, que no poden dissimular una càrrega de cinisme polític.

2-El president No

Els programes dels presidents contenen de manera predominant missatges on abunden conceptes afirmatius i constructius, com la reforma sanitària històricament present en el programa dels demòcrates. Per contra l’eix central del programa polític de Trump es centra en les amenaces i sobretot en el “No” a tot tipus de conceptes alguns evidents com el terrorisme, altres exòtics com l’oposició a la globalització en un món en permanent interconnexió i altres insolidàriament retroactius com l’oposició al programa de sanitat pública, l’Obamacare, o l’atac cruel i directe a la immigració. Una plantejament terriblement paradoxal en un país com els Estats Units, nascut i nodrit dels treballadors en busca de faena arribats de qualsevol part del món. De fet Trump ha inclòs en el seu equip, majoritàriament blanc i d’origen anglosaxó, a un filla d’immigrants de la India, Nikki Haley, com ambaixadora davant l’ONU. Elaine Chao, nascuda a Taiwan, serà la Secretaria del Transport, Ben Carson -l’únic negre de l’executiu- ocuparà la Secretària de Vivenda, a més de l’esmentat Reince Priebus, de pare alemany i mare grega nascuda al Sudan. En tot cas l’anunciada construcció d’un mur en la frontera amb Mèxic no sembla precisament una gest de bona voluntat veïnal per a fomentar la cooperació internacional.

El canvi climàtic, com ja recordaven anteriorment ací, provoca un altre “No” rotund per part del nou president, que ha arribat a qualificar com un “conte xinés” el calfament global del planeta en una clara referència despectiva, de pas, al règim de Pequín, que aposta decididament per l’energia renovable i no evidentment per qüestions filantròpiques. La inèrcia internacional de les empreses del sector energètic, que veuen cada vegada més un bon mercat en l’oferta d’alternatives als carburants d’origen fòssil, ja no té marxa enrere. Per això Estats Units pot perdre l’oportunitat econòmica de posar-ser al dia en la reconversió climàtica si Trump i els seus acòlits compleixen les promeses per acabar amb la política verda impulsada per Obama i abandonar l’Acord de París. En eixa línia s’ha pronunciat anteriorment el nou responsable de l’Agència de Protecció del Medi Ambient, Scott Pruitt, un declarat “negacionista” que ha dedicat bona part dels seus esforços com a fiscal a lluitar contra la legislació mediambiental. El més probable és que l’administració Trump simplement és dedique a “no fer res” per a combatre el canvi climàtic i a protegir els interessos de les grans corporacions, que més o menys és el que han fet els altres presidents, a pesar de les bones paraules.

3-Amic del govern rus 

Des que Harry Truman va decidir llançar dos bombes atòmiques sobre el Japó durant la Segona Guerra Mundial, la relació d’Estats Units amb la franquícia comunista de Rússia, la Unió Soviètica, es va anar distanciant fins a convertir-se en la Guerra Freda que tots els presidents posteriors han aprofitat o combatut segons els interessos polítics del moment. Reagan al final, Clinton i els Bush acostaren posicions però sempre mantenint les distàncies i l’OTAN pel mig. Obama ha marcat un nou distanciament més evident en el cas de Síria i l’espionatge durant les eleccions. Per contra Trump considera obertament al govern rus un amic, en un gir geoestratègic que poc té a vore amb els interessos de la seguretat nacional i prou amb l’admiració al ferri control del poder que destil·la el règim de Vladimir Putin, en sintonia amb l’estil del nou ocupant de la Casa Blanca.

Sembla com si Donald Trump estiguera disposat a iniciar una nova Guerra Freda selectiva contra tot el que no pense com ell, inclosa la meitat del seu país, com anuncia la premonitòria lletra 'New Cold War', una de les fosques cançons de l’últim disc editat per Killing Joke.  

4-El candidat més famós  

Donald Trump és, comparativament amb els seus predecessors, el més famós de tots abans de la nominació per les facetes més dispars. La seua coneguda afició per aparéixer al cine i la televisió, té només un precedent amb la carrera com actor de Ronald Reegan, especialitzat en westerns abans de pensar en la política. El cas de Trump és diferent perquè, tenint clar que el seu negoci està en el món immobiliari, aprofita en les seues estratègies empresarials la passió per deixar-se vore en pel.lícules i sèries de televisió. Ha tingut el seu propi reallity show -The Appendix- on un grup d’empresaris competien per poder dirigir una empresa del seu grup. Ha aparegut en  produccions cinematogràfiques junt Bo Derek o Hugh Grant i fins i tot amb el xiquet actor  Macaulay Culkin en la segona part de Sol a Casa, Perdut a Nova York. Més propi de la seua actitud agressiva i presència intimidant són les aparatoses intervencions en el Pressing Catch amb lluita cos a cos inclosa, que compagina amb l’organització de concursos de bellesa.

El mes de la carxofa a Benicarló  

Mentre Donald Trump pren possessió del càrrec i ens sorprén amb les seues perilloses ocurrències, a casa nostra el calendari ens anima amb altres efemèrides que no canvien. Gener és també el mes de Sant Antoni i la festa de la carxofa a Benicarló. Amb fred polar o sense, una de les millors manera d’afrontar l’hivern i les incògnites de 2017 és degustar un aliment unit a la terra i que té a la localitat castellonenca del Baix Maestrat una cita anual consolidada. Un dels actes centrals es la XXIV Demostració Gastronòmica de la Carxofa, on participen nombrosos restauradors de la població. A més, tot tipus d’ofertes i propostes gastronòmiques es succeiran dins un intens calendari que fulla a fulla té a la carxofa com a protagonista fins al mes de març.

Un 4 de març va iniciar el seu mandat el primer president dels Estats Units, George Washington, per a governar una jove república convertida ara en líder del món. Les decisions  del seu successor número 45 marcaran en bona mesura com serà de sostenible la vida al planeta i les relacions internacionals en els pròxims quatre anys. Totes les incerteses que ha generat l’inici de l’era Trump començaran ha convertir-se en fets ben reals a partir de la seua presa de possessió davant un món que, a pesar de les incògnites, esperem que continue sobrevivint a més presidents nord-americans.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email