X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

obituario

Pareu màquines, s’ha mort un periodista: Ismael López Belda

12/08/2018 - 

ALACANT. Si recordeu aquella sèrie mítica titulada Lou Grant -jo estic passant l’estiu revisionant-la-, recordareu també que el periodista Grant, un tipus ja granat en la professió, passa els seus primers moments d’arribada al Los Angeles Tribune anotant en una llibreteta els noms de totes aquelles persones amb qui havia tingut una topada, una mena de memorial de greuges, i, quan ja es troba assegut al seu lloc a la capçalera de la redacció de Local, agafa un micròfon i els combrega tots al seu davant. Una el·lipsis ens obliga a imaginar només aquesta topada amb els infractors, però sabrem, per la relació cordial que manté amb tots ells més endavant, que Lou és dels que perdonen i valoren la vàlua de cadascú, més enllà de greuges i prejudicis.

Amb Isma Belda ens vam conèixer allà pel 1993 o 1994, quan es va incorporar al grup que vam posar en marxa Ràdio Altea, la ràdio comarcal que depenia de l’ajuntament del municipi. Isma em va produir la sensació d’estar davant d’un d’aquells periodistes de vella escola dels quals Lou Grant era, per a mi, el paradigma en la ficció. No vam tindre cap topada, no crec que en tinguera cap topada amb ningú, tot i que algú tenia previst el prejudici per enfrontar-s’hi, perquè Isma anava a barraca amb el seu somriure un xic sardònic. Tenia prou amb això, no li calia cap llibreteta per anotar greuges, i perdonar-los.

Segur que hi ha molts amics ara mateix, davant d’una llibreta, d’una pantalla, d’un micròfon, rememorant la seua figura i el seu estil de bohemi valencià, amics que el deuen conèixer molt més que jo, que poden explicar anècdotes vitals, moments de joia assaborint la vida a la vora del mar, com ara Marià Sánchez Soler, que acaba de fer pública una foto d’Isma amb un barbot setentero que molts no hem arribat a vore, amb una copa a la mà i el pit descobert, una terrassa i la mar de fons. Isma ha estat permanentment joia de viure d’un esperit lliure i alhora professional irreductible d’una professió menystinguda en temps de facècies i descapitalització dels mitjans, massa vegades la voz de su amo.

Després d’aquells anys a Pont de Moncau, ens hem anat retrobant, més aïna per casualitats i encreuaments casuals, que perquè la lletra ens haja portat cap al mateix camí. La darrera vegada que vam petar una mica la xerradeta va ser a la Fira del Llibre d’Alacant, on la seua parella, la Lliris Picó, menava la caseta de l’Institut d’Estudis Catalans, sota l’empara de la Universitat d’Alacant, una paradeta resistent que amb la presència del visitant Belda agafava l’aroma de l’Horta d’Alacant, de les platges i els edificis desapareguts, dels personatges de la memòria difícil d’una ciutat, Alacant, molt donada a l’oblit, que ell ha anat recuperant perquè els alacantins es reconcilien una mica amb el seu passat.

A banda de periodista rigorós i estilista planià, format a la Universidad Complutense de Madrid, durant tota la seua trajectòria ha estat militant del nacionalisme valencianista d’esquerres, militant en sentit ampli, de vegades lligat a algunes sigles, més a sovint navegant sota la seua pròpia bandera, reconegut des d’àmbits equidistants de l’ecosistema polític, cultural i social, com Acció Cultural del País Valencià, el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Republicana, respectat pels contrincants dialèctics per la seua ironia, el seu enciclopedisme i aquell aire de lliurepensador que no l’ha abandonat mai.

“Xiquet, com va la vida? Un parell de besaetes” és una mena de divisa beldaniana que costa molt pensar que no tornaràs a sentir pels voltants de la Plaça dels Estels, venint o anant d’enlloc. 

Aquest matí  ben dejorn començava escrivint sobre literatura: Bernard, Läckberg, Vargas, Rothkovic i Oliver, quan m’he assabentat de la mort de V.S. Naipaul i ho he deixat tot per escriure un obituari sobre l’escriptor britànic d’origen indi i antillà. No esperava la notícia que m’ha caigut com una llosa poc després, el traspàs de l’amic Isma, moment en què s’ha escoltat a tot Alacant un “pareu màquines, s’ha mort un periodista”.

Abans de començar a teclejar, m’he encés un dels purets holandesos que de tant en tant em permet, i només escriure el nom d’Ismael L. Belda a la pantalla, he recordat que ell també era de purets, i que alguna que altra vegada en vam compartir, en aquella redacció de començaments dels anys 90 en què encara es podia fumar, al costat d’una finestra oberta, una d’aquelles finestres de marc de fusta restaurada de la Casa de l’Aigua, per no molestar els companys, tot i que això de molestar, sobretot a les forces vives, a Isma l’importava un rave.

“No hi ha res més vell que el diari d’ahir”, es deia a la professió periodística abans de l’arribada d’internet. Cal, per això, la memòria dels periodistes com Ismael López Belda.


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email