GRUPO PLAZA

ELEMENTS D’ARQUITECTURA: L’ESCALA 

Amunt i avall, per la mar o cap al cel: són iguals totes les escales?

Seguim buscant els elements fonamentals per compondre l’arquitectura contemporània. A la partitura de la particular casa de Cultur Plaza, l’escala marca el ritme 

9/10/2018 - 

VALÈNCIA. “Por desgracia o por fortuna, no te dejaré de amaaaaar... Escándalo, es un escándalo; Escándalo es un escándalo”. Encara que nosaltres som més de rebombori, Raphael ja cantava sobre trobar-se obstacles i trampes en el camí, com pujar al pis de dalt. Eixe és el significat d’skándalon, la paraula grega que va servir per a anomenar l’escala. Per això també es parla de l’escala gràfica –la regla que indica la mesura real dels plànols- o de la proporció de l’arquitectura –“eixe edifici queda fora d’escala a la plaça de Baix”-: escalar és sempre pegar un bot, saltar entre el dibuix i la realitat o entre elements amb distinta proporció.

I per això les embarcacions també fan escala als ports, ja que és el primer que s’amarra al moll perquè puguen baixar els passatgers i tripulants a terra ferma. Exactament eixa era la funció de l’Escala Reial del Port de València. Als peus de l’Edifici del Rellotge, era la portada d’entrada al cor de la ciutat des del Port Vell. El cognom de l’Escala té data: el 1858 Isabel II la xapava quan venia d’Alacant –on sí es conserva l’escala de l’antiga dàrsena- per a visitar les obres del Port de València.

Foto: Escala Reial al Port de València.

Coronada per dos fanals desapareguts, fa ara un any les prospeccions geològiques van comprovar que l’escala segueix soterrada baix les lloses de formigó. El pas del temps ha retallat la seua amplària –abans tenia la mateixa escala que l’avinguda del Port- però l’any passat l’Autoritat Portuària de València anunciava la intenció de cedir l’escala a la ciutat.

Una norma per a l’escala

Des dels poblats neolítics, fa més de 7.000 anys que els éssers humans utilitzen l’escala. Des de les primeres escales plegables de fusta fins a les mecàniques del metro inventades per l’estatunidenc Jesse W. Reno, este element ha sigut repensat tantes voltes com s’han pujat i baixat altures. Mestres teòrics com Vitrubi i Palladio van començar a calcular la mesura ideal de la petjada (la part horitzontal on descansa el peu) i la contrapetja (la part vertical) de les escales, fetes de pedra i amb replanells per descansar cada pocs metres.

Però va ser el francès Blondel (1616-1686) qui va establir una proporció ideal. L’enginyer militar va escriure a un manual d’arquitectura –Cours d’Architecture- que per cada unitat que incrementara l’altura, la petjada necessitava dos unitats. Un escaló perfecte de Blondel mesuraria així 64 cm, xifra que després recolliria l’arquitecte Ernst Neufert (1900-1986). El seu llibre, l’Art de projectar en Arquitectura, recull les mesures normalitzades de tots els elements. Una autèntica bíblia -escrita amb Walter Gropius i inspirada en la fabricació industrial per a vendre arreu del món el mateix mobiliari- ha fet coincidir totes les mesures de l’arquitectura contemporània occidental: el corredor de 90 cm d’ample, les portes de 70 cm, els armaris amb 60 cm de fons...

Una obsessió per estandarditzar mesures que va arribar a normalitzar fins i tot les fulles. Una DIN A4, per exemple, compta amb l’aprovació del Deutsches Institut für Normung, l’Institut Alemany per a la Normalització, a proposta de Neufert. A Espanya, des del 2006 la construcció es regula amb el Codi Tècnic de l’Edificació, un conjunt de normatives d’obligat compliment que recull el plantejament de Neufert. Si és realment espanyola, a la seua escalera d’ús general cabrà un peu de 28 cm de llarg.

Foto: Escala a la Casa Moncofa de Chiralt Arquitectes.

Amb estes normes tan específiques, dissenyar una escalera no sembla tan senzill: controlar les mesures, encaixar als buits, resoldre l'estructura perquè siga la més lleugera possible... “Cada projecte és un cas i respon a unes necessitats”, explica Jaume Chiralt, l’arquitecte en cap de Chiralt Estudio. “Trobem necessitats marcades pel mateix espai i d'altres marcades pels propietaris. Cal escoltar les seues necessitats personals i junt amb la resta, saber traslladar-les al disseny final amb un equilibri entre practicitat i bellesa. Unint totes les peces i amb una mica d'inspiració podem crear un element que siga una peça especial en l’habitatge”.

Això sí, “les guies estan bé però sempre cal tindre en compte per a qui dissenyes l'escala o qualsevol altra cosa que depén de l'alçada de cadascú”. Sobre la famosa equació de Blondel: “si dos contrapetges més una petjada –com deia Blondel- sumen el pas d'una persona, cal tindre en compte que no tot el món té el mateix pas”. Des de Montcada, Chiralt ha recollit les seues deu millors escales, però entre totes es queda amb la Moncofa: “Moncofa ha sigut la més complicada per la quantitat de detalls a tindre en compte. Com més senzilla sembla una cosa, més complicada és d'executar precisament per l'esforç d'ocultar tots els detalls del muntatge”.

“El client sols sap que la seua escala són uns escalons de mabre que floten entre una paret de fusta i una altra de cristall. Ara el més complicat és com construir-ho sense renunciar a cap detall del disseny. I si després algú es pregunta: 'I açò com està fet?', objectiu complit”, assenyala l’arquitecte de l’Horta Nord.

Al disseny de Chiralt Arquitectes falta un element imprescindible a la història de l’escala: la barana. El vidre vertical es converteix en la barana del pis superior alhora que dóna seguretat a qui puja l’escala. Però la reivindicació de transparència i lleugeresa és nova: abans s’aprofitaven per a lluir la decoració de la casa o fins i tot per fer propaganda. Així es va concebre l’escala del cor de la Basílica de Santa Maria de Morella fa casi sis-cents anys, un dels millors exemples gòtics valencià.

Escaleres multinacionals

L’escala helicoïdal s’enrotlla al voltant d’un dels quatre pilars que sustenta el cor, com si fora un arbre enramant-se cap al cel. Precisament Mª Mercedes Zaragozá apunta, davant la falta de documentació, “l’arbre és símbol de gran riquesa. La interpretació més important de l’arbre gira al voltant de la idea del Cosmos vivent, en constant regeneració”. Vista des de baix, un relleu de pedra daurat va trufant la pujada a l’escala. Però encara més detallistes són les figures del parapet, on els escultors Antoni Sanxo i l’italià Joseph Beli esculpiren el particular arbre de la vida de Jesús. En ple segle XV, quan les misses eren en llatí, només quedava l’art per divulgar la catequesi catòlica.

La propaganda catòlica té molt a dir a les escales. El papa Alexandre VII va acceptar la petició de sor Margarida de Villena i va concedir el 1661 un privilegi a una escala de pedra del Monestir de la Trinitat de València. Si es puja de genolls quatre voltes a l’any mentre es resa, equival als efectes de pujar la Santa Escala de Roma, suposadament la mateixa escala que va recórrer Jesús de Natzaret abans de ser jutjat per Ponç Pilato.

Foto: Escala de I. M. Pei a una tenda del Carrer Colón de València.

Tants anys després, estes rèpliques no són gens estranyes. Canviant la religió catòlica per la del capital, Steve Jobs ha trufat totes les seues tendes amb la mateixa escala, dissenyada perquè parega flotar a l’aire. Quan Jobs li ho va demanar a l’arquitecte I. M. Pei , li va respondre que seria impossible. Però semblant al projecte de Chiralt, unes escales conformades per vàries làmines de vidre i aguantades per una fina estructura de vidre fusionat amb titani presideixen totes les tendes de la tecnològica. A València i a desenes de ciutats del món es troba exactament la mateixa escala, amb un plantejament que Jobs no va tardar a patentar. Com cantava Led Zeppelin, algú està comprant una escala al cel i no sap que només s’aguanta amb aire.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas