X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 25 de julio y se habla de VALÈNCIA Paro Pobreza ABENGOA MERCADONA SANIDAD HOMEOPATÍA
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Déjà-vu a la valenciana

16/07/2017 - 

VALÈNCIA. Massa anys hem viscut, molts de nosaltres, contaminats per un mateix partit. Ara, en girar la direcció del vent, en bufar nous rumbs polítics, reviscolen també els tics i els vicis antics que semblaven ja remots. Els distingim a la primera. Probablement, la inseguretat davant del “poder”, la falta de costum i la desconeixença fan la seua. 

València és com un inesperat flash-back. Homenatge constant a la memòria, a les experiències viscudes, incloent-hi des de les més anodines a les més terribles. Al meu País fem, a tota hora, com un viatge immutable en el temps. Els records revifen frescos, com si fossen d’ahir mateix, a força de la repetició tenaç de clixés, la memòria mecànica.

Entre els neurotransmissors més coneguts, els que transmeten l’ impuls nerviós, trobem l’adrenalina, la noradrenalina, la serotonina i la dopamina. 

Els dels valencians, els neurotransmissors, ageganten, tot i que encara no està demostrat científicament, l’activitat de la dopamina al cervell. Ella és l’encarregada, entre altres funcions, de regular la memòria. Implicada en els processos cognitius associats a l'aprenentatge, la dopamina sembla que té un paper destacat en la presa de decisions. Per prendre resolucions tenim un govern recent amb  presumpte nou look per part d’alguns dels protagonistes; uns altres amb el disseny de l’etapa del tergal, i tothom amb la intenció de voler transformar el panorama polític amb actituds i formes “desinhibides”, alliberades.  

(Foto: Arxiu EFE)
Alguns ciutadans amb els canvis recents al nostre territori presenten un quadre clínic on es veu estimulada la hipermnèsia, l’ecmnèsia. La denominació  ve del grec ek, “fora” i mnéme, “memòria”. Vol dir que el passat llunyà es pren per present amb molta concentració d’experiències antigues, com caducades. Viuen, aquests individus, amb la sensació que els fets remots formen part del moment, amb la percepció de rodar en un escenari amb pocs canvis profunds, amb molts episodis de déjà-vu.  Només perceben retocs al decorat. Imatges que semblaven perdudes o en vies d’extinció espavilen i campen lliurement. 

Moltes al·lucinacions del passat madur, el de fa tres dècades, per posar data, visualitzant-les al present. Tenim a tall d’exemple, com indultats al cap, els desgavells fallers amb les seues polèmiques, el pobre Cabanyal que continua reclamant espai, els barracons per escoles, les intrigues polítiques que retruquen i enviden la falta, les persones que ostenten càrrecs que ens semblaven impensables, el guirigall lingüístic com a recurs polèmic... I més, més déjà-vu. Definitivament som a un bucle!

Hem fet collita de tota mena de remembrances. Fanecades immenses de fets, de memòria. Des de la més perceptiva, la que amb pany i clau guarda la informació dels sentits, l’acomodada en l’escorça cerebral o substància grisa. Cal dir, per cert, que és ben audiovisual i també episòdica. La pobra memòria declarativa,  la dels enunciats i les paraules. La nostra memòria semàntica, la que recorda el significat  dels mots. Ai, aquesta fa por! I no oblidem la conceptual. Totes aquestes memòries s’integren i relacionen íntimament en la nostra particular xarxa neuronal. 

I més, més déjà-vu. Discursos i paraules repetides amb eco. Polítiques públiques en marxa a càmera lenta. Moltes expectatives sense empremta, sense res, com un apunt,  amb traços elementals i sense un esbós previ. Pensàvem que immediatament, ja són dos anys de governar, connectarien amb els senyals prohibits. Els dels espais audiovisuals a pocs quilòmetres del “territori”, els de TV3. Retrobaríem el lloc i els vocables encertats sense pagar més factura televisiva i estimularíem la llengua, la faríem moure. A hores d’ara  està per escurar el tram final del Túria. I Natzaret tan lluny i tan a la vora... Som a un bucle!

Vista aérea del nou barri de L'Espai de Orriols, fa ara uns anys (Foto: Arxiu/EFE)
A més a més, tenim com una predisposició temperamental ben arrelada. Sovint recordem instants, moments, ben tristos. Fins i tot rememorem catàstrofes com formant  part del vocabulari íntim, el de la confiança amb els altres, el de la vida emocional. Les nostres vivències van acompanyades d‘aspectes tan subjectius...! Ens movem entre la tristesa i l’alegria, entre el que és positiu i el que és negatiu. Oscil·lacions del nostre estat d’ànim amb un retrogust d’emocions fortes. Massa dopamina tal vegada.

Al nostre territori convindria, pel que es veu, una bona dosi d’amnèsia. Almenys repartida  entre la població més susceptible de no posar en oblit; sobretot per reivindicar, com si fos per primera vegada, com si mai no ho haguérem demanat,  polemitzat, exigit. Som a un bucle... Uns altres, ves per on,  tenen l’amnèsia, com a forma de vida, com a norma a seguir. De vegades a conseqüència d’un trauma oblidem hores i dies, experiències completes. Moments d’estrès polític, com a ciutadans, n’hem tingut. N'hem vist de tots colors, per dir-ho així.  Ben traumatitzats podríem estar fa temps. Anys i panys! 

Per prescripció mèdica seria recomanable que poguérem oblidar. Deixar aparcada la memòria, les memòries, al carril del dia a dia. 

Seria fantàstic tenir una consola on codificarem “No recordar l’innecessari”. Com aquell orgue de l’humor, l’enginy que programava l’estat d’ànim de Rick Deckard a la novel·la de Philip K. Dick, Els androides somien xais elèctrics?  Blade Runner, la pel·lícula, es va basar en aquest llibre. Podrien prémer, si tinguérem la possibilitat, un supressor talàmic, aquell que elimina l’estat enrabiat. 

Perseids a Fuerteventura (Foto: Arxiu EFE)En aquesta banda de la galàxia molta població, amb seny o sense, acostuma a muntar un castell i a llançar coets per oblidar la pena. Memòria pirotècnica? És com una altra manera de suprimir, amb molt de soroll, allò que amoïna. 

Com un orgue de l’humor programat a la valenciana, “desig pirotècnic potenciat”. Flors i violes & comboi!

A juliol, sense adonar-nos, la llum del sol ja marxa abans. El dia s’acurta. Ara, la lluna minva. Passada la mitjanit detectem Júpiter. Saturn vetlla. Venus matina. Força meteors al cel. Actuació estel·lar: Delta-Aquàrids. Ací, com en un altre planeta, a falta de l’orgue, model Blade Runner, observarem la Via Làctia. Diuen que reconforta i s’allotja  per sempre a la memòria. Les llàgrimes, els Perseids, ja les veurem a l’agost. 

 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email