X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Dels primers passos a la realitat

Els músics valencians ixen de l’aïllament: història d’un sindicat

5/08/2017 - 

VALÈNCIA. Tot començà el 24 d’abril de 2016 amb una reflexió esculpida en Facebook. El risc és simplificar un procés complex que ha costat –i costarà– moltes canes a molta gent, però l’atractiu d’aquell instant és innegable: perquè es van sincronitzar voluntats, perquè va generar moviment

El missatge era de Miquel Àngel Landete, Senior, qui es qüestionava pel futur de la música valenciana després d’un concert que retia homenatge a la música en valencià. Hi ha un camí, tortuós i sempre costera amunt, que connecta aquella cavil·lació amb la creació del primer Sindicat de la Música Valenciana (Simuv).

“No hi ha un moment inicial. (Els músics) ens anàvem veient en festivals i parlàvem de les nostres preocupacions. Eixe tipus de coses que et fan pensar que necessitem un sindicat”, es desprén l’autor de l’incendi. Landete coneix bé els entrebancs superats durant més d’un any per donar només el primer pas cap a la unió gremial, de la mateixa manera que coneix la casella d’eixida: “Els músics, al País Valencià, treballem en condicions deplorables. No tenim cap tipus de protecció ni assessoria jurídica o legal, i totes les reivindicacions dels nostres drets són individuals”.

Una assemblea convocada pel Col·lectiu Ovidi Montllor –que després es va fer a un costat– va servir perquè un primer grup de músics trencaren un doble aïllament: l’individualisme de l’artista i l’endogàmia dels gèneres. Diu Landete que “les necessitats i mancances són les mateixes per a tots” i això va ser suficient per a començar a caminar. Altre tòpic acabaria dissolent-se amb el temps, quan decidiren que la forma de representació seria un sindicat: “No havíem assumit mai que som treballadors. Té a veure amb la imatge d’estrella del rock, tot i que més del noranta per cent no existim als mitjans de comunicació. No es relacionava el músic amb la tasca d’un treballador, i per tant no s’establia la relació directa amb els drets del treballador”. La reflexió és de Josep Pérez, Ona Nua, secretari del nou sindicat.

Derrocades les parets internes, el gremi es va veure envoltat per un mur molt més gros: la burocràcia. La presidenta del sindicat és Vanessa Giner, de Carraixet, i resumeix l’odissea amb l’exemple de com s’han escollit els primers càrrecs de l’organització: “Ens demanaven (des de l’Administració) que tinguérem nòmines de la professió de músic. Però no tots en tenen; el gran problema nostre és eixe. Hem accedit als càrrecs qui hem pogut demostrar que hem treballat com a músics”. “El nostre gran problema”, diu Giner. Anem.

D'esquerra a dreta, Vanessa Giner (presidenta), Josep Pérez (secretari) i Vicent Colonques (tresorer)

El músic Vicent Colonques, tresorer de l’organització, encén la llum a les profunditats de la professió: “Tant administracions com empreses privades t’exigeixen factura, tractant-te com a proveïdor. Per això has de ser autònom. A més has de ser autònom gestor, és a dir una empresa, per contractar a la resta de músics de la banda. Un grup normalment no té els suficients bolos per a pagar eixes despeses”. Així, Colonques i els seus companys denuncien que els seus contractants –siguen sales, festivals o ajuntaments– els estan deixant fora del sistema. 

–Quina és l’eixida? –es pregunta el pianista–. Fins ara eren les cooperatives de treball associat, que estan sent investigades per la figura del fals autònom. Ningú de la meua generació arribarà a tindre jubilació. 

Perquè ningú no vol donar d’alta a la Seguretat Social un músic, lamenta Colonques. La ironia és que d’esta manera l’Administració els tancava la porta no només a normalitzar la seua situació, sinó a constituir un sindicat que lluitara pels seus drets. I, tanmateix, uns quants van aconseguir eixir del fora de joc.

Nous horitzons

La regularització específica de la figura del músic, actualment inclosa al règim d’artistes –un calaix de sastre on conviuen toreros i artistes de circ, per exemple– serà la primera gran batalla. Aporten referents de fora d’Espanya. “A França, per cada treball discogràfic, et pertanyen uns mesos pels quals tens un pagament mínim i tota la resta de condicionants, com cotitzar a la Seguretat Social”, explica Josep Pérez. Això resoldria la intermitència del treball del músic, reflexiona, una particularitat a què afegir altres com ara la cobertura dalt de l’escenari o in itinere. Respecte a esta última, l’alerta va saltar de nou amb l’accident de la banda Supersubmarina després d’actuar a Cullera, l’estiu passat. “Fins que no passen coses com estes la gent no s’adona. No estem coberts el temps entre un bolo i altre. Hi ha una falta de professionalitat al sector que se’ns ha provocat”, lamenta Colonques.

Senior (Foto: EVA MÁÑEZ)

Hi haurà altres fronts. Giner exposa que la seua elecció com a primera presidenta conté també una càrrega simbòlica. “És important la visibilització de les dones al sindicat, sobretot per la discriminació als escenaris”, explica la música. En l’àmbit de la minorització de la dona al sector Giner exposa que cal pedagogia, però la misió del sindicat va més enllà: “Exigim que no se subvencione cap festival o jornada musical en què la presència de la dona siga anecdòtica. Un dels punts de la llei d’espectacles és que no es pot permetre cap actuació discriminatòria. I això ho és i és molt evident”.

La pedagogia sobre la realitat de l’ofici tampoc serà suficient per a assolir les altres reivindicacions que planteja el gremi, com l’establiment d’un salari mínim als festivals i amb ell l’abolició del concepte del músic tocant a canvi d’un sopar a les festes del poble. Per a tot el que té a veure amb la contractació dels músics, al Simuv han redactat un codi de bones pràctiques –tan estès en la nova etapa de govern–que pretenen faça seu l’Administració.

I això connecta amb l’últim –i primer– objectiu del sindicat: ser interlocutor de la professió. Amb tots: empreses de management, festivals, sales i aquells qui formen la difusa patronal amb què negocien els músics. “Estem a la Mesa de la Cultura”, recorda Giner, sobre el lobby creat per la pròpia conselleria. També estan en contacte amb els sindicats germans creats a Madrid i Catalunya, tots dos sorgits a l’últim any, mentre que a Valladolid n’hi ha un altre en procés. “La idea és anar cap a la federació per no perdre la independència i idiosincràsia de cada sindicat. La unió estatal és necessària. Qui controla la fiscalitat és l’Estat”, apunta Colonques.

Concert a La Rambleta (Foto d'arxiu: EVA MÁÑEZ)

Ell mateix anuncia els pròxims passos del Simuv: “Anirem pels afiliats, farem una assemblea general perquè els càrrecs actuals no són vinculants, es faran eleccions, anirem a Alacant i Castelló. El camí serà difícil i lent però si ho fem bé es va a quedar”. Tot després que els estatuts hagen sigut publicats al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Sense descans, sembla, perquè s’han amuntonat massa tasques mentre no eren capaços de respondre un interrogant fonamental: per què no es constitueix un sindicat?

“La culpa que fins ara no haja hagut un sindicat és cent per cent dels músics. Total. Passa una cosa ací i és que allò que s’ha fet tota la vida sembla que no ha de canviar-se. I quan investigues un poc veus que hi ha gent que ha treballat vint anys i no ha cotitzat res. No hi ha hagut massa unió en el gremi”, opina Senior, el mateix que va obrir l’abisme davant el sector amb el seu missatge.

Són ells, també, qui estan dispostos a detindre eixa inèrcia.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email