X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CONVERSES CULTURPLAZA

Salva Bolta: “Les polítiques culturals a Espanya volen grans resultats. Això és 'pan para hoy y hambre para mañana'”

9/12/2016 - 

VALÈNCIA. Salva Bolta és un dels actius escènics més en forma de la Comunitat Valenciana. Llicenciat al 1982 per la Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) de València, al començament dels anys 90 va capgirar la seua carrera per a encetar una prolongada trayectoria com a director. Des d’aleshores, ha sigut Coordinador de la Direcció Artística del prestigiós Centre Dramàtic Nacional durant sis anys, ha treballat a l'enyorat festival València Escena Oberta (Festival VEO) així com ha dirigit espectacles com El perro del hortelano, de Lope de Vega (1998); Malignas coyunturas, de Giovanni Clementi (2001); Lluny (Far Away), de Caryll Churchill (2002); Delirio a dúo, de Ionesco (2008); La rosa de papel, de Valle- Inclán (2009); Días felices, de Samuel Beckett (2010) en los Teatros del Canal o Münchhausen, de L. Vilanova (2011) entre molts altres.

Bolta complirà el quart de segle a la direcció escènica sobre les taules, al capdavant de Happy End (Bertold Brecht i Elisabeth Hauptmann), el “buque insignia” segons la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports del projecte Teatre del Poble Valencià. Quan ara fa tres anys va ser l’escollit per dirigir el festival Escena Contemporánea de Madrid va asegurar que la fi de les ajudes estatals al teatre tindria l’impacte d’una “epidemia y cuando pase veremos cuántos muerto ha habido, cuánta gente ha desaparecido y cuántos quedan. Va a desaparecer mucho, pero lo que quede será fuerte. Y con fuerza, rabia y esperanza se hará el teatro del futuro”. Encara que ell pensa que eixa etapa “no s’ha superat”, podriem dir que la seua és una de les figures que indiscutiblement s’ha enfortit a l’escenari espanyol amb diferents projectes en diferents territoris, entre els que també està el festival Tercera Setmana, que al més de juny de 2017 tornarà a estar impulsat amb algunes de les millors obres nacionals del curs per l’Associació d’Empreses d’Arts Escèniques del País Valencià.

Ara com a director de la “comèdia en valencià amb cançons” que és Happy End, l’obra que ha recuperat el valencià per una gran producció i que estarà en les pròximes dates als teatres principals d’Alacant, Castellò i Palma de Mallorca, Bolta conversa amb CulturPlaza d’una obra en la que la Generalitat i la Diputació de València han impulsat amb 220.000 euros (al 50%). Una obra amb catorze actors i set músics, però també un repartiment tècnic d’altura entre el qual potser destaquen l’èxit de l’adaptació de les lletres de les cançons de Kurt Weill (a carrec d’Arcadi Valiente) i la pròpia dirección musical (per Jesús Salvador ‘Chapi’).

-La primera vegada de Brecht a la Comunitat Valenciana, al teatre públic, en valencià… La primera vegada que dirigeix a Brecht. Per què Bertold Brecht ara i ací?
 -És un honor sempre representar a Brecht i a qualsevol dels grans mestres del teatre al segle XX. Sempre és moment per a Brecht perque, personalment, pense que el que hem de fer és un teatre compromés en lo social. I en una funció com aquesta, que tampoc és excesivamente política però que té com en tota la seua obra una goteta de verí quan s’apropa a parlar del que al seu context serà el trionf del capitalisme. Una situació que és més present que mai.

-I pot fer fent servir una fórmula que s’ha apropiat el capitalisme al llarg del segle XX: el musical.
 -No estic d’acord. No crec que el musical siga burgés. Per exemple, en el cas de Kurt Weill, el seu treball musical arreplegar la música contemporania de la seua època. No crec que siga un model burgés i crec que es un teatre sencillamente contemporani.

-Brecht, una gran producción escènica i musical i en valencià. El públic valencià està preparat per a tants riscos? Potser un problema si algú espera aredonir cifres d’èxit absolut enfrontarlos a una aposta com aquesta per part del teatre públic?
 -Estic d’acord en que no estem acostumats. No ens han acostumat, però ací ja entrem a parlar de qüestions de política cultural i jo només sóc el director de l’obra. Crec que cal anar asolint d’alguna manera eixe punt de partida. Necessitem tindre els peus al present i la mirada en el futur. I és cert que la política cultural i teatral de la ciutat ha oblidat tot açò durant molts anys.

-I per què Happy End?
 -Tant la proposta de l’autor com de l’obra m'arribaren des de CulturArts. El que jo sé des de la meua experiència es que tant Brecht com Tennessee Williams son dos autors molt complexos en quant a drets, així que no es una tarea senzilla.

 -La producció de gran format fa viable una gira interesant?
 -Es menys complexa del que sembla, encara que sabem que és una producció gran i que només pot arribar a certs teatres per a poder representarse. Ara tenim una gira interesant, gràcies a que hem reutilitzat bona part de l’escenografia amb restes dels magatzems de Teatres de la Generalitat. Però som conscients de que portem catorze actors i set músics i que el circuit és reduit al menys en aquest país.

-I a Catalunya?
 -Bé, tindriem que preguntar a d’ells. Crec que pot influir més la quantitat de propostes artístiques que tenen, l’agenda als espais ‘possibles’, però CulturArts pulsarà eixa voluntat per part dels teatres catalans segur.

-Encara que només és una cita parcial al voltant, el Secretari Autonòmic de Cultura ha dit en referència al projecte Teatre del Poble Valencià que “l’objectiu es que els nostres profesionals puguen treballar”. L’objectiu de Happy End té per al seu director el públic? És a dir, potser que la situació crítica del sector puga distorsionar l’objectiu final de les produccions de la Generalitat?
 -Jo parle com a director de l’obra: l’objectiu sempre és el públic. No he triat la producció ni l’obra, pero fer una gran producció és també fer treballar a molta gent. Tot i així, continue pensant que sempre tot el que fem és per a l’espectador. I si programe o faig política cultural, pense el mateix. Fer política teatral pensant només en els artistes és endogàmic. Des de la direcció, el que faig és precissament convidar a l’espectador a participar activament. El convide a que observe com un voyeur quina és la menua idea, la meua manera d’entendre el treball que junts estem fent.

-Del que va dir, abans d’estrenar inclús, podem extraure que està plenament satisfet del repartiment. Fins a quin punt el casting s’ha tornat important a la seua carrera?
 -Acertar amb el repartiment cada vegada que dirigeixc és una de les coses més importants. L’obra la fan els actors i això és una cosa que he anant fent més i més grans en la meua idea com a director. Elles i ells són el vehicle per a rebre la idea més enriquida. Son els que, després de tot, han de tindre l’actitut i possar el treball per a que l’espectador puga fer ‘el viatge’. I tots depenem dels companys de viatge; és una idea que sempre tinc present. Primer he de coneixer ben bé la funció i, arràn d’això, triar el repartiment. A sovint, pensant en com van a funcionar entre ells mateixos.

-Al voltant de la política cultural, d’aquella “epidemia” que va parlar al 2012 i 2013 quan escomençaren les retallades a cero d’inversió en producció a nivel estatal i autonòmic, pensa que ha canviat molt la situació enguany?
 -Crec que està igual en termes generals. També és cert que la batalla ajuda a enfortir la selecció natural i els que continuem ahí en la frontera de la mort estem més forts.

-Per què?
 -Perquè cada vegada coneixem més el terreny que ens envolta. Jo ens considera macrosupervivents, perquè la batalla continua de valent. I no estic parlant a la Comunitat Valenciana; estic parlant d’Espanya. Els nostres polítics no se n’adonen: les infraestructures culturals necessiten múscul. Ho necessiten els espais públics i les companyies privades. I tots volen ‘grans resultats’. Això és ‘pan para hoy y hambre para mañana’.

-I què s’ha de fer?
 -Els gestors culturals públics d’ara són metges d’urgències. Han d’actuar com a tal. No servirà el maquillatge per a una situació crítica. No estem en traumatologia, per entendre-nos... Cal operar amb urgència i afrontar les qüestions vitals, sustancials.

-Com a treballador, vosté ha viscut escenaris d’inversió en producció teatral a la Comunitat Valenciana tan fastuosos com las Comedias Bárbaras de Bigas Luna (Bienal de Valencia, a la Nau de Sagunt; 2003). Com ho veu ara, una dècada després?
 -Eixe, segur, no és el model. Era un model de somnis farònics en el punt més alt de les despeses en cultura. Encara estem pagant els somnis malinterpretats. El que jo reclame es justetet tot el contrari, tot i que són situacions econòmiques incomparables. Els governs del Partit Popular a la Comunitat han deixat els presupostos de cultura abandonats. Ara operem amb un 30% d’aquells presupostos i la vida ha continuat. La vida és obviament més cara. Tot. Però nosaltres treballem en menys d’una tercera part. I hem de reflexionar perquè tot allò que va succeir no va d’eixar res per al sector cinc minús després. Al contrari: ens ha deixat unas infraestructures físiques, uns espais, que ni es poden obrir. Han estat polítiques culturals que han reventat a la professió i ens han deixat la pitjor herència possible: una generació de públic perduda i una altra per recuperar.

-També va treballar un parell d’anys en el festival VEO. El recorda com a model interessant?
 -Pot ser si. Jo vaig treballar dos anys a la producció. Però serveix per a entendre lo diferent que era aquella situació. En aquell moment era només una regidoria la que posava vora un milió d’euros. Un milió! No és el més important, es que ara, Tercera Setmana, compta amb una inversió privada molt important, però amb la participació de diferents regidories, de diferents departaments de la Generalitat i de la Diptuació. Bé, tot sumat, enguany hem tingut entre 225 i 235.000 euros de presupost. Fa 10 anys teniem un miló de només una regidoria. I 225.000 euros de hui no és una quart de milió de 2003 o 2004 ara. És molt menys... clar està. Això va permetre una direcció artística meravellosa perquè tenia possibilitat, una producció tècnica molt molt bona i, al final, com a proposta i programació, un èxit que anave més enllà de la ciutat de València. El model era el ideal, però sobretot pel tamany i pels professionals que feien una proposta artística molt notable.

__
Happy End es pot gaudir als teatres Princiapls de València (fins al 25 de dessembre), Alcant (14 i 15 de gener), Castelló (21 i 22 de gener) i Palma de Mallorca (28 i 29 de març).

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email