X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA / OPINIÓN

Gestió pública de la sanitat i igualtat d’oportunitats

8/04/2018 - 

VALÈNCIA. El diumenge passat em vingueren al cap alguns records de fa 23 anys, queden ja lluny aquells anys 90’s i les ocasions en les que als meus 18 anys vaig participar en algunes protestes en contra de la privatització de la gestió de la sanitat en la meua comarca d’origen, La Ribera.

Ho diré clar i en valencià, el passat diumenge em vaig sentir feliç perquè la gestió de l’Hospital de La Ribera va passar a ser pública i dependre directament de la nostra Conselleria de Sanitat (ja sé que el nom és més llarg, però eixos noms tan llargs em semblen poc pràctics). En aquestes línies intentaré explicar les raons que em duen a defensar que la millor opció per a gestionar el servei públic de sanitat és la gestió pública i a més la gestió pública feta des d’una administració propera a les persones i al lloc on es presta el servei.

Començant pel principi, caldria que recordarem que l’article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans de Nacions Unides estableix que tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure tant a ell/a com a la seua família la salut i el benestar. Aquest article fa menció expressa al dret a l’assistència mèdica. Tanmateix, l’article 10.2 del Títol I de la Constitució Espanyola (CE) preveu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i als tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya”. Per tant en compliment de la Declaració Universal dels Drets Humans i de la CE, l’assistència sanitària hauria de ser universal a l’Estat Espanyol. 

No obstant això, el govern del  Sr. M. Rajoy va acabar amb la el principi de sanitat universal que regia a tot l’Estat Espanyol des de l’any 1986. Fruit d’aquestes retallades que van implicar el fi del principi de la sanitat universal a tot l’estat, algunes comunitats autònomes com la nostra van optar per aprovar una Llei de sanitat universal intentant donar compliment tant al mandat de la Declaració Universal dels Drets Humans com a la pròpia CE. El resultat però, no pot ser més descoratjador, el govern del Sr. M. Rajoy ha recorregut les lleis de sanitat universal autonòmiques que  s’han aprovat pels respectius parlaments. El Tribunal Constitucional (TC) encara no ha resolt cap d’aquests recursos, però els recursos suposen la suspensió temporal de la legislació autonòmica. En resum, si al Sr. M. Rajoy no li agrada una llei que aproven Les Corts Valencianes (com la de Sanitat universal), la recorre davant el TC, automàticament moltíssimes persones deixen de tenir dret a l’assistència mèdica encara que els ciutadans valencians hajam votat per una sanitat universal. 

Paga la pena recordar que la Generalitat Valenciana (GVA) és l’administració que gestiona les competències en sanitat des dels anys 80’s, per tant cada dia que des del 31/12/2013 (data en la que va expirar la vigència del darrer sistema de finançament autonòmic) i que la GVA pateix importanst restriccions pressupostàries de manera arbitrària estem parlant de coses com que la nostra sanitat pública pateix restriccions pressupostàries de manera arbitrària i injusta, perquè la valenciana gent seguim pagant els nostres impostos que gestiona Madrid.

Carmen Montón. Foto: EVA MÁÑEZ 

En tot aquest context, ja de per si bastant dur, allà pels anys 90’s amb el PP en el poder en la GVA van dissenyar l’inici d’un sistema de privatització de la gestió sanitària i l’anomenaren “Modelo Alzira”. Aquest sistema de gestió privada de la sanitat pública consisteix en que es construeix un hospital públic (pagat amb els diners de totes i tots) i es cedeix la seua gestió a una empresa privada mitjançant una concessió. L’empresa privada rep una quantitat d’X € per pacient atès, però habitualment segueix sent la sanitat pública la que atén els pacients crònics (major cost), també ha d’assumir la sanitat pública el cost de les pròtesi, l’oxígen... En resum al final el que es solia argumentar com a la raó de la privatització de la gestió, el menor cost, acaba sent una mera elucubració. Tant és així, que no hi ha cap estudi basat en dades reals (amb els serveis prestats de facto) que demostre que la gestió privada dels serveis sanitaris és menys costosa que la pública. Ans al contrari, la gestió privada és mes cara que la pública per una senzilla raó: coneixen vostès alguna empresa de capitals que no perseguisca l’obtenció de beneficis? Jo tampoc, així ha de ser les empreses privades han de obtenir beneficis per l’activitat que realitzen. Per això pel que fa a la sanitat ha d’existir una xarxa pública gestionada des de la GVA que assegure la igualtat d’oportunitats en termes del accés a l’assistència mèdica que permeta assolir un nivell de vida digne per a tota la població. Senzillament, hi ha coses com la nostra salut que no poden dependre de si som o no negoci per a una empresa privada. Així, per entendre que ha passat amb la nostra sanitat durant els últims 20 anys és de gran ajuda llegir un llibre d’Antón Losada titulat “Piratas de lo público”.

L’existència d’una xarxa sanitària pública no és incompatible amb l’existència d’una sanitat privada que opere en el lliure mercat i que la persona que vullga contractar els seus serveis siga lliure de fer-ho. Però barrejar sanitat pública amb gestió privada no em sembla bona idea pel que fa a la optimització dels recursos públics, això és prestar la millor cobertura sanitària possible amb el menor cost possible.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email