X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

LLETRAFERIT

L’olor de les cançons

Què tenen en comú un gat anomenat Lilo, les tomaques, Vicent Andrés Estellés i Elliot Smith? Els quatre formen part del primer disc d’Ona Nua, l’alter ego del músic alzireny Josep Pérez. Un dels millors àlbums de la collita del 2016 que, fins i tot, va guanyar un Premi Ovidi

1/10/2017 - 

VALÈNCIA. Una muntanya salvatge i camps de tarongers i caquis. Això és el que veu Josep Pérez quan alça el cap de la seua guitarra. Privilegis de viure a la Casella, un paratge natural d’Alzira. Una vall amb el seu propi microclima on cultiva un xicotet terreny del qual s’abastix. També té gallines que li donen ous. I arbres fruiters. I, sobretot, temps.

Un entorn que està molt present en Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil, 2016), òpera prima d’Ona Nua. El gat del títol és Lilo, que bateja un tema amb el seu nom. L’home és Josep. Els dos compartixen portada. I si és cert el que diuen dels felins, també la capacitat d’observar amb lucidesa el que els envolta. Les tretze cançons de l’àlbum així ho testimonien. Íntimes i properes, però sense rebutjar la intensitat. Banyades de la tranquil·litat i la pausa que regalen les muntanyes. Marcades per un costumisme que no té res d’exhibicionisme.

Hi ha folk. I pop. I sons mediterranis. I aires melòdics africans. És pot vore a Jeff Buckley regar l’hortet de Josep, mentres Marvin Gaye prepara l’esmorzar per a quan arribe el gran poeta valencià des de Burjassot. Encara que hi han dos temes (“Llàgrimes” i “D’un any”) que adapten dos poesies seues, alçarà un got de vi i en veu alta declamarà: “No hi havia a València dos cançons com ‘L’olor de les tomaques’ i ‘Que difícil és de vegades la vida’”. Elliott Smith, acabat d’alçar-se del llit, somriurà i afegirà “Entre els barrots” al brindis, per allò de que es una estupenda versió del seu “Between the bars”.

No, Josep, no és un Grizzly Man. Que Werner Herzog descanse tranquil. Tampoc és un home orquestra. En el seu currículum trobem bandes com Cuarta Plaza, Zoé, Offsession i Plastic Smile. També ha posat la seua habilitat instrumental al servici d’Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque. Per al seu primer pas com a Ona Nua va comptar amb col·laboradors, anteposant en la seua selecció la intuïció dels músics escollits per davant de la tècnica. En el disc, la família la formaren Xavi Alaman al baix, Abraham Rivas als teclats i Moumouni Diarra a la kora. A tots ells els va donar llibertat absoluta per a sumar.

Les cançons d’Ona Nua no deixen de créixer. No es cap casualitat. Van ser composades, intencionadament, amb finals oberts. En maig del 2014 va pujar, per primera volta, damunt d’un escenari per a defensar-les. Quasi dos anys després, en abril del 2016, s’editava el disc. I ahí estaven elles, tan fresques com els encisams que cultiva el mateix Josep. El camí continua en cada concert, amb la inestimable participació d’Alaman i la bateria de Luis Besa. Encara que la majoria de les ocasions toca a soles. Diners i música estan allargant massa la seu nefasta relació. Com diu ell mateix, tocar amb una banda hui en dia és un acte heroic.

Acompanyat o en solitari, el directe d’Ona Nua fa ple en la diana. És una mena de sessió d’espiritisme en la qual s’alliberen músiques i lletres. Per uns minuts deixen de pertànyer al seu autor i suren per l’aire a l’abast de tots. No hi ha cap guió escrit. Així és pot passar d’un moment al més pur estil Vetiver a quedar-nos bocabadats davant d’una versió de “La leyenda del tiempo”, que afig el seu nom al costat dels de Federico García Lorca, Ricardo Pachón i Camarón. No és l’única recreació del seu repertori. Nirvana, PJ Harvey, Mercedes Sosa, Pixies o el seu admirat David Bowie (mencionat en els agraïments del disc) poden aparéixer segons el moment. Algunes d’elles, i altres, apareixen en el seu canal de YouTube, on va pujant-ne de noves amb certa assiduïtat. Una pràctica que, a més de saciar el seu apetit musical, li servix, com a professor de cant que és, per a mantindre en forma la seua veu.

Les presses no van amb Josep. Els deu anys entre el seu darrer disc amb Plastic Smile i este ho corroboren. El següent arribarà quan siga el moment. És el que té viure lluny del ritme cardíac de les ciutats. Ell mateix ho conta en la cançó que tanca l’àlbum: “He de baixar al poble a comprar / però no tinc ganes, em sent agredit / pel soroll fastigós dels cotxes, de la gent comprant... M’agrada / viure en el camp”. A més, allí pot tocar la bateria sense mirar el rellotge i pujar el volum de “l’ampli” sense molestar a ningú.

Rafa Rodríguez Gimeno (València, 1971) és periodista. Va treballar com a guionista a Canal 9 i durant quatre anys va ser l’editor de la revista digital Verlanga.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email