X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

Port segur

14/06/2018 - 

VALÈNCIA. El 28 de març de 1939 el vaixell de càrrega britànic Stanbrook va salpar del port d’Alacant amb 2.638 persones a bord. Excepte la tripulació, tots eren republicans espanyols que fugien de les tropes de Franco al final de la Guerra Civil. L’embarcació havia recalat a la capital alacantina per arreplegar una càrrega de taronges i safrà, però davant la situació de crisi humanitària que es vivia en terra amb milers de persones buscant una eixida desesperada, el capità de l’embarcació, el galés Archibald Dickson, va decidir desobeir les ordres del propietari del vaixell que li havia prohibit que pujarà cap civil a bord.

L’Stanbrook va desafiar els canons de l’armada franquista, que havia bloquejat el port alacantí per impedir qualsevol rescat amb l’ajuda àrea de l’aviació alemanya enviada per Hitler. El creuer Canarias va arribar a disparar contra l’embarcació britànica, que va posar proa a Orà amb una navegació escorada per l’excessiu pes del passatge que superava de llarg la capacitat de la nau. En arribar a Algèria, governada per les autoritats franceses, els refugiats foren reclosos en camps d’internament. Només sis mesos després, l’Stanbrook va ser afonat a la mar del Nord per un submarí alemany als inicis de la Segona Guerra Mundial. El capità Dickson va morir en l’acció.

L’Exodus

En juliol de 1947 un antiga embarcació de transport, empleada en el desembarcament de Normandia, va salpar del port francés de Sete en direcció a Palestina. A bord viatjaven 4.500 hòmens, dones i xiquets jueus supervivents dels camps d’extermini nazi o desplaçats per imposició del Tercer Reich. El vaixell havia sigut comprat per l’organització sionista Haganá i rebatejat amb el nom d’Exodus. Els britànics impediren per la força que el vaixell arribarà a la costa i el feren tornar a Europa. Després que els francesos es negaren a obligar als passatgers desembarcar, que iniciaren una vaga de fam, els britànics dirigiren el vaixell a Alemanya i tornaren a internar als refugiats jueus en camps de concentració. Una odissea que va canviar l’opinió mundial sobre la situació dels refugiats i que va quedar reflectida, en part, per la pel.lícula d’Otto Preminger de 1960.

Aquarius 

Ara, en juny de 2018, una altra embarcació anomenada Aquarius, dirigida per l’ONG SOS Mediterranée, ha arreplegat 629 persones a la mar que buscaven un món millor, com ja ho feren els europeus que viatjaren a bord de l’Stanbrook o de l’Exodus. Passen els anys però el drama continua i s’agreuja. Ara són migrants africans, entre ells molts xiquets que estan a soles i també mares embarassades, els que s’aferren a un vaixell que suposadament els trasllada a la llibertat fugint de la fam i d’una mort probable. Malta i Itàlia els han prohibit dirigir-se a les seues costes, però el govern d’Espanya sí els ha deixat posar rumb a territori espanyol per acollir-los. Finalment dos embarcacions de l’Armada italiana han compartit el passatge i han abastit l’Aquarius amb queviures, perquè poguera continuar la travessia en direcció a la costa espanyola.

València els ofereix un port segur per deixar-los entrar a Europa. Una mostra de com els temps canvien i com els gestos són poderosos a l’hora de mostrar al món des d’una ciutat com València que la solidaritat és possible, com també ho han fet nombrosos municipis de tot el territori valencià i diverses parts d’Espanya que s’han oferit a acollir part dels refugiats en les seues poblacions.

Una vegada més la realitat demostra que és insostenible l’existència d’un món basat en la desigualtat. La divisió del planeta entre rics i pobres és un fet real però no immutable, per això des de les parts més econòmicament opulents del planeta no es pot negar per sistema el desig dels més desafavorits d’intentar millorar la seua vida, encara que siga d’una manera desesperada. En el present cas, el primer pas necessari era la resposta “humanitària” que ja han donat de manera significativa les autoritats espanyoles i valencianes donant un exemple de responsabilitat al món, en compliment, simple i necessàriament, del dret internacional que ens iguala a tots els humans independentment del país on hem nascut. A continuació sorgeix la reflexió de la necessitat d’establir una estratègia global davant l’evident creixement del fenomen migratori que, clarament, requereix una resposta que no es pot basar únicament en la repressió ni tampoc en les bones d’intencions aïllades, la improvisació o el voluntarisme. No es tracta d’un acte de caritat sinó de complir les lleis internacionals per a socórrer, com és el cas, els nàufrags en la mar.

L’acció internacional, i especialment la Unió Europea, hauria d’actuar en els països d’origen on la fam, la misèria i la falta de llibertat està en l’agenda diària, i no establint simples “cordons sanitaris” per a evitar que els refugiats arriben a Europa. A més hauria d’establir sancions clares contra els països que incompleixen la normativa en temes d’acollida o, més greu, de drets humans. La pressió de l’opinió pública és important perquè la comunitat mundial ha demostrat en diverses ocasions que quan alguna cosa l’interessa, normalment els diners, pot arribar als acords més insospitats i ràpids, i aquesta mateixa setmana en tenim un bon exemple.

Jong & Trump 

La primera reunió entre un president dels Estats Units i un dirigent de Corea del Nord és un d’eixos fets noticiables que precisen l’ús de l’adjectiu “històric”, un terme massa mal gastat però que en el present cas sí que té sentit després de més de 60 anys d’hostilitats en diversos graus entre les dos parts. En 1950 va esclatar la guerra de Corea que va enfrontar per una banda la part sud del país, amb el suport dels Estats Units, i la del Nord, sostinguda per la República Popular Xina i la Unió Soviètica. La cosa va acabar en taules, i l’any 1953 es va signar un armistici que establia un alto el foc i la divisió del país a partir del paral·lel 38. De fet encara hui les dos parts continuen tècnicament en guerra, perquè no han firmat un acord de pau definitiu.

Tot eixe clima bèl·lic ha canviat després d’una encaixada de mans i dos somriures. Fins fa molt poc, Kim Jong-un, eixe personatge amb un aspecte digne de participar en alguna entrega de la marca “Torrente”, era un enemic declarat del món occidental que semblava disposat a llançar míssils amb caps nuclears en qualsevol moment des d’un país sotmés, no ho oblidem, a una fèrria dictadura imposada per una saga familiar. Per altra banda l’inquilí amb el tocat capil·lar més estrafolari que mai ha ocupat la Casa Blanca, Donald Trump, havia amenaçat obertament d’atacar Corea del Nord i havia entrat en el terreny de les desqualificacions personals. La “històrica” reunió celebrada a Singapur entre els dos histriònics mandataris ha servit per a culminar una distensió absolutament impensable fa unes setmanes, com ho era que Pedro Sánchez fóra president del govern espanyol després d’una moció de censura que ha desallotjat a Mariano Rajoy de la Moncloa. Un altre fet històric que, entre altres coses, ha permés que l’Aquarius pose rumb a València.

Històrica ha sigut també la setmana per la recuperació de la televisió pública valenciana, que s’ha unit ja a la ràdio i el web que ofereix À Punt Mèdia. És un moment emocionant i carregat de simbolisme que obri novament una porta i unes finestres que mai hagueren de ser tancades. Un lluminosa obertura que pot contribuir a fer el món més sostenible i vertebrador amb un mirada valenciana, que sempre fa falta en una travessia en busca d’un port segur.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email