X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

POLÍTIC.ES  / OPINIÓN

Puig hereta el dilema de Fabra: despatx o pancarta? 

El cap del Consell afronta la marginació pressupostària del Govern amb una conjuntura política que planteja més riscos i més oportunitats

16/04/2017 - 

Una de les causes de la desafecció política en les democràcies occidentals ha estat la dificultat de l’elector per a trobar diferències substancials entre els principals actors polítics en els sistemes d’arrel bipartidista. Per a molts ciutadans, l’alternança entre  conservadors i socialdemòcrates ha difuminat el concepte de canvi. Si a aquest fet afegim una greu crisi econòmica que ha augmentat la desigualtat i ha establert grups de guanyadors i perdedors amb independència del seu posicionament ideològic –no som ni de dretes ni d’esquerres, asseguren els populismes emergents de dretes i d’esquerres, que prefereixen conceptes com pàtria, bandera i poble- ens trobem davant d’un escenari endimoniat per als socialistes. Un partit dividit entre donar estabilitat a un sistema que no resol les desigualtats, però que el manté al centre del tauler polític o impulsar polítiques més radicals que poden qüestionar el seu statu quo actual.

Tota aquesta introducció ve a compte del fet que el president de la Generalitat, Ximo Puig, acaba de rebre la part que li faltava de l’herència del seu antecessor i ara senador del PP, Alberto Fabra. Es tracta d’un dilema. Què fer davant el menyspreu i el maltractament continuat del Govern central en matèria d’inversions? Despatx o pancarta?

Alberto Fabra va explorar les dues vies i, com és sabut, després que el cridaren a capítol en el seu propi partit, va optar per la via del despatx que, tot siga dit, va gestionar amb l’eficàcia del seu conseller d’Hisenda i hui delegat del Govern a la Comunitat Valenciana, Juan Carlos Moragues. La solució de Fabra, que va haver d’empassar-se gripaus com a punys –ni una esmena li acceptaren en el Congrés dels Diputats, on el PP tenia la majoria absoluta més gran de la seua història-, va ser la de construir dos discursos: un de reivindicatiu i indignació dins la Comunitat Valenciana i un altre de diàleg a Madrid per anar arreplegant les molletes de pa que queien del Ministeri de Cristóbal Montoro.

Ara, l’actual cap del Consell torna a tindre damunt la taula el mateix problema que se li va plantejar a Fabra, encara que amb una conjuntura política ben distinta que li planteja més riscos, però també més oportunitats.

Malgrat la imatge de solidesa que projecta, el Govern de Mariano Rajoy necessita no menys de tres partits per aprovar les lleis, inclosa la de Pressupostos Generals de l’Estat, i no pot permetre’s obrir un nou conflicte territorial. Per això, ha tardat hores a cridar a capítol al PPCV d’Isabel Bonig –que tindrà cobertura aèria de Génova a canvi de seguir el dictat de Madrid- i en enviar al ministre de Foment a València per a intentar rebaixar la indignació de la Generalitat –que per ara no tindrà l’entrevista amb Rajoy-. Una política de gestos que no canvia el fons del problema, però amb la qual Rajoy busca aturar una dinàmica de tensió i emmarcar el conflicte dins d’una escala regional, no estatal.

Però si Rajoy necessita arribar a acords amb altres partits, Puig també, encara que els seus aliats tenen els seus propis interessos. Compromís, segons els estudis demoscòpics disponibles, és la força que millor representa els interessos dels valencians, el que porta a la coalició a buscar una dinàmica de polarització amb el PP que, a priori, beneficiaria els dos. I pel que fa a Podem, ara al mig del seu procés precongressual, un escenari de mobilitzacions al carrer reforçaria la idea  que l’actual sistema hi ha gripat i cal un canvi radical per a donar solucions a vells problemes.

Que el ministre de Foment afirme que l’Estat no pot invertir a la Comunitat Valenciana perquè, por molt que vulga, no pot invertir en projectes que no estan tramitats és ofensiu i una esmena a la totalitat de la política d’inversions del Govern central en terres valencianes. So pena que la falta d’equitat estiga justificada per la voluntat de l’Estat de reforçar altres territoris i altres línies de desenvolupament, condemnant a la Comunitat Valenciana al monocultiu del turisme sense que ningú haja preguntat els valencians.

En qualsevol cas, el problema valencià ja està damunt la taula i no sembla que gestionar la impotència -fins que ens regalen les oïdes abans de la propera convocatòria electoral- siga una solució raonable. Falta per veure si el president Puig té una estratègia diferent de la de Fabra per a combatre la marginació del Govern central.

Noticias relacionadas

Xeito i espenta

No estamos en el mapa

Transcurridos dos años de legislatura autonómica y municipal tengo para mí que poco o nada pintamos en Madrid y menos en Europa. A falta de cumplirse el trámite en el Senado de apoyo a los PGE, nos hemos quedado como estábamos. Los vascos y los canarios, no

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email