X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

A PARTIR D’UN TEXT D’ANGÉLICA LIDDELL

Rambleta acull una obra que mira els ulls de l'espectador per preguntar-li pel seu paper en la situació del món

L’actriu, Esperanza Pedreño, ens parla de com “ara es pot parlar al carrer de classes socials”, mentre que “fa 10 anys estàvem narcotitzats amb la idea de la societat del benestar"

26/10/2016 - 

VALÈNCIA. Este cap de setmana arriba a València una d’eixes obres que mira l’espectador als ulls i, per tant, no tan habituals. Crua, dura i necessària, la posada en escena de Mi relación con la comida, d’Angélica Liddell, arrossegarà amb ferocitat els que s’apropen a l’Espai Rambleta amb la ràbia, la tensió i les idees que l’actriu Esperanza Pedreño impulsa des de fa ara dos anys. El monòleg que s’enfronta als feixismes quotidians i enfoca la fam com a motor creatiu.

Pedreño, reconeguda popularment pel seu paper de Cañizares a la telesèrie Cámera Café, desplega al teatre tota la seua experiència escènica. Tanmateix, al front d’obres de Valle-Inclán, fent clown, mim o recitant Lorca, ella mateixa admet que les seues incursions al món audiovisual han sigut “un aprenentatge”. En el cas del teatre, la seua formació i trajectòria troben en esta obra una taula d’exploració magnífica, mitjançant un text “molt confessional” i en el qual, a més, l’espai escènic i la quarta paret no són el que semblen ser. 

-Com funciona a l’espectacle l’actuació dels espectadors?
-L’obra és un llarg recitatiu. És a dir, no té cap tipus d’acotació escènica. Partim d’eixa base i ha sigut una decisió meua la de fer partícip el públic. 

-Quina és la raó?
-El que jo vull és clarificar una sèrie de metàfores pures i convertir-les més bé en un pamflet. El que vull és fer les qüestions a l’espectador a cara descoberta. Vaig començar a traure profit de la interacció del públic, comprovant com funcionava. És un risc perquè hi ha públics que contesten a tot i parlen, mentre que uns altres no diuen res. Crec que el que aconseguix és clarificar un text dens, eixa metàfora pura, molt filosòfica. Ajuda a clarificar visualment el que s’ha proposat: què significa la cuina a nivell teatral; què significa la medicina a nivell teatral.

-Què significa?
-La cuina seria tot allò lleig i roín, el teatre de l’entreteniment tal com el coneixem. La medicina és allò capaç de consolar-te, el que fa que et mogues després de tot.

-Eixe punt és de conflicte: en estos dos anys fent l’obra has trobat que part del públic potser esperava que el menjar, la cuina, fora la protagonista de l’obra?
-Sí, inclús gent que esperava que parlàrem de problemes alimentaris. A mi m’encanta el títol de l’obra i també la metàfora que s’establix amb la cuina. Eixa cuina de culte que és la cultura dels rics. Perquè tots mengem i evacuem, però ací es reflectix la cuina de la fartada, del menjar excessiu i que té tant a veure amb l’esnobisme. Així és com funciona eixa idea de cuina. El menjar com a motor creatiu. La fam com a motor creatiu. La pobresa com a motor creatiu.

-És tota una provocació.
-Del que parlem és de com ens hem blindat davant la fam al món. Europa ara està cometent un genocidi brutal com el que ha comés en èpoques recents. Per això l’obra té una vigència actual. Ara es pot parlar al carrer de classes socials. Fa 10 anys estàvem narcotitzats amb la idea de la societat del benestar i certa burgesia.

-Ha canviat alguna cosa?
-Sí; abans la gent pensava que parlar de capitalisme era parlar d’icones, de Coca-Cola i coses així. Ara s’ha adonat que és una altra cosa, que li afecta. Ara hi ha més activisme i hi ha més lluita antisistema. Més comunitats, associacions, activistes…

-Com beneficia -o perjudica- el monòleg a la identitat del text?
-Dividisc l'obra en tres parts, ja que és un poema, que no està acotada com ja deia. L’obra va del més íntim fins que va obrint-se i és més social fins que implica l'espectador. Quan arriba eixa tercera part parle amb ells obertament, però a la primera i segona part el públic ja està atiat. Podríem dir que ‘els tinc com atrapats ja’. Aleshores, els pregunte què fem amb la fam en el món, per exemple. En eixe punt ajuda, i molt, que el text siga tan brut. El públic arriba a ‘la seua part’ més que transcendit.

-Coses com…
-Que a Espanya era més dur dir que passaves fam que passar fam. Hem parlat inclús de esta cosa que tenim… de la dignitat espanyola. Als espanyols no ens agrada contradir-nos. És un absurd que un president del Govern no puga contradir-se. Genera un problema  futur.

-Es parla també del paper de les xarxes socials precisament al voltant del menjar, de l’esnobisme?
-En la peça, en un moment donat, es parla de la societat infantilitzada en la qual l'èxit és la mediatització a les xarxes socials. L'autora ha tingut algun blog obert. El tanca, el torna a obrir…. El domini del seu nom està lliure, de fet, ara. Després d’una guerra interna amb tot açò finalment ha quedat clar que ho menysprea. 

-Quina és la teua opinió?
-El que veig és que, tot i així, el teatre és una experiència directa. Està molt per damunt de les relacions que puguem tindre a internet. Eixa experiència viva genera consciència i genera comunicació. És un punt al nostre favor. El que puga viure una persona asseguda davant d'un ordinador no serà tan fort com el que visca en un teatre, tot i que per a vendre una obra entres en aquest circuit d'haver de tuitejar o donar-li al M’agrada, però no deixa de ser una experiència molt menys potent.

-Al principi de les representacions, amb l’èxit al Teatro del Barrio, deies que et buidava fer l’obra, que et quedaves feta pols. Has anat millorant eixes sensacions?
-Al principi em passava que havia d'estar cabrejada per a fer l’obra. Després vaig pensar que no era just per a mi, perquè jo vull gaudir la funció i no només enfadar-me, disgustar-me perquè venia poc públic. Ara no em passa. Puc passar un dia amable i fer la funció i estar present i tindre un resultat bo. Si que és cert que la gent del teatre sempre que fem una funció eixim buits; és una sensació de no haver arribat al 100% de tu mateixa. Ara, tot i que és una obra pessimista, isc més be excitada de la funció.


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email