X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

GUANYADOR DE SONA LA DIPU 2018

Yo Diablo, l’últim ‘guitar hero’

13/10/2018 - 

VALÈNCIA“Necessitem batuts; després cride i en demane”, observa Marcos Herrero (Port de Sagunt, 1992). Una llum tèbia il·lumina el racó amb un sofà ample i còmode, curtit per nombroses anques. Herrero seu, emmotlant-se al seient: “Podríem fer les fotos a La Vitti, és com ma casa”, havia suggerit prèviament.

Des de l’1 de setembre, la vida ha agafat velocitat per a este antic estudiant d’Arquitectura i músic insomne: en eixe moment es va fer càrrec del local de la plaça Xúquer on havia treballat pràcticament des que va arribar a la ciutat. Un mes després, el jurat del Sona la Dipu pronunciava en Gandia el nom del seu alter ego musical, Yo Diablo, com a guanyador de l’edició de 2018. Twise, Tin Robots i Mr. Perfumme van ser els seus rivals a la final, en una barreja d’estils on es va imposar el qualificat com “rock vintage” de Yo Diablo.

Foto: KIKE TABERNER 

“Això de rock vintage ho deia molt quan vaig començar a tocar, un poc de broma. Ara ha canviat prou la cosa, és un poc inclassificable el que faig”, reflexiona el músic. Amb el repte de gravar les seues cançons i girar per festivals o telonejant grans grups (part del premi del concurs), Herrero arrossega uns quants dubtes i també alguna certesa: “Faré un disc que mostre el que vull expressar, amb una portada guapíssima. Crec que estarà molt bé i que sonarà molt actual, a com sóc ara”.

Si l’entusiasme envernissa totes les seues afirmacions és perquè el camí fins ací ha sigut llarg i ple de carreteres secundàries des d’aquella experiència epifànica mirant un vídeo de Tommy Emmanuel a Youtube. L’adolescent Herrero es va quedar bocabadat mirant com el virtuós guitarrista feia sonar amb el mateix instrument la melodia de la guitarra i el ritme del baix, este últim tocant amb el polze les cordes més greus; una tècnica coneguda com a fingerpickingEm vaig tancar a estudiar eixa tècnica i així era feliç; no sabia que tenia alguna proposta musical pròpia”, recorda el músic, “tocar a casa l’acústica era suficient per a mi”.

Tot això va canviar enarribar a València i entrar per primera vegada a La Vitti.

La primera lliçó fonamental

–Ahir em vaig quedar fins a les dos de la matinada mirant fotografies d’un estudi d’arquitectura dels setanta; això m’encanta –confessa–. Però la carrera la vaig haver de deixar en l’últim any perquè al final la meua passió era la música i el que feia en arribar a casa cada nit era agafar la guitarra. A més, veia que el d’arquitecte no era el meu estil de vida.

Fa tres anys Herrero va deixar Port de Sagunt i es va traslladar a la ciutat on estudiava. Un dia qualsevol va entrar a La Vitti i l’efecte d’aquell primer contacte encara perdura en ell. “Em vaig quedar mort. A poc a poc em vaig fer amic de qui treballava ací i també em vaig adonar que no només era una cafeteria, sinó un lloc de trobada d’artistes amb un rotllo súper bohemi”, rememora. Mentre s’integrava en el seu nou ecosistema, el jove també va tindre la sensació que l’arquitecte es doblegava davant el músic i que este últim volia eixir de la closca.

“Em plantejava deixar la carrera i al mateix temps em començaren a eixir coses musicals pròpies. També vaig canviar l’afinació de la guitarra i l’acústica per l’elèctrica. Un dia vam fer un concert a la universitat una amiga bateria i jo”. El pas estava fet i no hi havia marxa enrere, al contrari: acabava de començar un gran viatge, no dels al·legòrics, què va, sinó d’eixos que acaben amb un tocant als carrers d’Edimburg. “Vaig anar un estiu a tocar allí a vore si les cançons meues agradaven; vaig vore que la resposta del públic era bona”, reviu. 

Foto: KIKE TABERNER 

De sobte hi havia un sentit nou per a totes eixes vesprades emulant l’ídol Tommy Emmanuel, Knopfler, o la guitarra de París,Texas “sóc molt dels guitar heroes”,remarca– o metabolitzant grups com Guadalupe Plata,King Gizzard & The Lizard Wizard o The Oh Sees. Totes les influències estaven convergent en una veu pròpia que, a més, ja havia sigut batejada: “Va ser cosa de Borja González-Ayllón, amic i aleshores propietari de La Vitti. Ell em va dir que a Edimburg havia d’anomenar-me Diablo Joe, un nom que no està agafat i que és molt bo. Quan vaig tornar d’allí em continuava agradant el nom i vaig donar-li una volta: Yo Diablo”. 

Hi havia nom, cançons pròpies i actitud per fer-se conéixer. També hi havia grup: dos músics veterans del rockabilly per a completar un trio amb guitarra, contrabaixista i bateria.Estava tot preparat per a gravar un primer disc quan, quatredies abans de la gravació, els altres dos membres de la banda van abandonar el projecte. “Em van deixar penjat. Llavors vaig decidir que la banda seria jo amb algú més que m’ajude”. Això i un anunci en Facebook d’una pastilla per poder fer sonar el baix des de la mateixa guitarra i en un amplificador diferent, convertint el seu instrument elèctric en dos alhora, vanespentar-lo a fer el gran salt. “Ho tinc! Vaig pensar. Ara ja podia anar a soles”, recorda Herrero sobre el moment en què es va definir com a home-orquestra.

Des d’aleshores ha alternat l’aventura solitària –fent la percussió amb els peus– amb la companyia de bateries com Carmona de La Plata, qui li va acompanyar en el debut a la sala Wah Wah, telonejant Johnny B. Zero. Durant l’últim any ha tingut més de cinc companys diferents, dos només per a gravar l’única referència de Yo Diablo fins a la data, un EP publicat a Bandcamp amb el paradigmàtic títol de Solo.“Sempre tenia la por, quan em cridaven, de no trobar algú que m’acompanyara”, reconeix. Ara sembla haver estabilitzat una associació artística amb Pau García, bateria de Badlands o La Hora del Té, amb qui va arribar a l’última pantalla del Sona la Dipu.

El pitjor micròfon del món

És conscient que tot anirà ara més ràpidament. El calendari l’adverteix d’això mateix: el pròxim dijous actuarà al Magazine, tres dies després al festival Confusión, i en novembre esperen dos grans cites, com obrir el concert de Rosendo i Barón Rojo a Manises o viatjar a Sevilla per al Monkey Weekend.

A més, queda la gravació del nou disc, el qual li genera molts interrogants. “No sé si tornar a gravar els temes de l’EP o altres nous, tampoc sé qui vull que em produïsca el treball ni en quin format, però sé que vull tindre les meues cançons ben gravades”, afirma. Amb la mateixa contundència amb la qual mira al futur, analitza també la seua obra per assenyalar que a les lletres “es nota que no hi ha bagatge, ni estudi, ni talent”, però assumeix que forma part de la seua proposta: “m’agrada que la música siga seriosa i les lletres no tant”. Sobre la seua veu admet que ha de treballar-la més, si bé fins ara l’ha mantinguda emmascarada pel “pitjor micròfon del món”, un que va donar-li son pare, operador de càmeres submarines amb la casa plena d’aparells estranys.

Tampoc l’importa que el seu rock arribe a l’escena en un moment on l’atenció del públic massiu i la indústria sembla fixar-se en altres sons. “És cert que he tingut més respostes de gent major que no de joves, però això no em lleva la són; vull tocar i que mole, però no agradar a tothom. Tampoc crec que el que faig siga antiquat”, raona.

Al marge del violent corrent de les tendències, Yo Diablo apunta l’única etiqueta amb la qual se sent identificat: “Si per alguna cosa pot agradar el que faig no és per a què sona, sinó perquè és original, personal i fora de modes. Sonaria igual si la fera vint anys enrere o vint anys avant”.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email