Em sembla un dels fenòmens més preocupants del nostre temps: a poc a poc s’ha anat generant una cultura tòxica de degradació, devaluació, enviliment i desprestigi de la política. Bé... No és que «s’haja anat generant» espontàniament, d’un dia per a l’altre: aquesta cultura del descrèdit de la política s’ha anat generant —diria— a força de fets, actituds, conductes i idees concretes, perfectament identificables, absolutament recognoscibles, clarament interessades.
Em fa l’efecte que aquest fenomen de la denigració de la política —aquesta anomalia de la desfiguració de l’art i l’exercici de la política— potser s’hauria d’observar amb una major atenció. Perquè, als meus ulls, és precisament a la classe política que hem patit (i que patim) a qui —ben curiosament— caldria atribuir-ne la responsabilitat de tan evident impopularitat de la política. Vull dir: a una determinada classe política, si més no; a la classe política que en trau descaradament un profit, d’aquest generalitzat desistiment i distanciament social respecte de la política. I és que les persones que professionalment entenen la política com una oportunitat per aprofitar-se’n, posicionar-se i lucrar-se a títol personal (les persones que estan en política pel pur i estricte interés d’aconseguir una cadireta on poder assentar la plàcida seguretat d’una pagueta mensual i una determinada quota de poder) són, precisament, les més vivament interessades a projectar socialment una imatge de desprestigi de la política i a fer desistir la ciutadania respecte del compromís cívic que l’art i el noble exercici de la política reclamen. Embrutar, difamar i enfangar el món de la política és, per a aquesta mena de persones que exploten professionalment la seua condició de «classe política», una manera de deixar-se el camí lliure, franc, expedit.; de reservar-se les oportunitats i els privilegis associats al món de la política, sense la ingerència de persones qualificades que, de bona fe, vulguen deixar-se temptar de bona fe per una vocació política noblement inspirada en el servei públic, l’òptima gestió del bé comú, l’afany per construir un món millor, etc.
Com que soc conscient que potser no m’estic explicant massa bé, m’agradaria il·lustrar mínimament aquest judici sobre el descrèdit de la política. I, per a il·lustrar-lo, em sembla pedagògicament insuperable —pel fet de tractar-se d’un cas extrem— la cèlebre frase atribuïda al Generalísimo: al molt general, generalíssim Francisco Franco. «Haga usted como yo, no se meta en política», diuen que solia aconsellar el dictador —sense parpellejar ni avergonyir-se’n!—, quan tractava amb ministres, periodistes o escriptors. Desaconsellar la política —precisament algú com ell que havia fet política fins als límits hipertròfics de la Guerra Civil, la repressió i la dictadura militar totalitària en què ell exercia el control absolut de tots els poders, tots els recursos i totes les institucions públiques!— no solament desafiava impúdicament els límits semàntics del cinisme: era també una advertència clara contra tot aquell que gosara «fer política» contra el règim. Perquè aquesta era, en realitat, la qüestió: que, en durant el franquisme, la política, estratègicament connotada d’una manera pejorativa, era sempre la dels «altres»; ell, Franco, per descomptat, no en feia, de política, clar... Perquè allò seu com a «caudillo de España» no devia ser política: era una mena de normalitat natural, gloriosa, neutral, asèpticament «apolítica», conferida —així ho deien, literalment, les monedes de curs legal!— «por la gracia de Dios». Se’n diu nacionalcatolicisme, això. I és —cal recordar-ho— una de les més repugnants, més perverses i més deletèries formes possibles de la política: la més nociva, amb diferència, en la tèrbola història de l’Europa del segle XX.
Si jo fora un home valent m’atreviria a dir que, d’alguna manera, sembla que encara ara, en els nostres dies, viu entre nosaltres, degudament alimentada, aquella cultura del descrèdit de la política que el franquisme s’encarregava de propagar. És una de les moltes anormalitats que la societat espanyola pateix com a conseqüència de la molt imperfecta i idealitzada Transició: una recialla evident (tan evident com la mateixa existència de la monarquia borbònica, posem per cas) del fet que la dictadura franquista —a diferència de les altres dictadures feixistes d’Europa— no va acabar sinó per la mort natural de Franco al llit, per vell, als vuitanta-i-tants anys, al si d’una societat espanyola que en aquell moment encara era majoritàriament adepta al règim: inequívocament franquista. Si fora mínimament valent —vull dir— m’atreviria a opinar que el franquisme sociològic és encara viu entre nosaltres en un fum de coses, quasi mig segle després de la mort del molt general. I tot seguit, fins i tot, m’atreviria a sistematitzar i consignar fets, noms, idees, procediments, actituds substancialment franquistes en això que ara se’n diu «el règim del 1978»...
Però no. «El valents cauen de cul!», solia recordar-me la iaia quan era un xiquet i veia que jo volia jugar a fer-me l’heroi. Era aquest un consell que, inevitablement, en portava un altre aparellat en l’edat de l’adolescència i de la joventut subsegüents, en què el compromís cívic començava a guanyar enters com a prioritat vital: «Tu no et signifiques, eh? Fes-me cas i no et signifiques!» Era l’herència d’una cultura de la por en què passar inadvertit era un èxit, una virtut, una conveniència. «La política per als polítics: tu no et claves, no faces un pas avant, no et busques problemes; no vulgues complicar-te la vida!» L’herència d’una cultura en què —se non è vero, è ben trovato— el gran dictador, el factòtum polític màxim, podia permetre’s el luxe d’aconsellar a tort i dret: «Haga usted como yo, no se meta en política.»
Tanmateix, tenint en compte que, al capdavall, la política no és sinó —diccionari en mà— «la ciència i l’art que tracta de l’organització i de l’administració d’una societat en els seus assumptes col·lectius», hauríem de convenir que la deserció i l’abominació de «la ciència i l’art» de la política és, claríssimament, l’indici d’una disfunció, d’un desordre, d’un trastorn; d’una determinada patologia sociològica. I ens ho hauríem de fer mirar, això. Perquè altrament les persones més vàlides, capaces i honestes per a exercir la ciència i l’art de la convivència d’una manera òptima continuaran inhibint-se a l’hora de «significar-se», «involucrar-se,» «complicar-se la vida» i acceptar responsabilitats de gestió. I mentre, en paral·lel, hi haurà sempre una concentració estadísticament preocupant de corruptes, ineptes i trepes ocupant les cobejades cadiretes del poder institucional.
La reflexió ve a col·lació —ai!— per les controvertides declaracions que, segons sembla, ha fet el nou vicepresident segon de la Generalitat Valenciana que el president Carlos Mazón acaba de fitxar per a dirigir la Conselleria de Recuperació Econòmica i Social, el senyor Francisco José Gan Pampols. I és que la condició militar de Gan Pampols —és un tinent general en situació de reserva— atorga a les seues paraules una significació especial en el difícil context catastròfic que ara mateix vivim. «Arriba vosté com a independent, sense cap perfil polític. Això facilitarà els acords?», li pregunten. I ell ve a respondre: «No és que ho facilite, és que és condició sine qua non. Jo he demanat que es lleve el tema de la recuperació i la reconstrucció del debat polític i que es deixe exclusivament en l’àmbit tècnic. No accepte instruccions de caràcter polític ni partidista. Una vegada aprovat el pla de recuperació, el pla de recuperació se segueix estrictament i no s’accepten ingerències ni suggeriments ni res per l’estil que tinga origen polític.»
S’equivoca, en això, l’honorable senyor Gan Pampols. Potser perquè oblida que no és en qualitat de militar sinó des de la seua condició de ciutadà —com a civil— que assumeix ara el seu nou càrrec de vicepresident i conseller. Un càrrec —sobra dir-ho— absolutament polític. Un càrrec on s’espera d’ell que sàpiga exercir, precisament, la ciència i l’art de la política: dialogant, acceptant suggeriments i comprenent que el debat polític és, precisament, una de les principals garanties del parlamentarisme sobre el qual descansa el nostre sistema democràtic. «No acceptar res que tinga origen polític»? Si tot en la vida —tot en la vida humana, en la vida en societat, vull dir— té un origen polític! «Zòon politikon», en deia Aristòtil. I això ens diferencia, de fet, de la resta de les espècies animals: la capacitat de relacionar-nos políticament, de crear societats i d’organitzar la vida col·lectivament... Hauríem d’assumir-ho, d’una vegada per totes: que un militar en la reserva esdevingut conseller i vicepresident del Consell diga que no accepta instruccions de caràcter polític és una forma molt suspecta de la política. Però també política, al cap i a la fi!
També és política la temeritat urbanística que s’ha perpetrat a l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa durant dècades. I polítiques són totes i cadascunes de les causes que originen el canvi climàtic. També és política —per descomptat!— la negligència en el nomenament dels (ir)responsables polítics en la gestió d’Emergències. És igualment política la (im)previsió de protocols degudament assessorats per tècnics per a activar alertes a la població sense haver d’esperar l’ordre expressa del president de la Generalitat, que no precisament és qui ha d’estar pendent —me’n faig càrrec— de comptar els metres cúbics per segon que baixen per aquest riu o per aquell altre barranc... De la mateixa manera que política és, també, la desvergonya d’aprofitar els decrets d’ajudes als damnificats per la DANA per a afavorir empreses afins a un determinat partit polític, o per a eliminar el màxim salarial dels nous càrrecs del Consell i poder aprovar així, a l’exmilitar Gan Pampols, una retribució econòmica de prop de 100.000 euros anuals...
Sí. Tot és política, en fi. Per això, íntimament desitge de tot cor —ai!— que la política de Recuperació Econòmica i Social que d’ara endavant gestione el senyor Gan Pampols siga eficient, encertada, raonable, òptima. Política bona, política eficient, política raonable, política de trellat. A pesar de la seua desafortunada declaració, el felicite en la seua iniciativa de fer un pas avant: d’assumir un compromís polític. De «significar-se» en primera línia. De jugar la carta de la política. Només que, significació per significació, també jo voldria significar-me. I recordar que, contra el cínic «Haga usted como yo, no se meta en política» del molt general Francisco Franco, cal encara reivindicar el vell —i lúcid— aforisme de Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.»