Fer història

VALÈNCIA. Estimats lectors, hui me vaig a prendre la llicència de no parlar del passat. Des de fa ja tres temporades està columna setmanal està dedicada a la història del València una història plena de moments gloriosos i d'altres no tan brillants. Una història farcida de fets i de personatges que han convertit al club de Mestalla en una de les entitats més destacats del panorama futbolístic.

Però hui, 25 de maig de 2019, farem una excepció, ja que hui no és un dia qualsevol. Esta vesprada, després d'una travesia d'onze anys pel desert competitiu, tornem a disputar una final, tornem a fer història. Els valencianistes sabem que cadascuna de les que hem viscut, guanyades o perdudes, són moments únics i irrepetibles. Per això, eixos instants, des del viatge, a la rebuda de l'equip, a la prèvia ja al camp i com no el partit són moments que s'han de viure amb intensitat, com si foren els l'últims de la nostra vida, ja què mai sabem quan ho tornarem a viure. 

Esta campanya del centenari valencianista no podia tindre millor tancament. Sols la possibilitat d'optar a un nou campionat ja és motiu de profunda satisfacció i d'orgull per al poble de Mestalla. Si els actes del passat mes de març foren un “xute” d'autoestima i de reafirmació del sentiment de pertanyença, un triomf en esta final seria el colofó somniat. Ni el millor guionista de Hollywood haguera imaginat un punt i final més emotiu per a esta temporada tan significativa i que ha representat tant per als blanc-i-negres. 

Ara, a escasses hores de l'inici del partit, em ve el record del moment previ al partit de les llegendes, en el que Mañó, l'últim supervivent de la Copa de 1954, va eixir a la gespa de Mestalla portant eixe trofeu. No hi han paraules per a condensar tota l'emoció que es va sentir a l'estadi en eixe instant. Res m'agradaria més, que pensar que quan el club cèlebre altra efemèride, d'ací a molts anys, els Soler, Gayà, Lato o Jaume puguen eixir al terreny de joc portant la copa de 2019, la copa del centenari. 

No puc finalitzar esta columna sense mencionar a Rober, Marc i als “Paus i Pablos”. Ells són el nostre futur, una xicoteta representació de les noves generacions de seguidors valencianistes que viuran, per primera vegada en la seua vida, una final en directe. Esperem que esta siga la primera de moltes i que mai obliden que el seu club és “bronco y copero”.