L'esperit del Centenari

VALÈNCIA. Ha aplegat el dia. Hui el València Club de Futbol complix 100 anys d'història. Cent anys! Una jornada que mai oblidarem. Tots els que sentim a l'entitat de la rata penada com a pròpia estem d'enhorabona. Perquè nosaltres, i sols nosaltres, podrem presumir de què este 18 de març del 2019 viurem una efemèride irrepetible. Estic convençut de què quan passen els anys, quan el Centenari ja quede lluny en el temps, tots ens recordarem de què estàvem fent eixe dia. De la mateixa manera que tots tenim algun moment que se'ns ha quedat gravat per sempre en la memòria. Perquè, per a molts, el València, i per extensió el futbol, és la cosa més important de les coses menys importants. I açò únicament l'entenem aquelles persones que així ho sentim.

I el més senzill hui seria criticar -probablement amb raó- la falta de sensibilitat que la cúpula blanc-i-negra ha tingut amb una data tan assenyalada. Dir que el president s'ha vanagloriat de no gastar ni un míser euro d'un pressupost de 171 milions, que Mateu Alemany no ha aparegut per cap dels actes relacionats amb el mateix o que Peter Lim ni tan sols s'ha dignat a aparèixer pel Cap i Casal. Però no. Hui preferisc fer-ho a l'inrevés. Hui vull destacar la tasca dels empleats anònims que han perdut moltes hores de son per a què el Centenari aplegue de la millor manera -dins de les seues possibilitats- a la quantitat més gran d'aficionats possible. Destaque la lluita diària que protagonitza l'Associació de Futbolistes del València CF des de fa quasi dos anys encapçalats per Fernando Giner. Li regale el meu aplaudiment a una Agrupació de Penyes que ha tirat una mà, dos i l'ànima sencera quan ha fet falta ajudar a que el valencianisme estiga present arreu del món. I m'agenolle davant tots els hòmens i dones que des de la seua individualitat, fugint dels focus del vessant públic, hui estaran dibuixant un somriure per la satisfacció del treball ben fet. Com, per exemple, els membres de la Falla del Tío Pep.

I com la seua falla infantil, en l'aniversari del València jo vull recordar al meu primer ídol. Un futbolista a qui arribí a voler tant que quan mon pare em digué que se n'anava al Reial Madrid no m'ho podia creure. Com tants altres valencianistes, vaig sentir-me traït. Com si m'hagueren clavat un ganivet per l'esquena. Afonat. Pensava que s'acabava el món. Pedja Mijatovic fitxava pel club de la capital d'Espanya. No hi havia altre? El jugador que estigué a un pas de permetre'm viure el meu primer títol a la final de la pluja, el futbolista que m'estava fent somniar amb la possibilitat de guanyar una Lliga aquell any 1996, el meu referent... ens deixava tirats. Si volen que els siga sincers, jo no sabia que el montenegrí havia dit davant els penyistes que es quedava. De tot açò, m'assabentí més tard. Em posí a plorar. Per què em feia una cosa així? Per què aquell per qui m'havia posat el nom en la camiseta -la 95/96 va ser la primera temporada en la qual els jugadors lluïen el seu propi dorsal- marxava? Per què sentia que no l'importàvem gens a aquell per qui havia obligat a anar a ma mare a Paterna i al Saler per a aconseguir una foto seua i emmarcar-la? Era incapaç d'entendre-ho.

Aleshores vaig aprendre que és cert allò de què de l'amor a l'odi hi ha un pas. No podia ni veure a Pedja. Comprovar com feia gols amb el Madrid era una tortura constant. I més encara quan mesos més tard, els mitjans de comunicació confirmaren que Mijatovic havia mentit descaradament als aficionats la famosa nit a l'Agrupació perquè, fins i tot, en eixe moment ja s'havia fotografiat amb la camiseta merengue. Però, amb el pas del temps, la meua ràbia ha anat desapareixent. El meu inconscient ha preferit escollir les seues jugades espectaculars i els seus gols. La seua capacitat de liderar a un equip que a punt estigué de ser campió durant dos campanyes seguides. I inclús he aprés que amb 26 anys i davant de desenes de seguidors la por a la reacció d'estos va ser més fort que ell. I ja després, rectificar haguera servit de poc o de res.

Molts li tiren en cara que, una vegada a Madrid, no tinguera algun gest de carinyo cap a Mestalla, però empatitzant amb ell, vosté l'haguera tingut si l'hagueren rebut com el rebérem, jo el primer? I si des d'un sector de la graderia s'escoltaren càntics desitjant-li coses molt lletges a un fill que Pedja tenia molt malalt? Jo diumenge passaré plana, acceptaré les seues disculpes i el recordaré com al meu primer ídol. Tal volta siga l'esperit del Centenari. Després cadascun que faça el que crega convenient.