VALÈNCIA. És estiu, és moment de recordar-se de Sant Nicolau, la Divina Aurora o Sant Gaietà, i amb l’excusa d’algun màrtir fer festa al poble. Però la festa no penseu que per ser en honor d’alguna divinitat consistix a repartir bona cosa d’hòsties consagrades i de vi, ni de bon tros. Les festes locals són simplement una excusa més per a fartar i ballar i clar, a nosaltres els valencians ens falta l’aire per a embolicar-nos. I una vegada clavats en farina, no podem fer altra cosa que celebrar-ho com toca, amb un ADSL*. I esta és una de les 10 coses que et passaran si visites el teu poble en festes.
Un ADSL és un (*Asmorzar, Dinar, Sopar i *Lo que vinga), i és un habitual de totes les festes valencianes, des de les Falles fins a la Magdalena. I consistix a començar esmorzant amb entrepà de mitja barra de pa i cremaet, i anar empalmant dinar, berenar, sopar... i després de tot el dia rodant, acabar amb un ressopó. Si tens dies lliures, gana i cartera alegre, acabaràs gitant-te de dia i pensant inexorablement que ja no tens edat per a fer eixes coses.
Tot el món té un antic amor en el poble, potser fon un romanç d’estiu, o potser va ser una persona amb la qual vas passar set anys i encara compartixes una hipoteca. La qüestió és que coincidix que eixa persona que està sempre fora, apareixerà per les festes del poble i et canviarà la cara en el moment en què vos creueu. La nit, la calor i la cassalla no són els millors amics de l’elegància i les bones formes, així que o pares atenció o poden botar espurnes tant en forma d’amor com d’odi.
Ara al meu poble s’ha posat de moda celebrar un sopar de quintes, i això fa que cada quinta es faça una camiseta i acudisca al sopar disfressada. A vore, que no passa res per ficar-te una camiseta coenta davant de tot el poble, estan disfressats des de l’alcaldessa al retor, el cas és que amb eixa camiseta de la quinta és impossible dissimular la teua edat. Altres pobles fan festa eivissenca o celebren concursos de disfresses, i les colles apleguen a la plaça Major amb les seues creacions per a guanyar el premi que ha cedit amablement la Caixa Rural. Fantàstics exercicis locals de deixar la vergonya a casa, que demostren que els valencians, de vergonya, en tenim poca.
No podràs evitar ballar el Despacito, igual que fa anys ballaves La bomba o El tiburón, ara toca aguantar a tot el món amb el “suave, suavecito...”. És molt probable que també escoltes Súbeme la radio, La bicicleta i Me enamoré. Jo mateixa que vaig demonitzar el reggaeton no fa molt, és molt probable que acabe fent meua la màxima de “si no pots amb ells, unix-te”.
Açò és inherent a les reunions d’antics alumnes i a les festes del poble. No podràs evitar caure en eixa espiral de “mira Antoni, s’ha quedat tot pelat” o “la Mari està en estat, i diuen que el pare no és el marit” i comentaris similars per part dels xafarders i les xafarderes del poble. I encara que no vulgues, encara que intentes no criticar, és molt possible que després del sopar, a mitjan ball, se t’escape un “que malament es conserva Joan” o “per a mi que Lourdes s’ha operat”. No és que sigues mala persona, és l’aigua del poble que du nitrats o guano, que no és cap altra cosa que merda de cotorres.
Els valencians bevem molt, però en les festes del poble la cosa sol agarrar dimensions bíbliques. Sempre acaba bufant-se algú a qui toca dur a casa, veus a iaios a qui els costa alçar-se de la cadira, i a adolescents que s’amaguen darrere d’un cantó per a fer-se un Martini blanc. Perquè, sí senyors, quasi tots ens hem fet de joves algun Martini, i perquè vivim un una societat excessivament tolerant amb el consum d’alcohol.
Prepara’t perquè et diguen això de “te’n recordes quan anaven a l’Institut i et va entrar cagaleres en mig de l’examen de matemàtiques...” i tu amb cara de “vaig haver d’anar al psicòleg per a superar el trauma” i de “vull matar-te ara mateix”, somrius i dius “sí, que divertit...”. Això passarà segur, així que prepara’t les històries més fosques dels teus amics per si cal traure l’artilleria pesant i desviar el tema.
Un clàssic és trobar-te a eixe amic del poble amb qui passàveu moltes hores junts, fóreu inseparables, on va la corda va el poal, cul i merda... però ara ja no quedeu mai, la vostra història va quedar en el passat. I clar, l’exaltació de l’amistat farà que digueu això de “hem de quedar més” o “per què no fem una paella en la meua caseta un dia d’estos”... però ni quedes ni vas a la caseta, ni el tornes a vore fins a l’any següent on fas la mateixa promesa, sembla el dia de la marmota en versió navelina.
No hi ha una festa de poble valenciana sense disparà. Així que prepara’t per a mirar el cel il·luminant-se amb palmeres i carcasses de colors. Després arribarà el moment “iaio remugador” i comentaràs això de “les disparaes d’ara no duren gents ni miqueta” o “cada vegada els festers es gasten menys diners en la disparà, en la meua època sí que cremaven bona cosa de pólvora...”.
Quan estigues cansat de tant de ball, de tant d’alcohol, de menjar tant, de tanta salutació, de fer cues en els banys portàtils, de beure en gots de plàstic, de seure en cadires incòmodes, i d’escoltar música de dubtós gust... en eixe moment diràs “mo-ne (ne-mo’n, nem-se, au) a casa, que ja no puc més” i realment et sentiràs molt vell. Perquè entre batalletes, antics amics, recordar el passat i la ressaca, quan acabes les festes pensaràs: “jo ja estic molt major per a estes coses”, i necessitaràs una setmana de vacances per a recuperar-te de les festes del poble.
Bones festes, i com diuen les mares: “Coneiximent”!