X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

funció de dansa guardonada amb dos premis max

'Mulïer' es mou del carrer: estrena una nova versió del seu espectacle per al Principal de València

L'IVC ha programat un "xicotet" cicle de dansa on juntament amb la companyia Maduixa, està prevista la representació de 'Lluita' de Titoyaya i 'Man Ray' de Taiat Dansa. Una aposta per la creació "valenciana i femenina"

18/01/2018 - 

VALÈNCIA. Un clic, el de la càmera de Man Ray. Un espectacle que fixa la seua trama en la relació “obsessiva i dominant” del fotògraf cap a les seues muses. D'altra banda, cinc ballarines que es pugen damunt de xanques per a parlar de dones “fortes”, un espectacle de carrer, el de Mulïer, que ha hagut d'adaptar-se a les peculiaritats del Principal. També, ho ha fet Lluita i els tres coreògrafs que han hagut d’aportar la seua pròpia visió del que significa lluitar, en una representació on l'espectador també puja a l'escenari.

Totes aquestes propostes artístiques conformen un “xicotet” cicle de dansa que per al director general de l’IVC Abel Guarinos, respon al “component social” que hi ha lligat a l’entitat. Així mateix, ho considera per la seua part el director adjunt d’arts escèniques de l’IVC, Roberto Garcia, manifestant que el disseny de la programació ha anat en consonància amb una acció de “visibilitat” i de “posada en valor” de la “creació valenciana” en general, i de “reservar un espai d’honor a la dansa valenciana” en particular. El primer torn serà per a la companyia Maduixa amb l’estrena en versió de sala de Mulïer, del 18 al 21 de gener. Pas seguit Titoyaya amb la seua coproducció amb l’IVC, Lluita, del 26 al 28 de gener. I finalment, el torn per a Taiat Dansa amb Man Ray, una producció també junt amb l’IVC i el Mercat de les Flors, del 2 al 4 de febrer. Tres enfocaments distints d’una mateixa disciplina, on la dramatúrgia serveix d’unió.

La posada “en sala” de ‘Mulïer’

Foto: cia Maduixa

Per al seu director, Joan Santacreu, Mulïer parla d’alguna manera de “la naturalesa instintiva de la dona” i de com “aquesta naturalesa s’ha vist reprimida al llarg de la història” per crear un prototip de dona “treballadora, valenta, adormida, sotmesa, complaent i que no descansa”. Diferents “arquetips socials”, dels que la dona “vol llevar-se de damunt” per a “connectar-se amb el seu instint més salvatge i lliure”. Com a “valentes” també considera Joan Santacreu a les cinc ballarines que conformen l’actuació- Laia Sorribes, Melissa Usina, Esther Latorre, Ana Lola Cosin i Paula Quiles- per el seu ball amb xanques. Un treball “molt dur” que queda reflectit, per exemple, amb les quatre hores d’assaig previ que hi ha abans de cada funció. Una elecció que pretén mostrar eixa mateixa “limitació” que viu la dona, però en aquest cas amb el ball.

Mulïer va ser estrenat el passat 2016 en la Fira de Tárrega com un show de 30 minuts. Una cita que li va suposar l’obtenció al premi de Millor Espectacle de Carrer i més tard, al guardó Max al Millor Espectacle i Millor Composició Musical. Una proposta que hi ha viatjat per tota Espanya, França, Noruega, Itàlia o Regne Unit, en un recorregut de 40.000 km i quasi 80 representacions.

Foto: cia Maduixa

Per a la seua transformació de teatre de carrer a sala, han hagut d’ampliar la durada als 50 minuts. Fet que, segons explica Joan Santacreu, els va “preocupar” en un primer moment, per haver de “desconfigurar” tota la peça. A més, s’han hagut d’adaptar a les dificultats del Principal, com és “el pendent de l’escenari” o “actuar amb la llum apagada”.

Com un “homenatge a la dona” i una recerca “per a la igualtat”, defineix Abel Guarinos aquest espectacle. I en aquesta linia han volgut fer una mena d’homenatge a les dones valentes valencianes que treballen per la igualtat, des d'anònimes com l’adolescent Elena Pérez Belenguer que ha aconseguit que la federació de ciclisme atorgue els mateixos guardons a homes i dones, degut que abans no hi era així; o Sandra García Martín qui ha patit violència de gènere i ha visibilitzat el seu cas per fer pública la seua lluita i treballar perquè altres dones en aquesta situació puguen eixir d’eixa situació. També, a col·lectius com l’Associació Clàssiques i Modernes, l’Associació Dones en Art o CIMA, entre altres.

Els espectadors s’acosten als ballarins amb ‘Lluita’

De Lluita el més curiós serà la seua posada en escena, una trama plantejada sobre una plataforma circular que necessita d’una absoluta proximitat dels espectadors, qui s’acostaran a l’escenari per veure l’obra des d’eixe mateix lloc. Així, les butaques del Teatre Principal es pot dir que es quedaran buides amb un aforament de no més de 120 persones.

Tampoc totes les propostes compten amb el treball de fins a tres coreògrafs; Daniel Abreu, Gustavo Ramírez Sansano i Eduardo Zúñiga, en aquest cas. La companyia Titoyaya va compliar aquest 2016 deu anys de treballar i ha volgut celebrar d’aquesta manera la seua “satisfacció”. Tant de bo, el recorregut “no ha sigut gens fàcil”, tal com explica la productora Verónica García, i d’ahí l’argument de l’obra: contar per part de cadascun dels professionals com és per a ells el concepte de lluita. En resum, tres peces curtes que comparteixen un espai escènic particular inspirat en el dhoyo japonés com si foren escenes d’un mateix espectacle. Pel que fa a la seua creació, l’interprete Eduardo Zúgiña hi ha explicat que ha enfocat l’obra des de “la relació de tres dones i tres generacions que conviuen en un mateix espai”.

Man Ray i la relació “fetitxista” amb les seues muses

Des de Taiat Dansa, Meritxell Barberà i Inma García han apostat pels “clics fotogràfics” de Man Ray. Una proposta que suposa transportar a la dansa els moviments que ja es podien percebre a les seues imatges- de fet segons conta Mertixell, el fotògraf també era ballarí malgrat no haver-se sabut mai. Unes instantànies on a més es percep la “relació obsessiva” que tenia l’artista per les seues muses, fins al punt de controlar “la seua imatge, la seua vestimenta o la seua idea de dona”. Una dominació “que no ocorre amb el retrat masculí”, manifesta Mertixell Baberà. Tot i això, assegura que la inclusió de l'artista nord-americà és "una excusa" per a "defensar a la dona", ja que "podria ser qualsevol altre artista que utilitza a la dona de forma qüestionable, com a arquetip sexual".


L’espectacle es va estrenar en el festival Grec de Barcelona i després es va representar en Sagunt a Escena. Ara l’obra es pot veure en l’espai per al qual fou creat, amb la càmera negra del Principal com si fóra la càmera del mateix Man Ray. De fet el que resulta més atractiu és eixa mateixa simulació on “cada escena comença amb un clic, el que seria “una fotografia”, i "una vegada s’ha consumit, torna a començar una diferent amb un nou clic”, explica Inma García. 

Noticias relacionadas

'La Ternura', de Alfredo Sanzol

¿Pueden las princesas y los leñadores huir de las historias de amor?

Por |  - 

En clave de comedia shakespeariana, Alfredo Sanzol trata a través de 'La Ternura' una historia entre princesas y leñadores que quieren huir del amor y de las relaciones entre personas de su distinto sexo. Un propósito que parece "irremediable" si van a vivir en la misma isla desierta

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email