VALÈNCIA. Fa ara nou anys que Carles Cano (València, 1957) viu, literalment, del conte. Filòleg i professor d’institut durant dos dècades, va decidir abandonar les classes per poder dedicar-se en exclusiva a escriure i contar històries. Escriptor i contacontes, ha fet de la seua passió un ofici que li porta llibres, lectors, reedicions, premis i actuacions. Amb un somriure permanent, Carles parla de la seua aventura literària: va fer una versió gamberra de Caputxeta abans que Shrek li pegara la volta als clàssics infantils, l’han traduït fins i tot al coreà, té una exitosa obra de teatre que es representa a col·legis de molts països i ha contat contes per tot Espanya, Mèxic, Anglaterra o el Marroc... Escoltar-lo explicar una història sempre és interessant.

Seixanta llibres després, s’ha atrevit a convertir en conte infantil el plat valencià que és més que un menjar. Per presentar-nos Fem una paella (Editorial La Galera, 2016), res millor que posar-lo en pràctica. Per això ens convida al restaurant Castillo de Godella, on el xef Eduardo Frechina ha preparat un menú de bacallar per acompanyar el plat protagonista, del qual s’encarrega el mestre paeller Juan Carlos Galbis. Així que Carles Cano té poca faena a la cuina i podem dedicar-nos a l’aperitiu de l’entrevista.

- Escriptor o contacontes?
- Les dos coses. No vull triar! Escriure és més pesat, estàs sol, has de corregir... Contar et dona immediatesa i la resposta directa, és com una xicoteta performance. La resposta del lector és a llarg termini però també pot ser fantàstica. L’altre dia uns xiquets de Pedreguer van escriure a l’editorial Bromera per felicitar-me, havien fet un rànquing de lectures i el llibre que més els havia agradat del curs era meu, La festa monstruosa. Em van enviar la felicitació i un diploma! Això no té preu.

- Viure del conte, i en valencià, no ha de ser senzill.
- Vaig tindre un punt de sort. Quan l’editorial Anaya em va encomanar els llibres de text de lectures de primer a sisé de Primària en castellà, valencià i mallorquí, em vaig dir: és ara o mai. Era una bogeria compaginar-ho amb l’institut i em vaig decidir. Jo ja havia estat quatre anys d’excedència treballant com a guionista en Ràdio 9 i Canal 9, en El trencanous i A la babalà. Va ser una experiència genial! No havia fet mai ràdio ni televisió però el mitjà s’aprén. El que m’agrada és contar històries i a això em dedique.

- Els xiquets d’ara ja no tenen dibuixos animats en valencià, però tenen més llibres en la nostra llengua.
- Fan falta tele i ràdio en valencià, han d’obrir. Els dibuixos animats de Canal 9 els veien en Múrcia els xiquets i els entenien! Amb el valencià a l’escola s’ha aconseguit que tots els nanos puguen llegir i escriure bàsicament en la nostra llengua. I tenim una mínima indústria d’editorials ací, que publiquen autors valencians i en valencià, que sobreviuen i tenen més moral que l’Alcoyano.

- I què no s’ha aconseguit?
- Ens falta una mica de risc en la literatura infantil en valencià. Hauriem d’atrevir-nos més, arriscar-nos. No hem aconseguit en general fer el bot a altres llengües, sobretot al castellà. Hi ha molt bons autors ací que encara no poden traspassar eixa frontera, però crec que la travessarem.

- A tu sí t’editen en castellà i tens traduccions fins i tot exòtiques, al turc o el coreà.
- Això és un xicotet miracle. Espanya compra moltíssima literatura infantil estrangera i en venem molt poca, no sé per què. Ací hi ha autors molt bons i de tant en tant tens la sort que alguna editorial ven el teu llibre... Però eixa és l’excepció, no la norma.

- Quin és el teu llibre supervendes?
- Contes per a tot l’any, que porta 27 edicions en castellà i 14 en valencià; en total uns 150.000 exemplars. Ara acaben de fer una edició de més de 50.000 a la República Dominicana i és el llibre amb el meu conte favorit: “El xiquet que va apagar la lluna”, inspirat pel meu fill gran quan era molt xicotet. Hi havia un eclipsi total de lluna i ell, en vore-la, va bufar. Si ets escriptor i amb eixe gest no escrius un conte, millor dedica’t a una altra cosa.

La paella va cuinant-se gràcies a la dedicació del mestre Galbis, que tampoc no para de contar-li històries divertides a Eduard, alumne de 13 anys amb aspiracions culinàries: “Encara no t’has cremat?... Els cuiners són com Rocky, saps qui és? No hay dolor, si t’esguita l’oli tu fas un ball per dissimular i continues com si tal cosa...” Entre bromes i secrets de cuiner, pren cos una paella com Déu mana i almenys per a la foto, li deixen a Carles demostrar que té bona mà tirant l’arròs.