X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de agosto y se habla de BICICLETAS documental salud josé luis ábalos FOMENTO benidorm
GRUPO PLAZA

 Un món sostenible?  / OPINIÓN

Dylan no baixa del cel ni per un Nobel

Només el vent sap si el gran creador decidirà baixar dels núvols per a rebre el premi de Literatura que li ha concedit l’Acadèmia Sueca

27/10/2016 - 

Els premis Nobel tenen l’origen unit a la dinamita. El científic suec, que dóna nom als guardons, va decidir destinar la fortuna que havia aconseguit amb el descobriment d’eixe i altres explosius a la promoció d’oficis que ajudaren al desenvolupament de la humanitat, en una mena de compensació a l’aprofitament destructiu dels seus invents. Ara, 115 anys després de l’entrega dels primers premis, l’Acadèmia Sueca ha provocat un xicoteta deflagració mediàtica amb la concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan, una decisió que ha alçat passions entre defensors i detractors del poeta cantant. 

A qui sembla que li dona prou igual tot és al propi Dylan, que ni tan sols ha considerat necessari estar localitzable per a rebre la comunicació del guardó, possiblement estaria massa ocupat afinant l’harmònica. De fet la institució que vetla pels interessos d’Alfred Nobel ha desistit en la missió de tractar de localitzar al mestre de Duluth per fer-li saber la bona nova. L’única manifestació pública de “rebut” que ha fet l’entorn de Dylan, fins al moment d’escriure el present text, ha sigut via la web oficial, que durant només unes hores ha penjat el concís missatge “Winner of the Nobel Prize in Literature", junt la promoció d’un llibre sobre les lletres de les cançons composades entre 1961 i 2012.

La desgana de Dylan

L’educació (la bona), i els modals no han sigut mai una faceta cultivada per Robert Allen Zimmerman, el nom que posava en la partida de naixement del creador de Times They Are A Changin’. Evidentment els genis centren les seues virtuts en uns camps i no en tots, però en el cas d’un dels majors mites vivents de la revolució musical del segle XX la desgana que transmet habitualment al públic en els seues directes és quasi tan llegendària com el seu art inspirador. Les vegades que he tingut l’oportunitat d’assistir al peculiar espectacle d’un dels seus concerts he acabat desconcertat per l’inconnex repertori i la falta de sintonia amb la gent que l’aclamava, com en el cas de l’actuació al Velòdrom Lluís Puig de València el 1995. En 1965, ja va “provocar?” la reacció airada dels seus seguidors més folkers (neologisme dedicat als puristes de les essències del folk acústic) en el festival de Newport, quan va decidir fer sonar una guitarra elèctrica en una decisió que va fer créixer el seu nom.

Més enllà d’impostures i capricis, per altra banda comuns entre el selecte club de les estreles més rutilants del Main Street musical,  Bob Dylan innegablement és un dels artistes més influents en la música popular, i de la cultura en general, des dels anys 60 fins l’actualitat i ho és també per les seues lletres. La transgressió i la versatilitat dels gèneres musicals que a partir del folk ha reinterpretat l’han fet un referent icònic per a generacions i un exemple que continua captivant tot tipus de músics des que els Birds feren la versió de Mr. Tambourine Man, i Like a Rolling Stone fóra un dels primers hits del satànic grup liderat per Mick Jagger i Keith Richards, o Jimi Hendrix llançarà la seua colossal revisió d’All Along the Watchtower. Duran Duran, Tracy Chapman, Yo la Tengo, The White Stripes, George Harrison, Lou Reed o Eric Clapton són altres noms que han fet versions del geni de Minnesota. Com una curiositat més en 1996 es va produir a València el disc Bob Dylan Revisitado. Un tributo en la Lengua del Amor amb la participació de grups de la terra com Caballero Reynaldo, Doctor Divago o Lobos Negros.

Un repertori amortitzat

El cantautor té, sens dubte, un dels repertoris més amortitzats i per tant més musicalment sostenibles del medi ambient planetari. La seua originalitat es mostra de manera especial en la poesia de les lletres, amb missatges rebels i compromesos amb els canvis socials dels anys 60, o històries sòrdides nascudes dels confins de l’essència cultural americana que formen part d’un bestiari col.lectiu del segle XX, amb himnes que continuen sonant com Blowin’ In The Wind, A Hard Rains Gonna Fall, Hurricane, Just Like a Woman, Tangled In Blue o Shelter From the Storm per citar només alguns més. Evidentment la major part foren escrits fa més de 40 anys, una renda que justifica plenament la continuïtat del mite. 

La raó aportada per a concedir-li el Nobel es basa concretament en “haver creat dins la gran tradició de la música americana nous tipus d'expressió poètica”. Una frase amb què l’Acadèmia Sueca justifica l’elecció que ha unit a Dylan al selecte club literari dels Premis, del qual formen part altres insignes compatriotes d’ell com Ernst Hemingway, John Steinbeck o William Faulkner.  

Nobel per a un futbolista

Altres companys de premi vius no s’han mostrat gens d’acord amb la decisió. Mario Vargas Llosa, premi Nobel 2010, després d’assegurar que li agrada molt Dylan com a músic considera que la tria ha sigut “una equivocació”. El brillant escriptor peruà té la impressió que la civilització de l’espectacle ha entrat a l’Acadèmia Sueca i es pregunta si “el pròxim any li donaran el premi Nobel a un futbolista”. El que no ha aclarit Vargas Llosa és a quina modalitat hauria de correspondre el guardó per a un esportista del baló, potser a la “química” amb el públic o a la força “física” mostrada en els terrenys de joc. El que sí sembla evident és que els Nobel aporten un valor crematístic atractiu per a ajudar a distingir autors poc coneguts amb una llarga trajectòria vital, original i productiva, i queda clar que Dylan de fama va més que sobrat. 

Mentre el debat es centra ara en si el gran Bob apareixerà o no en l’acte d’entrega dels premis, no puc deixar de tornar a visitar un dels moments més encisadorament decadents i màgics que ens regala l’obra del geni americà en la banda sonora confeccionada per a Pat Garret & Billie The Kid.  Obra mestra del cineasta Sam Peckinpah, que construeix una de les escenes més tendrament decadents dels anomenats westerns crepusculars acompanyada per la música del cantant Nobel, que també apareix en la pel.lícula com a secundari ocasional. Sona el trist adéu de Knockin' on Heaven's Door, en el moment en què Slim Pickens, ferit de mort, mira al riu per on ja mai podrà navegar mentre la seua companya Katy Jurado contempla impotent i desconsolada el moment, sap que ja no podrà acompanyar-lo en l’últim viatge. Autèntica poesia made in Dylan que toca a les portes del cel. El dubte que ens queda ara és si el representant més diví de l’Olimp musical accedirà a baixar dels núvols per acudir a la cerimònia d’Estocolm, la resposta està flotant en el vent.  


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email