'El desbaratat conte dels fesols màgics': una història explosiva 

VALÈNCIA. Ja feia uns anys que Carles Cano provava sort en el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre que convoca l’editorial Bromera; de fet, hi ha qui li ha confessat amb posterioritat que, en certes ocasions, el seu havia estat, fins i tot, un dels textos finalistes però, malauradament, el gust per l’exageració i la desmesura de l’autor valencià l’havia relegat finalment a una posició més anecdòtica. La insistència de Cano a aconseguir aquest objectiu literari, però, ha fet capgirar, per fi, el resultat. Alguna cosa ha d’haver canviat en els criteris de valoració del jurat perquè, tot i que no he tingut el plaer de llegir la resta de propostes que l’autor va presentar en les edicions anteriors, el relat amb què va guanyar la convocatòria del 2016 presenta la desproporció més absoluta com un dels trets destacats. Així, El desbaratat conte dels fesols màgics (Bromera, 2017) és la història de Bru, un infant a qui tots els veïns del poble consideren un babau autèntic; sí, la mare també, sobretot quan un dia Bru ven l’únic porc de la família a canvi d’un grapat de fesols. Amb tot, el titellaire que li’ls dóna li promet que són màgics i, potser sí que ho són, però tenen uns poders una mica estranys que no seran tan fàcils de descobrir.

La permanència i la vigència dels contes tradicionals en l’imaginari col·lectiu es manifesta, per tant, en obres com aquesta en què l’autor s’inspira directament en el patrimoni rondallístic a l’hora de construir i renovar el seu discurs narratiu. Les semblances amb Jack i els fesols màgics, el conte popular anglés que explica la història d’una mare i un fill que vivien en la pobresa més absoluta fins que van aconseguir vendre l’única vaca que tenien per uns fesols, són paleses, doncs, tot i les modificacions textuals que es permet Cano, com per exemple les diferències amb els animals que s’intercanvien, el desenvolupament de la trama i el poder miraculós dels llegums. De fet, la màgia d’aquests últims, en aquesta ocasió, no consisteix en el fet que creixen i creixen fins arribar al cel on hi ha un castell habitat per un ogre gegant amb grans tresors, com en la versió original, sinó que els fesols d’aquest conte produeixen unes flatulències terribles que el protagonista reconvertirà en una força tel·lúrica per a enriquir la seua família. Curiosament, i malgrat la potència i el soroll eixordador que produïen, sembla que aquests no feien gens d’olor, o almenys això assegura l’escriptor valencià.

L’escatologia és, doncs, una de les temàtiques que pren més força en la literatura per a infants i joves. És cert que aquesta és una qüestió que sempre ha fet riure els més menuts però la normalització literària d’aquest tabú social s’incorpora gradualment als llibres en forma de joc humorístic i amb la precaució de no traspassar els límits del mal gust. És per això que aquesta història fascinarà els primers lectors, tal com també ho va fer el conegut àlbum il·lustrat La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap de Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch (Kalanadraka, 2014), un poc més elaborat i subtil, però, en el seu plantejament. Efectivament, no és poc mèrit servir-se d’aquest tema i despertar rialles durant la lectura com bé aconsegueix Cano mitjançant un llenguatge planer i simpàtic juntament amb onomatopeies i expressions col·loquials i properes, com ara la popular dita «es quedaren de pasta de moniato». Malgrat tot, potser, per als que ja som un poc més grans, aquest excés gasístic ens resulta una mica així, extremat, sobretot l’instant esplendorós en què un exèrcit de culs dispara a l’uníson contra uns soldats enemics.

Pel que fa a les il·lustracions, Carles Cano i Paco Giménez han col·laborat en més de quaranta publicacions, per tant, no hi havia il·lustrador més encertat en El desbaratat conte dels fesols màgics sinó aquest autor valencià. Com que es tracta d’una novel·la infantil, el pes de la imatge és més secundari que en altre tipus de llibres però, tot i això, Giménez disposa d’espais concrets i de tot un seguit de dobles pàgines per a desplegar sense limitacions el seu univers creatiu. Aquest il·lustrador es distingeix per una continuïtat estilística que es basa en un llenguatge gràfic esquemàtic en què la línia és l’element principal i amb la qual, amb quatre traços, sense l’ajuda d’altres recursos plàstics ni del color en el cas d’aquesta obra, aconsegueix situar en la composició tots els personatges i els elements amb una gran harmonia i domini tècnic, alhora que expressa visualment aquesta  detonant narració de Cano, si més no el seu company literari més divertit.

El tàndem Cano i Giménez no sols és un dels més prolífics de la literatura valenciana sinó que es tracta d’un equip artístic que es complementa a la perfecció, ja que han aconseguit una relació simbiòtica que engrandeix, des del llenguatge de l’escriptura i la il·lustració, el treball que cadascú d’ells desenvolupa. Cal dir que, les referències als contes tradicionals no s’esgoten en la capacitat de Carles Cano d’actualitzar un relat tan conegut, ja que l’autor també es serveix d’altres al·lusions literàries i les barreja i les actualitza amb la història dels fesols màgics. Així doncs, qui sap si, de la mateixa manera que Bru, el protagonista d’aquesta història, acudeix sovint a l’estany per a visitar les seues amigues les granotes a l’espera que qualsevol d’aquestes es convertisca, per fi, en una princesa, Carles Cano i Paco Giménez no necessiten acudir ja a cap llac a buscar la seua parella ideal perquè fa molt de temps que s’han trobat. I, des d’aleshores, tot el que fan junts sí que és vertaderament explosiu.