X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

Marathon Man en el Dia Sense Cotxes

El trànsit rodat és la principal causa de la contaminació atmosfèrica. Una de les millors alternatives a l'ús del cotxe és emplear els peus, com feia Dustin Hoffman.

2/10/2016 - 

Tenim dies mundials per a quasi tot. El calendari està replet de una llarga llista de causes oblidades, malalties que requereixen major atenció o drames internacionals als quals ningú posa remei, però almenys durant un dia a l’any són enfocats per l’actualitat i reben certa repercussió social. La llarga llista de celebracions amb nom propi inclou les finalitats més nobles i variades però també algunes curiositats més lúdiques o peculiars com el Dia del Somriure, el de l’Orgull Zombie o el del Rentat de Mans. Fins a quin punt la gent incrementa el nivell de neteja de les seues extremitats, esclata en rialles o mostra la seua atracció en públic per la sèrie Walking Dead gràcies a la celebració d’eixes efemèrides és un fet de qüestionable validesa científica. Des d’un punt de vista mediàtic és, sens dubte, una bona oportunitat per a reclamar l’atenció sobre un problema i les seues possibles solucions.

Recentment hem celebrat el Dia Europeu Sense Cotxes dins la Setmana de la Mobilitat Sostenible. No deixa equívoc quin és el motiu del dia, però caldria aclarir que el component mecànic que enuncia la setmana està molt més relacionat amb el transport humà dins del planeta que al component anatòmic que entranya l’expressió. Allò que no deixa lloc al dubte és que el trànsit rodat és la principal causa de la contaminació de l’aire. La contaminació atmosfèrica causa cada any 25.000 morts prematures a Espanya, 15 vegades més que els accidents de trànsit segons un informe d’Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire. Dos de cada cinc ciutadans, unes 18,5 milions de persones que representen el 39,8 per cent de la població espanyola, respiren un aire que incompleix els estàndards de la legalitat vigent. El percentatge augmenta fins al 98 per cent segons els paràmetres de l’OMS -l’Organització Mundial de la Salut-, molt més exigents.

Sembla realment adeqüat l’organització d’actes com els celebrats a ciutats com València per a reclamar l’atenció del públic sobre el problema. Missatges directes com la gratuïtat per un dia dels autobusos municipals són una mesura realment efectista, que ha suposat l’increment d’un 18% de l’ús de l’EMT respecte a un altre dia semblant segons l’Ajuntament. Tallar carrers i la conseqüent reducció del trànsit no passa de ser una anècdota simbòlica que sobretot genera més conflictes circulatoris i embussos, que alguns conductors s’han pres com una ofensa personal quan la seua jornada laboral els obliga a emplear el transport propi per a traslladar mercaderies que no poden dependre del caprici del calendari. El que hauria de ser obligatori és ampliar el treball de conscienciació durant tot l’any, abans de prendre mesures més dràstiques que al ritme actual de creixement seran imprescindibles com ja ha passat recentment a Madrid o més habitualment a altres ciutats del món, on s’imposen limitacions al trànsit quan els nivells contaminants es disparen.

Igual que les capsetes de tabac mostren gràficament que ens pot passar si fumen els cigarrets que contenen al seu interior i que, per cert, es venen amb autorització d’un Estat pseudo-protector, caldria també detallar quins efectes provoquen en la salut tots eixos fums carregats de sofre, plom, níquel o cadmi que respirem. A més, dels motors dels nostres vehicles també ixen alguns dels gasos d’efecte hivernacle que contribueixen a incrementar el canvi climàtic. Un còctel que prenem a diari ens vinga de gust o no.

Les solucions que ningú es decideix a prendre seriosament depenen dels governs, amb competències per fomentar de veritat la substitució dels combustibles fòssils per altres dels anomenats “bio”, expandir l’ús dels vehicles elèctrics o abaratir els bitllets del transport públic. Que cada vegada siga més car viatjar en el suburbà no dóna precisament la felicitat com pretenia amb ironia Viva el Metro, un dels paradigmàtics grans èxits de la mítica banda Kaka de Luxe que, sempre avançada al seu temps, ja evidenciava a la seua manera, a finals dels 70, la contradicció que suposa elevar el preu d’una manera comunitària de transportar a la gent fins a extrems poc sostenibles.

Al costat de les grans decisions globals estan les xicotetes opcions personals que ens poden ajudar a millorar la salut física, la del planeta i també la de la nostra butxaca. L’ús de la bicicleta, cada vegada més saludablement estés, comporta els perills de la competència amb els vehicles a motor, els possibles robatoris i la localització, no sempre fàcil, d’aparcament. Una manera molt més senzilla d’aprofitar el cos propi com a mitjà de transport, fins i tot Rajoy sap com practicar-la, és el Power Walking o Smart Walking, perquè sembla precís trobar la denominació anglosaxona de qualsevol esport o moda perquè puga adquirir el pedigrí necessari per a ser exhibit en públic. Caminar ràpid, com diu l’ocupant en funcions de la Moncloa, és una bona manera de cuidar el cos però a més pot ser una excel.lent opció per a reduir les emissions contaminants. En una ciutat de tamany mitjà com València les distàncies no són grans. Si tots els runners, walkers i altres variants de la mobilitat individual sense rodes decidiren anar a peu a treballar, o efectuar qualsevol altre quefer que precisa desplaçament mitjançant l’únic suport del sistema locomotriu propi, l’estalvi energètic extern seria considerable. Només cal un mínim de planificació i aprofitar el temps del trasllat per a efectuar l’exercici que moltes vegades es practica després de les hores de treball, una vegada deixem el cotxe aparcat o descendim del transport públic.

La forma física adquirida a base de carreres pot ajudar, a més, a salvar la vida. Ho va demostrar Dustin Hoffman davant del temut ex-dentista nazi construït per Sir Laurence Olivier a Marathon Man, “setentera” pel·lícula d’intriga i diamants dirigida per John Schlesinger. Tot en una època en què eixir a córrer es va començar a dir “fer footing” i on va nàixer, als Estats Units, certa consciència de com el mal que li estem fent al planeta acaba repercutint en la cada vegada més abundant colònia humana, un sentiment aflorat justament a partir de la crisi del petroli de 1973. L’alternativa està en els peus.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email