"M’han oferit dos consumicions per fer un concert": per què els músics tombaren un anunci de cervesa

VALÈNCIA. “Així que van signar l’acord de les 6.000 botelletes”. La frase va condemnar la campanya comercial que Mahou tenia preparada per a l’estiu. L’anunci es va emetre el passat 11 de juny: apareixia l’actor Alberto Ammann, assentat a la barra d’un bar, en plena èxtasi al·legòrica: sintetitzava la importància de la marca de cervesa en la història d’un grup de rock que va anar a actuar a un poble on l’alcalde els va dir que no tenia diners. I el grup acceptà que tocaria a canvi de cervesa. 6.000 botelletes.

“Estem parlant d’una empresa amb una capacitat mediàtica tan gran que estan traslladant una imatge totalment errònia i negativa per a la nostra feina. Era una mica intolerable”. La reflexió és de Borja Penalba i resumix una sensació majoritària entre els músics quan van vore l’anunci. No van tardar a alçar la veu perquè, van protestar, la cervesera estava consagrant una pràctica que afavoria la precarització de l’ofici.

El relat d’aquella banda, Los Desleales, va durar només dos dies a la televisió. La companyia demanà disculpes i retirà l’anunci.

Soterrada la polèmica, però, roman la realitat que va fer esclatar els ànims del gremi. “Per descomptat que em vaig sentir identificat amb la forma en què es minimitza la nostra feina”, manifesta Cisco Fran, repassant tres dècades d’experiències amb La Gran Esperanza Blanca i també en solitari. Diu que allò de les 6.000 botelles sembla un luxe comparat amb allò que oferixen en determinats llocs: “Moltes vegades la sala no m'ha pagat i ha basat la seua recompensa en oferir-nos un parell de consumicions per músic, per exemple”. 

Papu Sebastian, deu anys girant amb Polock i uns quaranta concerts només des del seu últim disc, Magnetic Overload (Sony, 2017), fa memòria: “Quan un grup està començant, les condicions són prou roïnes”, recorda. “Allò típic: te diuen que no tenen diners però volen que vages i a canvi te paguen transport, sopar i coses així. Ho assumixes quan comences perquè, a lo millor, és l’única manera de fer-te conéixer”, remata.

El procés idealitzat a l’anunci, per tant, és ben conegut en el sector: 

1. Un ajuntament, local, festival o col·lectiu vol comptar amb música en directe.
2. El músic o el seu mànager posen damunt la taula el caixet.
3. El programador, que no disposa de (o no vol gastar) pressupost, té una idea per a quadrar el cercle: convidar a sopar els músics, pagar transport i potser allotjament. 

“Clar que ens ho han oferit”, assentix Estel Navarro, de Candela Roots. “És relativament normal, també en associacions sense ànim de lucre que et criden per causes bones, que respectem i defenem”, s’estén. Però per bones que siguen les intencions, argumenta la música, “no és factible acceptar eixes condicions de treball”. 

“T’adones que açò no és un joc”

Mireia Vives haurà donat una vintena de concerts quan s’esgote l’estiu, juntament amb Borja Penalba, per culpa del disc Línies en el cel elèctric (Mésdemil, 2017). Conta que fa més de dos anys va deixar definitivament la seua altra feina i apostà per la música. “Aleshores m’ensenyaren el concepte de sembrar: un cap de setmana fas una actuació ben pagada i així en pots fer uns altres on vas a sembrar, perquè si la gent no et coneix, has de fer que et conega”, explica. Tot i que advertix que, si un músic vol ser considerat professionalment, ell ha de ser el primer convençut. “Hem de posar els límits nosaltres”.

Posar els límits i fer càlculs:

–Alguns et diuen: “Mira, tinc dos-cents eurets”. I si el bolo és a Barcelona, dos-cents eurets és el que et costa anar-hi. Hem malacostumat a funcionar pel morro– sentencia Vives.

Candela Roots un dia van decidir que s’havia de frenar esta tendència. “T’adones que, o adoptes una actitud professional o seràs el grup que va per ahí bambant a sopar i a beguda”, subratlla. La mateixa actitud van prendre Polock després del seu primer EP. “Assumixes que hi ha dos camins: tocar amb els amics i, si ix alguna actuació, actuar per no res o decidir que allò que fas val la pena i buscar gent (un mànager, una empresa) que entenga la teua manera de fer les coses”, comenta Sebastián. I la perspectiva sobre la professió canvia, assegura, perquè “t'adones que açò ja no és un joc, que el joc està a l'estudi o als assajos, durant la part més creativa, però després porta un treball de moltes hores, de fer milers de quilòmetres, de tocar”. I si no canvies el xip, advertix, “no et van a vore com un grup seriós i no podràs demanar un caixet”.

Dels vora vint concerts de Vives i Penalba durant este estiu, el músic estima que en un 50% no hi ha relació professional amb el contractant. El percentatge inclou associacions que no estan acostumades a organitzar actuacions en directe i on el músic s’esforça a fer pedagogia. Un altre cas és els dels festivals, que tenen en els músics la seua única raó de ser: “Alguns treballen a la baixa. Fan un quid pro quo: el meu festival mola i si vols tocar…”. Estos grans esdeveniments constituïxen quasi un gènere a banda en la relació promotor-músic. “Estan molt bé, però invertixen una dinerada en els grans grups i als que estan començant a voltes ni els paguen”, conta el cantant de Polock. 

Mireia Vives concreta: “Veus alguns que estan programant als Manel, per exemple, que cobren 20.000 pavos, i a tu t’estan regatejant. A mi em sap més greu això que el cas de col·lectius que reunixen diners per una causa i no poden oferir-te tot el teu caixet”.

El seu company d’escenari il·lumina altre angle de la realitat dels músics que, com el seu cas, canten en valencià: “La barreja de música i política té un cert pes: es fan bolos –sense cobrar o cobrant menys, s’entén– pel fet de cantar en valencià. Hi ha una predisposició a què això es fa per la causa”. I ell, com apuntava Vives, posa el seu límit: “Jo puc combregar amb la teua causa però esta és la meua feina i visc d’això”. L’ofici té un territori propi a defendre.

És l’amateurisme contra la professionalització el que els músics van entendre que estava en joc quan van protestar contra l’anunci de les 6.000 botelles. Una batalla viva en el sector. “La gent que es guanya la vida amb la música és molt poca. Molts tenen un altre treball que els permet dedicar-se a la música. Però els qui ens dediquem de ple no podem tocar per una cervesa”, condensa Vives. 

Cisco Fran, la veu més veterana del reportatge, deixa caure com a plom el seu pessimisme: “Al nostre país l'activitat del músic de rock s’entén com a una afició absurda”. L’anunci, així, enaltia la idea que el músic és un individu que puja a l’escenari “i a qui se li permet desenvolupar la seua afició a canvi de cobrar una entrada i poder prendre un parell de begudes”. Algunes coses han canviat per a les grans bandes, reconeix Fran, però a xicoteta escala “tot és voluntarisme i nul·la professionalitat”. 

Per això, a molts d’ells l’acord de les 6.000 botelles no els va semblar una simpàtica anècdota.