X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

L'OBRA DE PÉREZ&DISLA, DE L’11 AL 22 D’OCTUBRE AL MICALET

Mireia Pérez i Sergio Caballero: “En ‘Carinyo’ nosaltres no representem; presentem i el públic ho acaba”

12/10/2017 - 

VALÈNCIA. Dos persones i un mateix espai. El conflicte inevitable, la voluntat d’estar junts i el carinyo com a eina fonamental. Mireia Pérez i Sergio Caballero tornen a alçar el teló de Carinyo a València, 11 mesos després de la seua estrena, però, ara sí, amb una obra afinada per a arribar a tot tipus de públics. Ha crescut i madurat Carinyo i els seus actors, convidats pels dramaturgs Juli Disla i Jaume Pérez (este últim, també director) a trencar la idea del espai escènic i deixar que el públic, cada dia, culmine les possibilitats de l'obra.

No ha estat un procés senzill per als intèrprets. Amb dos carreres reblides de texts d’altura, Pérez i Caballero han hagut de fer “una porga” per a acostar l’espai escènic a la persona i no a l’actor. Una desfeta total dels vicis i els trucs de l’actor que durant l’estiu ha agafat cos amb l’aprenentatge front a molt diferents públics en ciutats molt diferents. Mitjançant l’humor i amb ‘la parella’ com a punt de partida, les relacions (d’amistat, de família, d’empresa…) enceten una obra que té punt de partida, però que pot reclamar-se única en cadascuna de les sessions. 

-És una obra que conta amb la interacció del que vibra al públic. Després dels primers mesos, podríeu dir quina ha estat la experiència més sorprenent d’eixe feedback?
-Tots dos: Potries!
-Mireia Pérez: la mitjana de edat era molt alta. No sé, 65 o 70 anys. Hi havia una xiqueta menjant-se els espaguetis i va costar que entraren. Però Sergio va dir, ‘va, passem de la part roina i ens abracem’. I es va trencar tot. Una dona em va dir, ‘xica, no sigues tan dura i abraça’l’. I després em va dir, ‘a un home, encà que no tinga raó’, quan et demana perdó has d’acceptar-ho’. Jo anava a dir-li, ‘espere un moment, senyora…’
-Sergio Caballero: és que són espectacles únics. Fa que tot el que succeïx siga més participatiu i no et permet estar distret. A sovint treballem sense escenari, per això tot és mòbil.

-Pérez i Disla proposen una obra en la que esteu nus front al públic. De vegades, com has dit, sense espai escènic. Res més que la interpretació i el públic. És una exigència màxima?
-S.C.: jo puc dir que mai no m’he sentit tan dèbil en un procés. Tant d’assaigs com de funcions. I he aprés també a acceptar que mai podré controlar-lo perquè l’obra necessita de les altres persones que hi són...
-M.P.: I per l’acte performatiu! Perquè si l’obra juga amb l’espai-temps és impossible que tingues mai el control.

-Quin és el gran repte de Carinyo?
-M.P.: Llevar-nos coses. Llevar-te tot per a trobar el camí. Quan vas creixent com a actor vas programant-te i generant botons, automatismes. Succeïx sense adonar-te. Eixe quadre de llums s’ha desfet en Carinyo. Jaume em sentia interpretar i em dia, ‘eixa no eres tu. D’on traus eixa veu? No eres tu’. El repte ha estat oblidar-ho.
-S.C.: Si pensàrem en una altra disciplina artística, seria una cosa així com... per exemple, que tu creus que saps pintar. Et poses davant del llenç i trobes que ja no saps. T’ho preguntes tot. Termines els assajos i penses que no saps fer res. Però, això es passa quan acceptes que en esta obra els actors no representem; presentem i el públic és qui ho acaba.

-Ja que li estem pegant voltes a la tasca actoral, podem dir que les obres –ara tan actuals– que fan partícip al públic, que proposen un col·loqui després de la representació, que trenquen necessàriament l’espai escènic… este tipus d’obres, vos permeten créixer molt com a professionals?
-M.P.: Per a mi ha estat un regal… sí. I ara ja hem passat el punt d’inflexió, de conflicte en tractar de sentir-nos còmodes amb un text que està viu amb el públic. Existix risc, incertesa i pots créixer. Són eixos factors els que dominen l’espectacle.

-I què passa quan ho combineu amb una funció ‘convencional’?
-S.C.: Ara estic a Barcelona fent una funció, com dius, més ‘convencional’. I ara pense… ‘si és sempre el mateix’. Però, clar, no pots trencar res. No estàs a soles a l’espai. Ací en som dos. Com a repte t’ajuda a no encorsetar-te ni un dia.

-A hores d’ara, és interessant la parella com a punt de vista?
-S.C.: Si, perquè no és una parella convencional. Podrien ser dos hòmens, dos dones… La base es que hi ha dos persones que volen continuar. Que tenen la voluntat  de continuar. Moltes vegades parlem, però no ens escoltem i no tenim eixa voluntat de continuar. Si existix eixa voluntat, l’escenari és molt diferent.
-M.P.: I amb la voluntat d’anul·lar a l’altre. És l’exercici de trobar-se sense eixa necessitat. Als assajos, Jaume ens dia: ‘si discutiu i sabeu que no voleu continuar, per què no vos alceu i se n’aneu?’. Clar. Hi ha carinyo i voluntat de comunicació, una cosa que connecta amb la situació política que ara ens aborrona a Espanya. L’obra gira al voltant d’eixa capacitat de no anul·lar-se, de no imposar-se. Una capacitat de construir junts.

-Fins a quin punt les xarrades després de l’obra que s’han fet vos han completat el vostre treball?
-S.C.: Moltes vegades la gent s’indigna perquè es veu reflectida. Quan t’ho conten, quan transmets això, penses… buah, què guai! Sí que completa la nostra tasca, perquè de sobte t’adones que la gent no pren partit i que és tan analítica com tu. Que ha vist en una sessió tot allò que a tu t’ha costat molt de vore abans.
-M.P.: Jo mai he segut molt amiga dels col·loquis, però en Carinyo completen molt. 

-Per a acabar anem a fer un joc: anem a parlar del carinyo entre alguns subjectes i els actors o la professió. A hores d’ara, com està el carinyo entre el teatre valencià i les institucions?
-S.C.: Ai… és un carinyo que s’ha desgastat. Quan el diàleg no funciona, tires de confiança. Quan l’altre trenca eixa confiança, pots fer el gilipolles un poc de temps, però també acceptes que existisquen reaccions extremes. La professió ha passat per molt durant els últims anys…
-M.P.: Hi ha una mancança de base [Mireia i Sergio parlen de les institucions no culturals, sinó de les institucions valencianes en general]. El que podem assegurar és que no és només un tòpic: la cultura és la primera en pagar els plats trencats quan passem un moment roïn.
-SC.: I hi ha cert esgotament de la paciència. Per exemple, jo he anat per primera vegada a una reunió per a parlar del conveni d’actors. Fa 25 anys que en sent parlar i enguany he anat a la primera reunió. Per resumir, la sensació és que sense educació en cultura el carinyo és impossible.
-M.P.: Diguem que la relació més que de carinyo es de cari [riuen].

-Com està el carinyo entre el teatre valencià i el públic?
-M.P.: Tornem a l’educació: s’ha d’acostumar a la gent a estar propera a la cultura o si no després no entendran res. I si s’accepta que no estiguen propers a segons quins llenguatges, acceptarem que serem ‘trompellots per  sempre’.
-S.C.: A mi de cara al públic el que m’agradaria és que la crítica fera més costat als jóvens creadors. De vegades trobe que als de dalt no els toquen, però… és necessita també carinyo per a qui comença.
-M.P.: Per sort, eixos creadors més emergents fan servir arts escèniques molt diferents. És una cosa molt positiva. Encara que no existisquen segons quins públics, si n’hi ha oferta, n’hi haurà demanda.

-Com està el carinyo entre el actors i autors valencians?
-M.P.: Existix. Hi és, segur.
-S.C.:Sí, i a més amb molt de respecte per la gent major. Hi ha molta cura entre les generacions.
-M.P.: Pots gaudir d’escoltar-los amb iniciatives com les batalles de Creador.es. Escoltar textos de dramaturgues o dramturgs, amb qui potser no treballaràs, però hi pots sentir-los de prop. 

-Com està el carinyo entre el actors valencians?-S.C.: Mmmm…. [pensen i riuen a un temps]. Depén del dia i depén del  motiu. Quan va arribar la crisi i vàrem perdre el Circuit de Teatre, etcètera... ens adonàrem que mai s’havia construït una xàrcia real de relacions. Crec que vàrem vore diferents actituds i hi havia actituds de ‘lo meu que no m’ho toquen’. No ens hem agarrat de veres de les mans. Hi ha qui és de treballar colze a colze i hi ha qui és de treballar colzada a colzada.
-M.P.: És un carinyo amb reserves.
-S.C. O un carinyo amb recel, segons el cas. Però la majoria és un carinyo pur. Però, bé, que no passaria res si quan algú ho fa bé fora més natural dir-ho i reconéixer-ho.
-M.P.: També hi ha un punt que no és una cosa premeditada. No entre tots. Realment es dóna perquè no hi ha una herència històrica del que hem sigut i hem passat. No tenim un coneixement sobre tot el que s’ha passat. Eixa inconsciència és perillosa. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email