X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 11 de diciembre y se habla de HISTORIA CVMC à punt SANTO CÁLIZ plastic murs documental
GRUPO PLAZA

L’ESPLET

‘Nines’, la matrioixca catàrtica de Muriel Villanueva

L’autora publica a Males Herbes un recull de contes que destaca per la seua cruesa i per la contundència amb què aborda alguns episodis estremidors de la seua vida

25/04/2017 - 

ALCOI. La premissa és molt senzilla: dotze contes que estan marcats en major o menor mesura per la presència d’una nina. Eixe és el plantejament de Nines (Males Herbes, 2017), l’últim llibre de Muriel Villanueva (València, 1976). A simple vista, al lector que s’hi aproxime sense conéixer prèviament l’obra de l’escriptora podria semblar-li un recull de relats costumistes sobre éssers inanimats. En canvi, com revela la seua lectura, Nines és molt més que això. Amb la seua afilada escriptura, Villanueva ha construït un potent conjunt en què els distints contes s’entrellacen i ens mostren les diferents cares d’un mateix prisma. A mesura que avança la narració, que pren vol sobretot a la segona mitat del llibre, l’autora desmunta cadascuna de les peces d’una matrioixca per convidar-nos a una esfera íntima en què el text transita per paisatges gens amables: l’amarg record d’unes relacions familiars emmalaltides, la dificultat d’assumir la pròpia sexualitat o l’estremidora experiència d’un avortament.

Nines, com quasi tota l’obra de Villanueva, és un magnífic exercici d’autoficció, una corrent molt estesa en la literatura contemporània el recurs a la qual comença a ser posat en qüestió. Es tracta, ni més ni menys, de prendre les pròpies vivències com a matèria prima per a la construcció d’un relat. Villanueva va entrar en contacte amb l’autoficció durant els seus estudis de Teoria de la Literatura. «Per a mi és com una necessitat comunicativa. Vaig començar a aplicar-ho al principi de manera inconscient, després més conscientment… Amb l’autoficció he fet un procés, cada vegada és més volguda, més despullada, més descarada», explica l’autora, per a qui, malgrat el fet que l’etiqueta estiga de moda, basar l’escriptura en la pròpia vida és una cosa que s’ha fet sempre: «No és cap novetat. Pots trobar autoficció en un llibre de Paul Auster de fa quaranta anys. El que passa és que ara es posa de manifest, s’explicita que l’autor forma part del text».

 

Villanueva és professora d’escriptura i, per tant, passa gran part de les seues hores corregint textos aliens. Això li ha donat l’oportunitat de reflexionar sobre l’acte d’escriure: «L’escriptura sempre és un tema recurrent en els meus llibres. Estic posada tot el dia en un món de reflexió al voltant d’eixe exercici», afirma. Per a l’autora, com explicita a Nines, l’escriptura pot esdevenir també un exorcisme que li permet alliberar-se de determinades qüestions que la turmenten, com els traumàtics episodis als quals s’aproxima en el recull de contes: «He arribat a un punt una mica heavy i crec que hi ha temes que ja han quedat exhaurits. Tots els meus textos ressonen a Nines. Hi ha coses que porte arrossegant molt de temps. Tinc la sensació d’haver canviat molt, en part per l’escriptura. Faig com teràpia».

A les seues esquenes, Muriel Villanueva compta amb una extensa bibliografia que abasta diferents camps com la novel·la, la poesia o la literatura infantil i juvenil. Després d’haver passat per segells grans com Empúries o Proa, l’autora sembla sentir-se còmoda a una editorial independent i amb una personalitat molt marcada com Males Herbes, que ja va publicar la seua anterior novel·la El parèntesi esquerre (2016). «El que estic publicant a Males Herbes és molt Males Herbes.  Publiquen coses "estranyes". Tenen l’etiqueta de ciència ficció, però no és ben bé això. El que no volen és publicar textos costumistes», explica l’autora, «és una editorial molt petita però en la qual ens cuiden molt. Els processos són molt agradables. Hi ha moltes coses que m’han cremat dels segells més grans, que tenen molt autors, massa, que són mes grans que jo, i jo quede allà com arraconada, els processos es fan massa ràpid, no et tenen tant en compte. A Males Herbes es fan els llibres comptats, amb molta cura i molt d’amor. Nines és un text que en una altra editorial haguera sigut una cosa rara. A Males Herbes és una joieta; el defensen molt bé, se’l creuen».

Un dels aspectes positius que Villanueva destaca del procés editorial de Nines és que, tot i que no s’ajuste del tot a la normativa, la correctora del text, la gironina Maria Cabrera (autora del recomanable i guardonat poemari La ciutat cansada), va respectar el parlar característic de l’horta de València quan prenen veu els seus avis. Perquè, malgrat que fa més de quinze anys que viu a Catalunya, Villanueva és originària de Benimaclet. En la seua condició d’emigrada, l’escriptora compara la seua situació amb la de l’alcoiana Isabel-Clara Simó («A Catalunya em tenen com una autora valenciana, però molt adoptada») i dubta que haguera sigut capaç de desenvolupar la seua carrera literària des de València. «Ací qualsevol llibre meu apareix a la premsa, a TV3… Se’n fa una promoció forta i normalment em tenen molt present. Al País Valencià crec que no hi ha eixe moviment ferm de crítiques, d’entrevistes, programes de televisió… Per exemple, jo escric des de Catalunya, però sóc valenciana i ho faig en la nostra llengua, i tot i això no veig que genere interés mediàtic». Una realitat que a molts escriptors valencians, visquen on visquen, els resulta tristament familiar.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email