X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CONVERSES CULTURPLAZA

Ochoa, Caballero, Alabajos, Romero: conversa pel cinquè aniversari de la Primavera Valenciana

5/02/2017 - 

VALÈNCIA. El Jardí Botànic de la ciutat té eixa capacitat impredictible per a exercir de màquina del temps. Passejar pels seus passadissos de terra, estar en els seus hivernacles o asseure's a prendre el sol entre palmeres, ficus i cactus proporciona l'oxigen mental suficient com per a abandonar la rutina. Aquesta setmana, el dramaturg Gabi Ochoa, el músic Pau Alabajos i els actors Sergio Caballero i Laura Romero van acceptar eixe xut per a evadir-se després dels assajos de Vives i catalitzar el treball que són a punt d'estrenar en el Teatre el Musical (del 8 al 12 de febrer) al voltant de la Primavera Valenciana.

Lluís Vives, el filòsof i humanista que dóna nom a l'institut on tot va començar fa ara cinc anys, és un dels personatges de l'obra. Ochoa ha volgut que el pedagog valencià de fama internacional done nom a la producció i servisca com a reflex de la incomprensió contra el sistema -els seus pares van ser cremats per la Inquisició mentre ell estudiava a Bruixes. Mai va tornar a València- i l'ambiciosa lluita pel seu canvi. Un canvi que té molt a veure amb l'Administració, reflectida a través del paper de Romero que lluita contra els expedients, pressupostos i realitats burocràtiques des d'un despatx en la conselleria de torn.

Enfocada especialment a adolescents i amb la producció del Escalante Centre Teatral, Alabajos és qui posa la música en directe que empasta un viatge a una Història immediata. Un vol amb mirada cap al futur que va tenir un convuls punt de partida. Sobretot açò conversen els creadors que van trobar en la Primavera Valenciana una font d'inspiració per a convertir el seu treball en "una eina" perquè la societat no ho oblide com a tantes altres vegades ha passat.

Romero: “El que va passar és un aprenentatge per a tots. Una lliçó per a saber que hem d'eixir al carrer”


-Com vau viure aquells esdeveniments?

-Sergio Caballero: "A mi em va agafar a València i com que visc a Russafa, només succeir vaig tindre l'impuls d'anar. Altres vegades no he participat en protestes, però en aquest cas, sense pensar-ho, ja estava en l'Estació del Nord. I reconec que encara que vaig estar, el que recorde sempre són les fotos de la premsa, que se'm van quedar marcades. Des d’aleshores m'he adonat que sóc molt més sensible a tot el que té a veure amb la gent que comença a desenvolupar el seu cervell d'una manera crítica, reflexiva o creativa. Perquè a eixa edat és tot tan tendre... i es pot manipular. És un moment que també em va deixar una mustior interna, així que quan va arribar Gabi amb el projecte em vaig adonar que eixe aspecte es podia resoldres. Era l'oportunitat d'aprofitar eixa dedicació a un personatge per a parlar d'ací, del teu lloc, per a tenir la possibilitat de trobar certa reconciliació".

-Us va marcar que precisament eixa convulsió la provocara gent tan jove? O, precisament, té sentit que ho feren aquells que no s'han pogut acomodar en excés?

 -Laura Romero: "Cadascun és com és, però l'idealisme i l'ímpetu estan més vius a eixa edat. Segons la vida et va donant pals, vas quedant-te apocat i a casa. Jo conec a gent que ix en el documental Estudiar a la primavera (Amparo Fortuny, 2013) i a través d'ells sí que he pogut veure eixe tipus de trets de gent amb esperança. El que va passar és un aprenentatge per a tots. Una lliçó per a saber que hem d'eixir al carrer. He pogut reflexionar amb l'obra que pequem de no eixir al carrer. Jo ho admet. Personalment, la meua gran preocupació per canviar les coses és fer eixos canvis al voltant de la meua vida. Desconfiar i pensar en tot el que està en la meua immediatesa: què menge, que consumixc, quines converses tinc i què faig amb la meua família o els que m'envolten".

Ochoa, Romero, Caballero i Alabajos (Fotos: EVA MÁÑEZ) 
-És una qüestió singular, Pau, que per a tu suposara una espècie d'espurna creativa.

 -Pau Alabajos: “No sé si va ser tant com una espurna, encara que el que sí va ser alguna cosa fortuït i puntual va ser que el tuit que fera usant el hashtag #primaveravalenciana tinguera eixa reacció. En aquell moment el tema de la corrupció estava en un punt brutal, el 15-M havia succeït pocs mesos abans i no molt més enllà estaven les primaveres àrabs que, òbviament, inspiren aquell missatge puntual. Eixes ganes de menjar-se el carrer i reivindicar estaven ací. Eixa suposada ingenuïtat dels estudiants de secundària va servir per a donar una lliçó: fer alguna cosa tan simple com eixir al carrer i tallar una de les principals vies de tràfic de la ciutat [el carrer Xàtiva]. I açò va provocar que, perllongat durant uns dies, provocara una brutal repressió. Una reacció que se'ls va anar de les mans a la Delegació del Govern. Jo tenia una cançó ja escrita que estava arreplegant tot eixe ambient previ, així que el tema ja estava en mi. En aquell moment recorde ja estar clavat en converses sobre com canviar les coses en les quals et cridaven utòpic quasi com un insult. Ho pensava aleshores i ho pense ara: són els idealistes els que van a fer de la seua ciutat un lloc millor. I el que va succeir en el 15-M o en la Primavera Valenciana il·lustra açò”.

Alabajos: “recorde estar clavat en converses sobre com canviar les coses en les quals et cridaven utòpic quasi com un insult”


-Molts creadors al llarg de la història han assegurat que l'entorn social immediat, més que una inspiració, sovint exerceix de barrera, i han utilitzat gèneres o històries paral·leles per a parlar d'allò que els estava passant pel cos. Gabi, tu has escrit una obra d'alguna cosa que vas viure en primera persona.

 -Gabi Ochoa: "Sí, encara que va ser una cosa fortuita. Estava allí el segon dia, després d'haver vist la flama que s'havia generat el primer dia i que la policia ja havia donat pals. I vaig arribar a la Plaça de Sant Agustí i, de manera innata, vaig tindre la temptació de vorejar-la per a no trobar-me ‘allò’, però, en el mateix moment vaig fer una reflexió. Vaig pensar, com després he descobert en l'obra de Lluís Vives, que podia estar i passar per allí perquè 'es pot'. Aleshores a Madrid s'havia creat un grup que es deia alguna cosa com Laboratorio sobre la Realidad. Eren dramaturgs i creadors que van contactar amb Josep Lluís Sirera i amb mi per a demanar-nos que parlàrem de València, que ho 'utilitzàrem'. Nosaltres els vam dir que havien de vindre, que no podien apuntar-se puntualment a una realitat a través de les notícies. Açò va ser poc abans que passara el del Vives i recorde que havent estat en les manifestacions i amb eixa tensió per parlar del que li estava passant a aquesta societat, el segon o tercer any vaig contactar amb Pau. Ell ja havia estat fent música al voltant d'açò i ens vam posar a la feina”.

-En aquests anys han canviat algunes coses. Per exemple, Pau és regidor de l'Ajuntament de Torrent. Va tindre res a veure en això tota aquesta convulsió entre el 15-M i la Primavera Valenciana?

 -PA: "És un cúmul de circumstàncies. En l'escenari sempre he parlat de política. Des del primer disc, sempre ho he fet. Però és diferent fer-ho des d'un escenari o des d'un plenari. L'escenari és una talaia i no hi ha una retroalimentació tan clara. El públic agafa el que necessita i es va a la seua casa i ho digereix. En un saló de plens discuteixes en igualtat de condicions amb gent que té sensibilitats polítiques diferents. A mi em faltava tocar la política d’eixa manera tangible, en la pròpia pell, en primera persona. Va ser un pas lògic, tal com ho veig jo. Com diu Laura, a mi m'interessa de la política la part més pròxima. Canviar les coses que van a canviar la vida dels quals t'envolten i millorar eixe univers personal”.

Romero, Caballero i Alabajos (Fotos: EVA MÁÑEZ) 
 -SC: “A mi la reacció creativa em va arribar més bé amb Zero Responsables [estiu de 2010]. Em va fer prendre una consciència nova del que succeïa en la societat i, d'altra banda, en veure-la, em vaig sentir hípermacroorgullós de la meua professió i de València. Fins i tot vaig tenir gelosia perquè jo volia estar ahí, volia ser actor en eixa obra! Em vaig adonar també d’eixa eina que té la professió en la qual sovint es propaga la idea que no t'has de significar amb ningú. Vaig ser més conscient amb un exemple pràctic de com podíem fer-ho i vaig veure aqueix ressort de l'ofici".

 -GO: "Açò ja ho hem parlat alguna vegada, que el que estem fent en obres així no és política; és ideologia. La política clar que té a veure amb la polis, però del que estem parlant és de la ideologia. Que a voltes volem ser Suècia i no som Suècia".

-L'any passat, quan l'obra ja estava totalment tancada, publiquem que es feien unes lectures dramatitzades perquè no hi havia diners per a produir-la. Enguany, arriba als escenaris. Podem entendre mitjançant aquest exemple que alguna cosa ha canviat?

 -GO: "Alguna cosa ha canviat, però hem de continuar demandant canvis. Que una porta s'òbriga no vol dir que no hi haja més portes. Aquesta obra es produeix a través d'una convocatòria pública i d'un centre de producció públic, la qual cosa ens diu que hi ha una manera diferent de fer les coses. I açò és una cosa que abans no passava, així que s'ha de reconèixer. Però, igual que reconec açò també reconec que sóc un dels portaveus de AVEET que ha reivindicat recentment la situació dels autors valencians. M'agradaria que no s'haguera rebut com una crítica per la crítica, sinó una crítica d'esperit constructiu. Han canviat coses? Clar que sí, per exemple el lloc en el qual estem xarrant [al Botànic] va ser el fòrum en el qual tres formacions polítiques es van asseure per a parlar de futur. En aquesta regió feia molt que açò no succeïa. Per això és important que existisca eixe diàleg i eixa capacitat d'escolta, en l'àmbit cultural i en la resta d'àmbits".

Fotos: EVA MÁÑEZ

-Sovint es fa al·lusió al fet que hauria d'haver-hi una relació més estructurada, inclosa en el currículum acadèmic, entre les arts escèniques i l'educació. Què opineu vosaltres?

 -GO: "Bé, hi ha gent que ja ho està fent i treballant molt bé. De fet, en el nostre cas ha sigut la gent del Màster de Teatre Aplicat de la Universitat de València la que ha fet la guia didàctica de l'obra. Pau, Sergio i jo hem estat en centres educatius per a establir eixa relació, per a fer un joc i desenvolupar el que ells criden Teatre Forum que és una conversa que sí que és cert que és més habitual en altres països".

Romero: “En les escoles hi ha molta frustració dels xiquets. Hi ha molts més tipus d'intel·ligència que el que s'enfoca des del sistema actual”


-Hi ha casos puntuals, fins i tot d'èxit com el Grupo Komos o l'institut Misericòrdia, però em referisc a si creeu que hauria de ser més estructurat en el currículum general.

 -SC: "És una relació important que hauria d'establir-se, però veig a la Conselleria amb tantes responsabilitats... (Educació, Recerca, Cultura i Esport). Per a mi és alguna cosa que està molt clar: la cultura és una eina bàsica que t'amplia el punt de vista i et fa lliure. Si en l'educació hi ha etapes on els xiquets poden desenvolupar el seu pensament i acceptar que hi ha maneres diferents de pensar, és una cosa natural que açò vaja de la mà. Ho és perquè és una manera de cuidar el futur de la societat. Com a ésser humà jo m'alimente de moltes més coses que un tros de pa, per la qual cosa reconec que hem d'oferir una alimentació educativa molt més rica que l'actual".

 -LR: "Jo també ho veig essencial, però des d'un sentit més ampli. En les escoles hi ha molta frustració dels xiquets. Hi ha molts més tipus d'intel·ligència que el que s'enfoca des del sistema actual. Més tipus d'intel·ligència i més tipus de comunicació. I al final et van arraconant perquè solament serveixen les persones que han de ser productives. Productives de la manera que tots sabem. Productives per a ser persones rendibles. Jo no sóc rendible i hi ha molta gent que es queda pel camí. No són vàlids perquè no van a tenir cabuda si estudien Empresarials o Dret. Per descomptat que la música o les arts escèniques haurien de jugar un paper diferent en l'Educació. Jo he sigut una xiqueta frustrada en l'escola i hi ha més maneres de comunicar-se i de formar-se".

-Però, has arribat fins a ací.

 -LR: "Sí, perquè he sigut molt cabuda. Eixa ha sigut la meua sort. Els meus pares i altres pares sabien que anava a trobar el meu lloc i que l'escola no m'ho anava a oferir. Estes coses segueixen succeint. Com, per exemple, que jo durant aquell període pensara que no m'agradava llegir. Doncs no era així. Quan vull aconseguir alguna cosa, saber alguna cosa que necessite explicar, em pose a estudiar. He estudiat molt més fora de l'escola, com a adulta i professional, que en l'escola. L'única cosa que em feia falta era trobar el motiu".

-I tu, Pau, com ho veus?

 -PA: "Ho tinc igual de clar: la cultura és un desinfectant, alcohol de 96º, perfecte per a estar inserit en el currículum de qualsevol xiquet. El que s’ha de fer és posar sobre la gent que s'està formant tot tipus de inputs i estímuls de tot tipus i de tot arreu. El que fas és obrir la seua ment i ampliar les seues possibilitats”.

Romero: “En el nostre temps, el pensament únic és el consumisme i té a veure tot amb els mitjans de comunicació”


-En l'adolescència és habitual que hi haja una tendència a trobar ídols. Models d'imitació aspiracionals o ambicionals. No obstant això, des del segle XX fins ara, amb els mitjans de comunicació substituint eixos models de referència de la família o de l'entorn immediat a icones de les arts, trobe un canvi de tendència en eixe àmbit amb el qual no sé si estareu d'acord. Un canvi de tendència en el qual els productes cada vegada més allunyats, globals, estereotipats o quadriculats tenen un major pes en eixos joves. També influeixen les xarxes socials. I alhora, de fa no tant de temps fins ara, veig que els creadors en si han deixat de tindre pes, rellevància o atracció per part dels adolescents. Què penseu quan algú us considera un referent? Voleu ser-ho? Heu tingut referents o creeu que són necessaris? El paper de l'artista té alguna cosa que veure amb eixa projecció d'exemple i conducta?

Gabi Ochoa (Fotos: EVA MÁÑEZ)

-GO: "L'única cosa que tinc clar de tot açò és que perquè els joves d'ara tinguen referents diferents als meus jo no els descarte com a generació. No és una generació perduda per eixe motiu, però és veritat que aquests joves tenen una sèrie de batalles noves i peculiars com és el cas de les xarxes socials. És un univers que jo, com a adult, tampoc entenc molt bé. La distància entre el que és públic i el que és privat ha rebentat. Però, més enllà d'açò, continuen sent persones. Persones a les quals sovint, per part dels creadors als quals esmentes, ens costa entendre el seu llenguatge o connectar. En els tallers de Creador.es del passat any, una xica de 17 anys ens va donar una lliçó perquè ens va recordar que portàvem un temps parlant com a acadèmics i ens havíem oblidat de parlar-los de tu a tu. Açò té a veure amb aquesta sensació que tinc que ja m'he convertit en 'gent major’. Però, sempre recorde davant aquestes situacions una anècdota que vaig viure quan tenia 14 anys... un professor em va marcar. Es deia Don Rafael Santos i ens va dir una cosa puntual que va canviar el meu punt de vista de la comunicació. Va dir, <<les drogues no son males. Són bones. Però, tenen efectes secundaris que si son dolents...>>. Jo tenia 14 anys, imagina't. Així que vam estar parlant que les drogues en realitat tenen els efecte que busquem: l'excitació, la concentració... però clar, hi ha uns efectes secundaris que tenen a veure amb el cos i amb la ment. Poc després em vaig assabentar que un dels seus fills va morir per problemes amb les drogues. Allò va ser cap a la fi dels 80. Ho dic perquè no podem espantar a la gent. Cal dir-li les coses a la cara i trobar la fórmula de connectar amb ells parlant-los de tu a tu”.

Fotos: EVA MÁÑEZ

-SC: "El tema dels referents és molt complicat. Sent jove no recorde tindre referents. És cert que ho recorde més com un pantone de possibilitats. No he sigut mitòman i em costa entendre que la gent ho siga. A voltes quan ho veig al meu al voltant dic, wow... com pot arribar a ser alguna cosa tan obsessiva. És una època molt delicada perquè va a determinar cap a on et vas a encaminar. Jo em dedique a açò perquè és el que m'omple, però no vull ser jo l'exemple de ningú. En el teatre a voltes succeeix, però en la tele [Caballero és un dels actors de la popular sèrie La Riera, de Tv3] hi ha un endiosament que és fals”.

-LR: "El problema amb els referents és que en l'actualitat, en el nostre temps, el pensament únic és el consumisme i té a veure tot amb els mitjans de comunicació. Estem en l'era del consumisme i això ho empastra tot. Més que sobre referents, a mi, com he dit, em segueix preocupant l'immediat. Crear per a poder canviar alguna cosa en la gent i que reflexione. Alguna cosa que li faça pensar en tot el que se'ns dóna per fet tots els dies. Començar a preguntar-se tots tot, per l'origen de les coses. Si veig en la tele una notícia que ix, pense per què ix eixa notícia i per què hui. Cal començar a desconfiar de tot el que succeeix al nostre al voltant, però no pel fet de ser desconfiada, sinó per la generació d'un pensament crític. Per açò jo no puc veure'm com un referent per a ningú, excepte si açò significa que sóc un referent perquè la gent es faça preguntes".

 -SC: "És que a voltes se't penja eixe San Benito que has de ser referent. Doncs potser ha de ser-ho esta persona que està ací agranant les fulles, perquè té tant o més que aportar-nos. És un tema molt delicat, que està ací, però del que se sol fer un ús incorrecte".

Fotos: EVA MÁÑEZ

-PA: "És que és una paradoxa perquè és cert que pel que fem tenim una projecció mediàtica que, d'alguna manera, et fa protagonista, et dóna una responsabilitat extra. Jo m'identifique amb una cançó de Silvio Rodríguez que diu que li agradaria 'cantar encaputxat'. Eiexe és l'estat ideal perquè així podries llançar el missatge de transformació social del que parla Laura, però després podries llevar-te la caputxa i no haver d'assumir eixe lideratge messiànic amb el qual dubte que qualsevol artista que estiga còmode. Jo no em considere el líder de res ni vull eixe protagonisme extra que es deriva d'estar en els mitjans de comunicació. És un messianisme que veig des de fora i que no em convenç en absolut".

Alabajos: “Estem ací perquè les coses es podien fer d'una altra manera, però aquest canvi que ha costat 20 anys d'aconseguir... es consolidarà o serà un gegant amb peus de fang?”


-Com vos ha canviat l'obra el vostre punt d vista sobre aquells esdeveniments i sobre la València d'aquell i d'aquest moment?

 -GO: "Crec que tot el que va succeir ha derivat en alguna cosa positiu. Han canviat les coses. Hi ha hagut un canvi d'actitud i un canvi de la societat. L'únic canvi que em fa por d'escometre és el burocràtic, perquè tinc la sensació tot el temps d'estar treballant sobre unes bases de realitat que, com dir-ho... hi ha un polític molt controvertit que ho va resumir dient: <<Adiós 1977, hola 2016>. És Pablo Iglesias, que és tot un publicitari. I açò sí que em preocupa que canvie. Està per canviar encara. Cal pensar com fem les coses com a societat perquè ací ens trobem amb la nostra gran contradicció: d'una manera natural, l'ésser humà reclama rutina. El dia que et lleven la rutina, pregues perquè no desapareixca. Però per a canviar, el poble valencià ha de canviar de rutina a tots els nivells. També en l'Administració. Així i tot, malgrat açò, crec que des de 2012 fins ara hem viscut la revolució més forta del País Valencià en molts molts anys".

 -SC: "A mi l'obra m'ha servit per a tancar eixe cercle d'allò que vivim al febrer de 2012. Estic en eixe procés que no arribarà fins que estrenem i escolte el missatge de la gent. M'agradaria que fóra una impressió lenta, com una bona cocció. Un missatge silenciós que s'arrele a la gent. Són aqueix tipus de canvis els que espere, encara que hem canviat molt en aquests pocs anys. Per exemple, amb tot el que ha passat amb Canal 9. Em sap greu dir-ho, però crec que ha sigut necessari. Era necessari fer-ho desaparèixer. Cimentar sobre el que allí succeïa no anava a funcionar en cap cas".

Fotos: EVA MÁÑEZ

-LR: "Com a actriu, jo crec que sí que m'està aportant molt el paper. De sobte tinc un càrrec en la Conselleria i estic veient el complicat que pot arribar a ser alguna cosa com posar en marxa una línia en valencià en un col·legi concertat. A dia de hui seguisc preguntant-li a Gabi i seguisc esbrinant per a saber fins a quin punt és possible que un expedient seguisca damunt d'una taula anys. M'ha servit per a saber fins a quin punt tot pot estar parat canviar res. M'ha servit per a saber què fer o com quan no hi ha diners, pressupost, quan una professional de l'Administració, que té a la seua mà la possibilitat de canviar en el sentit més real les coses, va, com diu el meu personatge, cagalló per sèquia. M'ha canviat la percepció sobre els mecanismes, encara que no done gens per sabut. Vull veure com funcionen aqueixos after talks amb el públic. Les vivències de treballadors i gent de totes les edats que ens ajudarà a tancar l'obra i a construir encara més als personatges".

-PA: "Personalment, la cosa que més m'aporta és que el final de l'obra es projecte cap al futur, que projecte les preguntes cap a on hem d'anar. És una pedra que es llança al debat. Estem ací perquè les coses es podien fer d'una altra manera, però aquest canvi que ha costat 20 anys d'aconseguir... es consolidarà o serà un gegant amb peus de fang? Eixos qüestionaments els ha de fer seus el públic".

-LR: "En eixe final de l'obra del que parla Pau és quan jo més em sentisc a prop del personatge que interprete des de la meua realitat com a treballadora, com a actriu. Ella creia que podia quedar-se ací, al País Valencià, quedar-se a la seua casa per a poder treballar. És un dels moments que més em toquen de prop perquè jo també vull treballar ací, estic en eixe moment, però també sóc a un punt d'anar-me a fer la mà perquè no hi ha treball, collons".

Vives ja ha confirmat les seus dues primeres dates més enllà de l'estrena en el Teatre el Musical: el 24 i 26 de febrer en el Teatro del Barrio de Madrid.Fotos: EVA MÁÑEZ 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email