Vicent Usó signa el seu 'Cañas y barro' en unes misterioses illes Columbretes

VALÈNCIA. Vicent Usó ha fet un esforç ben conscient per a donar importància tant a la trama com a l'escenari. Les illes Columbretes fan de veritable personatge a Les veus i la boira (Bromera, 2016), la darrera novel·la de l'escriptor de Vila-real que, en aquesta ocasió, ha decidit atorgar al lloc on ocorre l'acció un paper protagonista. De la mateixa manera que l'Albufera fa parella amb Cañas y barro, l'arxipèlag ha trobat en la novel·la d'Usó un homenatge amb la intenció de reafirmar-lo en la història de la literatura. 

La trama s'inicia amb la frustrada investigació del periodista Bernat Sequeral, que no imaginava que trobaria la mort per indagar el motiu pel qual el taüt de la mare era buit. Per això, vint anys després, la vídua s’oposa rotundament a la idea que el seu fill Mateu reprenga aquella investigació fatídica. Però Mateu Sequeral ja ha pres la decisió. Per tal de desxifrar l’enigma que el pare va deixar pendent, el jove s’endinsa en un perillós entramat d’històries d’amor, assassinats, secrets familiars, contrabandistes, estraperlistes i especuladors urbanístics.

La Mallorca del boom turístic, els Pirineus francesos, la Peníscola dels anys 40-50... són alguns dels escenaris de la recerca. Però el veritable cor de la narració són les illes Columbretes. Cau de pirates, llar de faroners i pàtria de contrabandistes, aquest paratge natural únic contagia el seu encís a la novel·la. A través de Les veus i la boira, Premi Alfons el Magnànim València de Narrativa, Vicent Usó recorre els darrers setanta anys del segle XX a partir d’algunes veus –més o menys sinceres– que en van ser protagonistes. 

- És 'Les veus i la boira' una novel·la històrica o negra?
- No podríem catalogar-la específicament de novel·la històrica perquè no compleix les claus indispensables del gènere. Encara que narra 70 anys d’història del segle XX, no intenta ser-ho, a més a més s’inicia en el present. Com a novel·la negra, arranca amb un misteri, el descobriment del taüt buit de la mare de Bernat, i una investigació que és una excusa per a contar històries que van més enllà. M’interessa molt la novel·la negra perquè ens ajuda a comprendre el món. La gran aportació del gènere és mostrar la sala de màquines de la societat, no la psicologia de les persones, una part menys amable: com funciona la societat.

- Coneixíem la 'Vila' imaginària dels teus textos, ara tornes als paisatges reals, a les illes Columbretes, per què? 
- Utilitzava la Vila com un ‘alter-lloc’, bé podia ser Vila-real o bé qualsevol altra ciutat del Mediterrani. En aquest cas no he tingut opció, volia reivindicar les illes Columbretes com a escenari, com Blasco Ibáñez va fer amb l’Alfubera a Cañas y barro. És veritat que les illes havien estat representades en novel·les juvenils, amb un caràcter fantàstic, no real. Les veus i la boira és la novel·la de les Columbretes, el 90% de les coses importants de la trama passen en les illes. Jo les vaig descobrir fa més de 20 anys, pareixien salvatges, tenien un punt d’aventura. Després vaig fer un parell de guions sobre l'espai, les conec prou.

- Quin és el paper de Mateu en una història amb tants personatges principals?
- El paper de Mateu és el de cosir les històries dels personatges després de recuperar la investigació del seu pare. Ell ens porta de la mà, porta la gravadora, el que ens permet escoltar les veus de la resta dels personatges, que siguen veus pròximes. Encara que quede a l’ombra, Mateu és clau.

- Val la pena tant d’esforç per a arribar a una veritat que no sempre és com desitgem?
- És un dels grans temes que m’interessaven, la gent que és capaç d’arriscar la seua vida per trobar la veritat, com la periodista russa Anna Politkovskaya, que finalment la va perdre. La novel·la naix d’una pregunta: per què la veritat té aquest poder d’atracció? Per què hi ha gent, com les víctimes del franquisme, disposta a remoure les aigües per trobar-la? En aquest cas, la veritat és tan important que val la pena buscar-la encara que sàpigues que et suposarà més problemes. Com sempre, no he trobat cap resposta al meu dubte.

- És la Guerra Civil un fi o una conseqüència de la trama?
- A diferència d'altres de les meues novel·les, no m’interessava tractar directament el tema de la guerra. Tanmateix, és un esdeveniment amb tanta importància que no pots obviar-lo, especialment quan tractes de reconstruir 70 anys d’una vida. No m’interessava estrictament la Guerra Civil, però sí el període, volia parlar de la història de les illes, l'època en què estaven ocupades pels faroners, quan començaven a implantar-se els motors als vaixells. Això volia dir que et podies quedar sense aliments si arribava una tempesta. M'ocupe de la Guerra Civil però sense tindre intenció de reflectir-la.

-També parles de periodisme, tornem a la recerca de la realitat...
-L'elecció de la professió de Mateu era una qüestió pràctica, em permetia proporcionar instruments i propòsits sense haver de justificar cada pas, em pareixia versemblant. D'igual manera, em permet parlar de la professió i diferenciar-la entre dos àmbits: el de la recerca de la veritat i un altre de més fosc, sotmés a interessos comercials, representat pel director del diari. La meua reflexió està present en aquesta dicotomia.

-La novel·la ha estat premiada amb el guardó ‘Alfons el Magnànim’ de la Diputació, en quin punt està la relació entre política i cultura?
- La nostra llengua necessita un impuls per part de les institucions, els que la utilitzem hem estat perseguits i menyspreats. Hi ha un canvi de perspectiva, però encara és prompte per a avaluar els fets. Abans les institucions giraven l’esquena a la producció en la nostra llengua, és difícil revertir la situació en sis mesos, fins i tot en quatre anys.