Can BatllóAmb només un mes, a finals de febrer conclou el termini del concurs que dirimirà el futur de Les Cigarreres. Fem un recorregut pels espais de referència on emmirallar el complex alacantí. Quina pot ser la millor versió d’un edifici desocupat?
ALICANTE. La mateixa família Batlló que va construir sa casa al passeig de Gràcia de la ciutat comtal obria a finals de segle XIX un recinte industrial de nou hectàrees. Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser autogestionada pels seus treballadors però amb la imposició de la dictadura va passar a ser controlada per dos afins al règim que acabarien tancant la fàbrica el 1964.
El 2011 el veïnat del barri que rodejava la fàbrica va aconseguir la cessió del Bloc 11, una de les naus de la fàbrica per a servir com espai autogestionat per a les associacions del barri. A partir del 2013 van aconseguir xicotetes victòries: primer enderrocar el mur perimetral i unir tots els carrers del barri amb un hort, després la construcció d’un centre de salut...
Encara que fa uns anys van arrancar a l’ajuntament el compromís de rehabilitar tot el conjunt -amb habitatge públic inclòs- i cedir part de la gestió al veïnat, de moment el recinte compta amb un taller de bricolatge, una zona esportiva, una biblioteca i és seu de distintes empreses cooperatives.
Un enorme leviatan que ocupa dos mançanes de l’Eixample de Barcelona serà a partir de l’any que ve un centre social amb pisos socials, empreses cooperatives, institut, centre de dia, escoleta infantil i fins i tot poliesportiu. El procés de disseny ha sigut consensuat amb el veïnat amb un procés participatiu i la introducció dels nous usos requeriran una bona transformació física del complex.
L’estructura típica de les presons es mantindrà, però només es conservarà íntegrament el panòptic central i la quarta galeria, destinada a l’espai memorial de la presó. El procés per a reformar en este cas dibuixa cert paral·lelisme amb el de Les Cigarreres: el ritme ràpid de l’administració -quan vol- no ha permés al veïnat descobrir les visions inèdites de la presó sense murs. Anar pas a pas permetria deixar visions inèdites -com ara les de Les Cigarreres i els últims enderrocaments realitzats- que obririen els horitzons i la imaginació sobre les opinions i les demandes veïnals.
Cedir la gestió d’un complex tan gran a l’obra social d’una empresa és un projecte temptador als despatxos municipals, encara que no el més adequat per a un projecte tan trascendent com el de la Tabacalera alacantina. El CaixaFòrum de Barcelona es va obrir el 2002 i va ser el primer que va obrir l’antiga caixa d’estalvis. Ara compta amb seus a les quatre grans ciutats catalanes, a més de Saragossa, Palma, Madrid i Sevilla, a més de la seu de València que s’instal·larà a l’Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències el 2023.
Sembla un castell com unes muralles amb merlets, però la fàbrica Casaramona, obra de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, és un dels recintes industrials més fascinants de Catalunya. El bon disseny va garantir un edifici salubre -que sense mur perimetral- permet l’entrada de bona llum a partir d’uns enormes finestrals. Va ser de les primeres fàbriques amb sistema elèctric sense carbó i un esquema de circulacions senzill que facilitava la vida a persones i mercaderies.
Després del seu abandonament als anys 50, el CaixaFòrum ara compta amb unes enormes sales que exhibeixen distintes exposicions que itineren pels diferents centres del banc, a més d’auditori i tallers que complementen la visita a este centre museístic. El millor del projecte de reforma, d’Arata Isozaki, es la visita a les cobertes de la fàbrica, que dóna unes espectaculars visites al complex i a la muntanya de Montjuic.
L’antic escorxador de la capital espanyola és ara un centre de cultura contemporània amb més de 16 hectàrees. Amb la introducció els anys 90 de la seu del Ballet i la Companyia Nacional de Dansa, la producció càrnica va començar a abandonar el recinte de Legazpi.
A partir del 2006, el centre va començar el seu funcionament sense obrir cap espai. La primera mesura de Matadero Madrid va ser finançar una convocatòria per a projectes artístics i acollir la celebració de dos festivals de carrer. Ja el 2007, les antigues naus obriren amb Intermediae, l’espai de l’Ajuntament de Madrid per a realitzar per a projectes realitzats als barris de la ciutat.
Ara el complex està conformat per les Naves del Español, la Central de Diseño, la seu de Artistas Visuales Asociados de Madrid, la Casa del Lector, la Cineteca -destinada a l’exibició de cinema documental- i diferents naus per a la producció artística.
El cas de la fàbrica de tabacs de Madrid és privilegiat: el recinte és propietat del govern espanyol i el ministeri de Cultura gestiona bona part de la seua superfície amb un Centre d’Arts Visuals, destinat a l’exhibició de fotografia i arts visuals. L’edifici és coetani a la Tabacalera alacantina i guarda l’altra meitat del complex per al Centre Social Autogestionat la Tabacalera de Lavapiés.
Compta amb distints espais on se celebren exposicions, xarrades, representacions escèniques, balls, menjars i tallers i està gestionat per una assemblea de barri que es reuneix cada dos setmanes i suscribeix el conveni amb el ministeri de Cultura.
La seua arquitectura, igual que ocorre amb Matadero Madrid, serveix per a enaltir les exposicions i instal·lacions site specific que s’exhibeixen a estos recintes industrials, on el continent sembla ser tan important com el contingut.
L'arquitecta valenciana Amanda Ramón-Constantí investiga una metodologia per modelitzar el comportament climàtic d’edificis i ciutats
