25 d’Abril, indigneu-vos!

La cosa pintava malament i ara pinta pitjor, perquè no ha sigut aquest un 25 d’Abril del qual els valencians es puguen sentir molt orgullosos. Arrancada de cavall i parada de ruc. Açò és el que ha fet el Parlament autonòmic per a evidenciar el tracte discriminatori del Govern en matèria d’inversions i finançament autonòmic. Una situació evident en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2017 que va tenir inicialment una ràpida resposta amb una declaració institucional de la Cambra, amb el suport de tots els partits polítics, i que s’ha enfonsat amb una imatge de desunió i desconcert en el Dia de les Corts Valencianes.

I és que aquesta és la segona resposta fallida que ofereixen els governants i els representants parlamentaris valencians a la discriminació continuada de Madrid. La primera va ser un acte reivindicatiu en la capital d’Espanya al qual només va acudir la gent de la terreta i que tan sols va aprofitar per a deixar clara la invisibilitat del problema valencià en la capital de l’Estat.

Si es lligen les cròniques del 25 d’Abril, queda clar que la imatge d’unió aconseguida uns dies abans es va esvair com si fóra fum. I davant d’aquesta situació cal preguntar-se si existeix una estratègia, un full de ruta, un pla o com se li vulga dir, encertat o equivocat però que siga alguna cosa més que una suma d’actuacions esporàdiques, improvisades i sense connexió les unes amb les altres.

Una necessitat amb certa urgència perquè el discurs sobre la discriminació que pateix la Comunitat Valenciana comença a difuminar-se amb altres argumentaris que afigen soroll al debat i que poden acabar per confondre l’opinió pública.

 De la mateixa manera que no hi ha dues branques del corredor mediterrani, un que passaria per Madrid i Saragossa i un altre que passaria per València i Almeria, sinó que hi ha un projecte de corredor mediterrani –que ens cal- i un altre de central –que impossibilita el que necessitem-, tampoc hi ha dos pressupostos estatals, uns que beneficien la Comunitat Valenciana i altres que la perjudiquen. El que hi ha són uns comptes únics que discriminen els valencians en termes d’inversió per càpita –parlem de persones, no de territoris- i que aquesta no és una situació excepcional, sinó que s’ha consolidat en els comptes de l’Estat des de fa més de 20 anys. Tractar d’embolicar les xifres amb una bandera o una altra no canvia la legitimitat de l’exigència dels qui volen tenir un tracte equitatiu i que es recupere a llarg termini el terreny perdut per a poder fer de locomotora d’Espanya.

Una qüestió en la qual el defenestrat portaveu de Ciudadanos Aléxis Marí té la raó de la seua part. Reivindicar unes inversions justes per a la Comunitat Valenciana no el converteix en nacionalista, sinó que el reforça com a representant dels valencians. Una situació que introdueix en el debat un altre element cabdal: Els diputats han de ficar la fidelitat a la direcció del partit per sobre de la fidelitat als electors encara que sàpien que es tracta d’una decisió injusta?

Sembla que les direccions del PP i de Ciudadanos tenen clara la seua resposta perquè no han dubtat a l’hora de nugar en curt o desfer-se dels seus líders territorials sota la premissa del fet que han arribat a un acord en els pressupostos generals de l’Estat que donen estabilitat política al conjunt d’Espanya encara que cinc milions d’habitants tinguen un tracte desigual. El risc d’acceptar aquest argument en els pressupostos és que pot fer pensar als mateixos que l’empren que és igualment acceptable per a resoldre el nou sistema de finançament autonòmic o el disseny de grans infraestructures sempre que la majoria estiga satisfeta. L’altra possibilitat és que els valencians demanen  l’aplicació efectiva de l’article 138 de la Constitució, aquell que diu que l’Estat garantirà el principi de solidaritat consagrat en l’article dos de la Constitucio, “vetlant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol”.

 Si no val més que tornem a pensar en els orígens de la commemoració del 25 d’Abril durant els anys de la Segona República i que rebategem la data com a Dia de Dol. En cas contrari, sempre podreu aprofitar la diada per a indignar-vos.