GRUPO PLAZA

CARTOGRAFIES DOMESTICADES  

Acabem amb l’etern tòpic: és Alacant una ciutat lletja?

Una ciutat rodejada de terra seca amb construccions de formigó megalòmanes dels anys seixanta per a obrers i turistes, mentres ha deixat caure el seu patrimoni més preuat.... o una joia oberta als nouvinguts que abraça el Mediterrani? Tres arquitectes

12/04/2021 - 

ALICANTE. Des de fora de l’ofici no sempre s’entenen els debats, però els arquitectes fa segles que defineixen què es l’arquitectura. Un problema ben carregat de testosterona per evitar que enginyers o artistes trepitgen la parcel·la. De fet, a cap altra professió del món se citaria a un senyor romà del segle I per a defendre cap concepte teòric.

Però al cas de l’arquitectura, Vitruvi —un dels arquitectes de l’emperador Juli Cèsar— és un dels principals referents, especialment si s’estudia a algunes escoles clàssiques. Ell va escriure De Architectura, un dels tractats més antics sobre la professió, imprés i distribuït arreu Europa durant l’edat mitjana, cinc segles més tard.

Als deu volums del tractat, no només definiria els ordres de l’arquitectura clàssica grega o les proporcions perfectes —el famós Home de Vitruvi de Da Vinci... Sí, és ell mateix. També va definir els tres principis que hauria d’acomplir tota l’arquitectura: la venustas, la firmitas i l’utilitas. És a dir: que siga bella, ferm i útil.

Una forma de classificar què necessita l’arquitectura ben discutida durant segles. Fa dos setmanes, de fet, un dels edificis més grans d’Alacant apareixia com el més lleig a una enquesta online. Potser la utilitat i la fermesa no s’han discutit molt durant estos anys, però la bellesa... Com acotar un concepte tan subjectiu?

“Segurament tots tinguem un concepte diferent de la bellesa, i siga molt complex explicar-ho d'una manera senzilla, però sintetitzant, hauríem de valorar la seva capacitat d'emocionar i fer sentir bé a les persones que l'observen, la utilitzen i conviuen amb ella”, apunta Rubén Bodewig, arquitecte a Escalar.xyz.

“Amb l'arquitectura passa el mateix que amb qualsevol altre objecte de disseny. El que és lleig ara, era modern i punter quan es va fer. Igual que al comprar un cotxe, al cap de vint anys és «vell» i arriba al seu preu més baix però cinquanta anys desprésés «clàssic» i pot costar el doble que quan es va comprar per primera vegada. Les modes tornes i avui tornem a portar les ronyoneres dels 90, que en els 2000 es van tornar horribles”, explica l’alacantí Jesús López Baeza des de la Universitat de HafenCity d’Hamburg.

“Quan aquests cànons estètics es barregen amb el punt de vista subjectiu del dissenyador, donen lloc a un objecte únic”. Un caràcter subjectiu que fa que la valoració de persones no expertes, no comprenga tots els factors que s’entrellacen a un disseny. “Quan passa el temps i els cànons evolucionen, alguns queden obsolets i altres no. Llavors, la valoració posterior que es fa, inclou jutjar amb un criteri estètic d'una època. És per això que ningú pot dir si un edifici és bonic o és lleig”.

“La bellesa es pot valorar quan hi ha unes convencions socials, que depenen dels esdeveniments i l’època. Es posen en ordre, tot va en una direcció i té una harmonia. Sense parlar de proporcions o distribucions, tot depèn de la intenció”, explica l’arquitecta Maria Mas Mengual. “Al cas d’Alacant, crec que la ciutat no té una coherència global i per això es percep lletja. Perquè després hi ha edificis preciosos i interessants, però hi ha un problema de conjunt”.

Aleshores... és Alacant una ciutat lletja?

“Alacant és bonica o és lletja, depèn de si parlem de composició de la trama urbana, d'estètica de les façanes, de distribució i accés a serveis, zones verdes, integració de valors naturals... Tots aquests aspectes són el resultat d'un conjunt de decisions preses durant diferents contextos històrics i socials, que donen lloc a diferents objectes dissenyats com parcs, passejos marítims o gratacels. Jutjar si t'agrada o no t'agrada un gratacel de platja, és de ser un cunyat, perquè si no entens el gratacel, és millor que calles”, sentència López Baeza.

“Les mitgeres, la falta d'homogeneïtat, el desordre constructiu, les altures desproporcionades en barris de carrers estrets, el menyspreu al patrimoni històric, la brutícia ... acaben destacant més en la imatge general que es té d'Alacant, que altres factors més positius”, explica Bodewig. “Això és responsabilitat de tots: des dels que podem intervenir sobre l'edificació i la ciutat, a les administracions, els propietaris d'habitatges i de locals comercials, i fins i tot els que simplement passegen per la ciutat”.

“També cal entendre que en general, hi ha una predisposició a associar la bellesa a les ciutats amb l'arquitectura clàssica, i que ciutats que han tingut episodis d'alta destrucció de les construccions d'aquesta època com Alacant, i grans i ràpids creixements durant els últims 50 anys, tenen una "classe mitjana" construïda allunyada del concepte de bellesa, basada en edificis de la modernitat que tenen trets menys romàntics i més basats en l'estandardització i racionalització de la construcció”.

“Alacant s'ha anat refent diverses vegades. Actualment, gran part del centre de la ciutat està compost per edificis dels 60 i 80, mentre que els barris més perifèrics segueixen l'estètica del boom dels dos-mil. En comparar-se amb València o Múrcia, amb centres històrics modernistes intactes des de principis de 1900, Alacant sembla «cutre». Una altra vegada, estàs jutjant objectes d'un context per comparació amb objectes d'un altre context, tot això des del teu apreciació a dia d'avui. Igual que no pots comprar el Golden Gate amb l'aqüeducte de Segòvia”.

“L'estètica dels edificis d'Alacant està en línia amb moltes ciutats mediterrànies de sud d'Europa i nord d'Àfrica, també amb remodelacions importants en la segona meitat de segle vint”, apunta López Baeza des d’Hamburg. “En particular, el paisatge de racionalisme llevantí barreja influències de molts estils internacionals de manera única, i defineix la identitat arquitectònica de les zones de costa mediterrània que no es troba en cap altre lloc del món”.

“La nostra ciutat té en altres ciutats miralls molt bons on mirar-se i intentar assolir fites de millora, però també té espais de gran bellesa que per la seva escala, atmosfera o imatge, encaixen en aquest concepte de la «ciutat bonica», com la Plaça de Gabriel Miró, el parc de l'Ereta, o conjunts urbans com la platja de Sant Joan, que encara necessiten probablement altres 50 anys perquè comencen a apreciar-se amb una altra perspectiva temporal per la societat”, afegeix Bodewig.

“També hi ha molts altres espais que estan esperant la seua oportunitat per ser repensats i descoberts de nou. Si poguerem tindre un front marítim de vianants ben dissenyat des Sangueta fins Benalúa, probablement seria un dels espais públics més atractius i interessants d'Europa per la seva complexitat i característiques singulars”.

Quins són els edificis més lletjos... i què fem amb ells?

Maria Mas Mengual: “La Rambla és un dels passejos més preciosos, però la Torre de la Generalitat està ben descuidada. Se li podria traure un partit como ocorre a llocs semblants que fan cantó, siga Times Square o Piccadilly Circus, que em semblen llocs de partida més inhòspits que la Rambla. Però ara la Rambla está rematada per un edifici amb un rellotge digital que ni tan sols funciona bé”.

Jesús López Baeza: “No puc triar un. Sóc fan dels gratacels que semblen descontextualitzats i fora d'escala com el Gran Sol, l'Edifici Representants, el Riscal, o l'Edifici Alacant; els formiguers d'estètica socialista com Ciudad Elegida o el complex Vistahermosa; les torres de costa racionalistes llevantines setenteres com el conjunt Ad Hoc, Club del Mar, La Cigala, Torre París, Torre Hèrcules, Torre Alazán, Torre Belén, Torre Àsia, i tots els edificis entre mitgeres entre 1960- 1980 amb façanes simples i planes en colors pastís i finestres emmarcades en sortiders de formigó. Què faria? Protegir-los com un col·leccionista perquè ningú els tire baix i els convertisca en una galleda de maó cara vista amb un altre PAU. Aquests sí que són lletjos”.

Rubén Bodewig: “En lloc d'un edifici en concret, triaria una norma i les seues conseqüències: a la ciutat d’Alacant, en determinades zones històriques s’obliga a construir falsos antics per intentar elaborar una imatge urbana historicista, com si fóra un decorat de Hollywood. Això impedeix construir segons els llenguatges del nostre temps i les nostres tècniques, però també crea autèntics disbarats sense sentit que aporten a la ciutat tot el contrari que la presumpta recuperació de la imatge que es pretenia. Hem de protegir el patrimoni edificat que ens queda, i on ja no es puga, construir el patrimoni del futur”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email