Apocalipsi ara 

Novembre ha vingut enguany quallat d’actes vicentins. Actes sobre sant Vicent Ferrer, vull dir. Declarat Escriptor de l’Any 2019 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu del sis-cents aniversari de la mort, el cèlebre predicador dominic, l’àngel de l’apocalipsi, ha estat protagonista de conferències, exposicions, publicacions, jornades i congressos. No debades l’Any Sant Vicent Ferrer crec que ha servit per a reconciliar-nos una mica amb la figura, l’obra i l’imaginari del valencià (possiblement) més universal de tots els temps.

Si el passat 9 de novembre tenia lloc a Morella la Jornada Vicentina «Sant Vicent Ferrer, llegenda d’un predicador», el 16 de novembre la Coral Giner de la Societat Coral el Micalet de València oferia al Teatre Ideal de Castelló l’espectacle En lo temps de sant Vicent. També l’Eliana ha organitzat, de dilluns a divendres —del 18 al 22—, una Setmana de les Lletres Valencianes entorn de la figura del dominic. L’exposició «Sant Vicent Ferrer, un valencià universal» ha corregut aquests últims dies, en paral·lel, localitats com Borriana, Nules, Santa Pola, Ibi, Mutxamel, Manuel, Benimodo, Llíria, Elx, Alzira, Sant Vicent del Raspeig, Oriola o Callosa d’en Sarrià (amb els corresponents embolcalls d’activitats culturals). També la Setmana Literària de Gandia ha girat enguany al voltant de la figura del pare Vicent. A València, cada dimarts i dijous, s’ha organitzat una ruta literària i cultural sobre sant Vicent. I a Agullent, igualment, el passat 10 de novembre es va fer una ruta turística teatralitzada amb el lema «Sant Vicent Ferrer torna a Agullent». Per últim, encara despús-ahir va tindre lloc en la Universitat d’Alacant la Jornada Vicentina «La llengua de sant Vicent Ferrer», i entre ahir i avui, a Oriola, està tenint lloc (al Col·legi de Sant Domènec i a la Biblioteca María Moliner) la Jornada Vicentina «Sant Vicent Ferrer en terres alacantines».

Em permetran vostés, tanmateix —quin remei!—, que entre tantes activitats, efemèrides i propostes vicentines, no em puga estar d’agranar una mica cap a casa i reivindicar d’una manera especial els inefables instants viscuts a Altea, els passats 8 i 9 de novembre, en el VIII Curs de Cultura Popular sobre «Sant Vicent Ferrer: vida, història i llegenda». Hi vam poder comprovar, de la mà d’investigadors, escriptors i divulgadors d’excepció (infal·libles Carme Arronis, Paqui Cano, Ivan Carbonell, Ali Castelló, Vicent Escartí, Francesc Gisbert, Víctor Labrado i Tomàs Vibot) això que el vicentista Pepe Soler, veritable factòtum de l’ermita de Sant Vicent del Captivador, va saber dir, amb encert, una dia: que «sant Vicent Ferrer —la biografia, la figura, l’obra, la projecció i l’imaginari de sant Vicent Ferrer— no s’acaba mai».

Però si trac ací a col·lació el VIII Curs de Cultura Popular sobre sant Vicent Ferrer —en plena Capitalitat Cultural Valenciana d’Altea—, no és ben bé pel pare Vicent, ni tampoc per l’oportunitat de reivindicar-ne el seu univers fascinant, sinó per una conversa privada molt especial que hi vaig tenir l’oportunitat de compartir amb el prestigiós escriptor, comunicador i investigador mallorquí Tomàs Vibot —que havia vingut a Altea per predicar sobre «Un valencià en l’imaginari popular mallorquí», en qualitat d’especialista vicentí i coautor (juntament amb Caterina Valriu) de l’espectacular llibre Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció.

—Ei, Joan! Moltes gràcies per l’article aquell, quan va morir ma mare —em va deixar caure Tomàs Vibot, en un apart, amb la bonhomia i el somriure sempitern que el caracteritzen.

—Ai, Vibot, Vibot, «estimat Vibot»! No, xe! Gràcies a tu: per les confidències, per la complicitat... I per deixar-te voler. Ostres! És que tot això de ta mare trobe que és una història brutal, flipant, increïble: la novel·la de la teua vida, mai millor dit!

—Sí. Però no sé si em toca massa de prop, per a escriure-la i novel·lar-la... —comenta, dubitatiu, com excusant-se’n.

—Ho hauries de fer, crec... De tota manera, el passatge de més pegada literària en aquells fragments del quadern manuscrit és el que no vaig arribar a publicar: el que et vaig enviar only for your eyes, per WhatsApp.

—Ah, sí! El d’«E.», la nòvia jueva, el sàbat, l’olor... Dius aquesta, no?

—Sí, tio! Em va semblar moooooooolt potent.

—I per què no el vas publicar?

—Per què? Perquè em semblava una mica íntim...

—Que va!

—I pensava també en Margalida.

—Ha, ha, ha... —riu, una mica enjogassat—. No et preocupis, home: Margalida ho sap: margalida ho sap tot. I no hi ha cas.

—Per cert, fes-li arribar memòries, quan tornes a casa.

—De la teva part! Ah! I publica’l: publica’l, si vols, el fragment aquell d’«E.». Ja t’ho dic: sense problemes!

Així són les coses: ara que l’Any Vicent Ferrer està fent les últimes cuejades, resulta que la intercessió del sant en el Curs de Cultura Popular d’Altea sembla que ha servit perquè l’estimat amic Vibot m’haja autoritzat, per fi, a transcriure i publicar, després de tants anys, els suggeridoríssims pessics de vida que l’any 2011 em va voler confiar, en una nit de complicitats, durant un congrés a Lorient, a la Bretanya, en aquella ocasió en què tots dos vam visitar la tomba de sant Vicent Ferrer a Vannes; i, junts, vam experimentar el prodigi dels sentits reblanits escoltant la celestial música dels àngels vicentins a l’església de Kernascléden. Ho faré —sense trampa ni cartró— amb les paraules literals d’aquell antic quadern manuscrit:

L’amic Tomàs Vibot m’explica, amb pèls i senyals —amb determinats pèls i senyals— l’experiència personal viscuda amb una jove jueva. A Mallorca, hi va conviure durant tot un any. I se li desfeien els ossos —ulls perduts en la distància— recordant-ne el regal dels sentits. «Això del sàbat era massa! Ens obligàvem a parar la vida. I teníem tot el dia per a pensar: per a escoltar-nos el cos i l’esperit. Tu saps? Tancats tot el dia a casa no féiem sinó cultivar un hedonisme seré, reposat, sublim. Ella, el dia anterior, deixava preparades menges exquisides amb espècies olorants, espelmes, encens, perfum, música. I això: passàvem el dia meditant, menjant, fent l’amor... No he tornat a viure res igual.»

Amb tot i això, el moment àlgid del relat ha estat el final: «Quan se’n va anar —perquè tots dos sabíem que un dia se n’havia d’anar— hi va haver un moment que mai no podré oblidar... La primera volta que vaig tornar a casa, sense ella, vaig obrir la porta i em va rebre la seua olor: la de les seues espècies, el seu perfum, el seu cos. Instintivament vaig cridar el seu nom. «E.!» Però la veu es va perdre entre les olors de l’absència, corredor endins. I en vaig obtenir com a resposta un silenci adust que encara em percaça.»

En la vida, certament, hi ha silencis sorollosos que se’ns adhereixen a l’ànima com una estridència amarga.

Rellegint ara el passatge no puc sinó reafirmar-me en una idea: que sant Vicent Ferrer, l’àngel de l’apocalipsi, tenia raó quan advertia que prompte havia d’arribar la fi del món, i el judici final. Altrament dit: l’apocalipsi és veritat. I es produeix en cada generació. També en cada lustre, cada any, cada mes, cada dia i cada instant. Perquè cada experiència viscuda —cada amor, cada paraula; cada olor, cada plaer— es perd per sempre mai més així que ha passat. La vida —cada vida: totes les vides— prompte o tard fineix, irremissiblement devorada pel temps. Heus-ne ací l’apocalipsi, la veritable apocalipsi —certa, fatal, inevitable, imminent—: que tot i tots som caducs, efímers, fugaços, volubles, incerts.

Potser cada mot i cada bes —cada instant i cada gest— té, en la quotidianitat de la vida, la seua pròpia apocalipsi i el seu particular judici final. I cada porció de vida viscuda no és sinó això —efectivament—: un silenci sorollós adherit a l’ànima. Un enyor de sàbats servats; de cossos i esperits escoltats; d’hedonismes serens, reposats, sublims. Potser ens sabem vius, precisament, pel fet de sentir amb força l’estridència de tots aquests silencis nostres —els silencis escandalosos que ens tenallen l’ànima.