GRUPO PLAZA

UTOPIES 

Ceràmica i fusta per donar una respectuosa volta al sol

L’historiador de l’art Tomás Llorens i l’estudi català MBM Arquitectes van imaginar una altra forma d’estiuejar als anys 60 de la costa de Benicàssim

26/08/2021 - 

CASTELLÓ. Era 1880, però Paul Lafargue ja s’imaginava com seria la vida i la faena si les màquines substituïren les mans humanes a les fàbriques del Nord Global. Jornades de tres hores diàries per poder repartir el treball i la riquesa entre totes les mans podrien donar peu, segons escrivia Lafargue, a alliberar-nos de l’esclavitud del treball.

Ell ja sabia que era una posició utòpica i a més, nova entre les treballadores. Fins a eixe moment, els primers sindicats i partits polítics defenien el dret a treballar —repartint la riquesa—, no deixar de fer-ho.

Lafargue ja apuntava com la introducció de maquinària a la indústria anglesa o nord-americana podia portar atur i pobresa. Però si guanyava la seua tesi política, eixes màquines aconseguirien que “treballarem el menys possible i gaudirem intel·lectualment i físicament el més possible”.

140 anys després, el projecte utòpic del metge i polític francés encara no s’ha fet realitat. Però mentrestant, la jornada de huit hores o les vacances pagades sí van donant espai a l’avorriment i l’ociositat.

Mentres la cadena de fabricació infinita de la Ford —un sistema de producció industrial en sèrie— va inspirar les utopies maquinistes del Moviment Modern, els arquitectes moderns com Le Corbusier dissenyaven perfectes màquines d’habitar amb elements de construcció prefabricats. Unes obres —al principi teòriques, i després de la II Guerra Mundial posades en pràctica— que van inspirar complexos com el de Princicàssim.

L'estudi Sanahuja+Partners va signar fa uns anys la rehabilitació del complex 

Però com tota bona idea, la posada en pràctica va resultar irregular. El model de l’urbanisme modern va colonitzar gran part de la costa mediterrània al servei de l’especulació. Una deriva que l’historiador de l’art Tomàs Llorens va tractar d’evitar quan el 1965 va heretar un terreny a la vora de la mar a Benicàssim i va encarregar el disseny d’una comunitat residencial a l’oficina dels catalans Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, MBM Arquitectes.

Un experiment que trencava amb els dos models que imperaven a aquella època: el bloc lineal de la Modernitat i el desordre romàntic del disseminat rústic. Per això van concentrar tota l’edificació disponible en un únic volum en forma de ferradura abocat a la via pública, generant una comunitat cohesionada que recuperava la resta de l’espai per a continuar el paisatge litoral.

El dissenyador i arquitecte danés Arne Jacobsen ja va experimentar a l’edifici Bellavista de Copenhaguen amb la construcció escalonada que deixava un espai central lliure per al veïnat. MBM va idear una forma molt semblant, però només van poder executar la primera fase del projecte.

Es tractava d’una idea arriscada que no qualsevol promotor immobiliari haguera acceptat, però sí la comunitat que va constituir Tomás Llorens amb un grup d’intel·lectuals de Castelló i València, segons conta el llibre L’Arquitectura del Sol editat entre altres pel Col·legi d’Arquitectura de la Comunitat Valenciana.

Estampes del 1965 recuperades per Jaime Sanahuja a la revista Palimpsesto

El complex, batejat com Santa Àgueda, es va configurar a escala humana, amb quatre plantes comunicades per corredors exteriors que li donaven una atmosfera popular a la comunitat, afavorint la comunicació entre les distintes cases. La ceràmica i les persianes enrotllables de fusta acaben de donar-li el caràcter mediterrani abocat al pati central, on unes terrasses giren al voltant d’ell i afavoreixen la ventilació dels habitatges.

Vista en planta del complex de Santa Àgueda amb l'estructura de ferradura escalonada - Sanahuja+Partners

L’estructura esglaonada permet que l’edifici prenga altura mentres s’allunya de la mar, i a més fa que totes les cases tinguen vistes al Mediterrani. Una forma diferent d’habitar el litoral amb una comunitat diversa, ja que el disseny del bloc arreplegava diferents tipologies adaptes a circumstàncies i rendes diverses. Xicotets apartaments de planta baixa, dúplex més grans i cases amples intermèdies contemplaven el trencaclosques de Santa Àgueda. Una arquitectura preocupada pel seu entorn immediat era una utopia als anys 60, encara que en 2021 el més utòpic seria deconstruir el litoral. L’emergència climàtica podria convertir-ho en una distopia.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email