De Xàfecs i trons

Ací a la Marina, tal i com diu el travallengua, 'plou poc, però per al poc que plou, prou prou'. I si no que li ho diguen als veïns que han patit les conseqüències dels carrers anegats de Xàbia i Dénia d’aquests passats dies. Una tromba d’aigua i ja ho tenim. Camins tallats, cotxes empantanegats, i tots en alerta. Ningú diria que som terra de secà. Una arruixada d’estiu i que escampe la calitja. Tots estem esperant-la però quan succeeix ja patim. I és que som d’exagerats els valencians. Fins i tot per a la pluja. No podem caure dos gotetes i que escampe. No, el txirimiri és cosa del País Basc. Ací som més barrocs, o tot o res. O no plou, o pluja torrencial.

I clar, doncs després sempre hi ha conseqüències… Que si cau un sostre d’un rirurau abandonat, que si un vehicle ha de ser rescatat del riu,….  És el que tenen les planícies, sobretot a la façana litoral. I si a més les zones afectades abans eren mar doncs tot vol tornar al seu estat natural.

D’enfront la sequera anual les tempestes d’estiu ens deixen ben inundats. A tot arreu no, és clar. Que perquè s’inunde Benissa -recordem que està a l’alçada del Penyal d’Ifac -tots els pobles del costat haurien de quedar sota la mar. Però els barrancs també pateixen la baixada virulenta d’aigua. I la terra banyada es mou i fa malbé part de la collita, sobretot si el que cau és torrencial. Per no dir de platges i cales, que sempre tenen desperfectes i després s’han de netejar.

I desde casa, no obstant, encara ens queden embadalits mirant la pluja. Com si estiguéssim al cinema d’estiu. Obrim la finestra per sentir la frescor i la humitat que deixa enrere la basca de minuts abans. I ens meravellem. No estem acostumats. I ens encanta quan plou. Encara que poc o encara que molt.

I si el cel es posa negre negre i ja escoltem tronar o vislumbrem un llamp fins i tot ens excitem. Com si fos una pel·lícula de terror. I comencem a cantar mig de veritat mig de conya ‘Que llueva que llueva la virgen de la Cueva…’ I mirem com s’amaguen els pardalets, com les iaes corren pel carrer amb bosses de plàstic al cap i com els turistes despistats xafen els clots d’aigua o bassals amb les xancles… En els fons som una colla de xiquets. Ens emocionem fàcilment. I després quan ja ha passat tot sospirem i creuem els dits perquè no hi haja goteres. O perquè els baixos de casa o del garatge no s’hagen inundat.

Les tempestes d’estiu són com un bon llibre que enalteix emocions. Que et treu de la monotonia i et fa apreciar moments de natura bestials. Com quan hi ha tempesta elèctrica i veiem llamps que enlluernen el cel i l’enalteixen de un roig viu. Llavors és com estar aprop d’una mascletà. Reverbera el soroll a l’interior del cos. Per moments estem connectats. La natura diu aquí sóc jo. I l’escoltem. Tot i que mintus després, quan escampa, poc a poc tornem a la normalitat. I llavors ens convertim altre cop en ‘autistes’ d’un món digital. On comentem la tempesta però en virtual.  

La propera grossa metereològica ja serà a la tardor quan ens visite la nostra DANA o gota freda. I tornem a tindre calamarsa (graníssol) i inundacions.

De moment, en temps d’estiu, encara ens queda el refranyer autòcton: ‘La pluja d’agost treu l’incendi del bosc’. Tant de bo!