De cromos i panses

Reminiscències de Pasqua i Setmana Santa és que els amics baixen de València a la Marina a passar el cap de setmana perquè és festa a la ciutat del Túria. I és que dilluns va ser Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians. I no van faltar ‘torrijas’ com a postres, això sí ben banyaetes amb anís. No em vaig poder resistir. Mona de pasqua ja no quedava.

A la conversa, amb l’estòmac ja ben fart, i amb un digestiu a les mans, vam estar parlant de gastronomia i tradició, i de com posar en vàlua el producte local. De fet un d’ells em va remarcar que en una visita guiada que va realitzar al Museu Etnològic de Dénia va quedar meravellat per la qualitat del disseny amb el que s’empaquetaven les caixes de pansa a finals del S.XIX i principis del XX. Uns cromos o litografies que podrien ser qualificats com a obres d’art. Una manera de comercialitzar un producte que recordem fóu la principal indústria de la zona fins que la filoxera ho va arruïnar.

Època daurada de temps de pansa, de passat agrícola que encara perdura en la memòria del nostres pobles. En les cançons de les estissoradores, en l’arquitectura dels riuraus, en la festa de l’escaldà, en les finques d’estiueig (de caire victorià) de les principals famílies dedicades al negoci, en el port de Dénia on s’embarcava la producció amb destinació a països europeus, i sobretot en el paisatge de la nostra terra, plena encara de bancals de vinyes.

El meu amic em preguntava com era possible que ningú hagués rescatat aquesta idea inicial (caixes amb cromos artístics) per tal de comercialitzar de nou com a producte delicatessen la pansa de Moscatell  de la Marina, encara que fos a petita escala. Ell ho tenia clar. No és l’únic comentari que m’ha arribat. Sempre per part d’estrangers. Per què sera? Una altra dona d’origen austríac n’estava convençuda que aquest tipus de producte tindria una bona sortida comercial sempre com a gamma alta i en un mercat internacional. El que fa un bon embalatge o empaquetament. Branding dirien els publicistes. Això sí, sempre acompanyat d’un producte de qualitat. I pansa d’aquest tipus, ací a la Marina en tenim. No ens falta. Amb sabor intens i pepita inclosa. Rústica i amb identitat.

La pansa d’antany que arribava gairebé a mig món -que exagerada que sóc- s’embolicava en camises de paper que anaven dins d’unes caixes de fusta que duien uns cromos ornamentals que identificaven l’origen del producte. Litografies d’època amb escenes quotidianes de gran bellesa. Es podria recuperar o adaptar aquest tipus de model de ‘caixa-regal’ de pansa per facilitar l’activació d’aquest tipus de producte? Es podria extrapolar a d’altres iniciatives? És factible? Defensar la identitat local pot esdevindre un plus per activar l’exportació dels nostres productes? Es pura utopia o el que pensen els estrangers té un punt de lògica i raó?

Els pobles d’aquesta comarca de mar i muntanya cerquen un vehicle per deixar una empremta social, cultural i econòmica. Potser cal retrobar els orígens com a eina de mercat, com a capitalització del nostre potencial, com a forma de donar-nos a conéixer més enllà del turisme de sol i platja. Potser cal aprofundir en crear una identitat clara que es base en la nostra història, en qui som, un poble amb ADN llaurador que estima els seus productes, la seua gastronomia. Un poble arrelat a la terra i al paisatge que deixa enrere la manca d’autoestima que sempre li ha pesat per ser llar humil d’emigrants i jornalers.