El moment de l’arquitectura amb data de caducitat

ALACANT/ELX. A l’Europa barroca, sobre el segle XVII, es pensava que la vida era una il·lusió supèrflua perquè la mort acabaria amb tot.  A la pintura es va fer molt popular la vanitas, un tipus de pintura on es reflectia el pas del temps, com a El Sueño del Caballero de Antonio de Pereda. En este quadre, un cavaller dorm al costat d’una taula plena d’objectes que li recorden que les vanitats de la vida són efímeres: un grapat de monedes que perdran valor, una gerra de flors que prompte es podriran, un rellotge d’or que va corrent les hores, uns ciris que van apagant-se...

 “Al nostre estudi no diferenciem els projectes efímers i els que no ho són”, assenyala l’arquitecte Ángel Rocamora. El seu estudi s’ha emportat una triple alegria als Premis Emporia d’Arquitectura Efímera, els únics a Espanya que guardonen dissenys amb ràpida caducitat com exposicions, estands, aparadors... i fins i tot alguna falla.

“A totes les obres has de visitar el lloc, conèixer al client... El criteri temporal te l’exigeix la llei amb els cinquanta anys de durabilitat mínima per als edificis”. Enfront d’una idea ortodoxa de l’arquitectura, Rocamora adverteix que “seria una errada pensar que tota l’arquitectura ha d’estar feta amb formigó que com més resistisca, millor”.

Fer arquitectura llegible

“Alguns pensen que amb la crisi, els arquitectes vam començar a fer mobiliari o arquitectura efímera”, projectes de baix pressupost que s’adaptaven als temps precaris. “Però estos projectes han existit sempre, si no els coneixem, és perquè la fusta es desintegra, per això són efímers”.

 “L’única que diferencia estos projectes és el paràmetre del temps, canvia el marge per a triar uns materials o altres”. Així ho ha fet amb les tres obres dissenyades des de la seua oficina a Elx i premiades a esta edició dels Emporia: un estand a la Fira de Bolonya per a Levantina, un mirador a la pedrera de Coto entre l’Alguenya i el Pinós i l’exposició “Rupestre, els primers santuaris” que va acollir el MARQ fins al passat 6 de gener.

L’exposició del MARQ comparteix pòdium amb el pavelló català de la Biennal de Venècia, dissenyat per 15515 Arquitectura i RCR Arquitectes. “Estos premis van agafant consistència, ara apareix un premi Pritzker guanyador i nosaltres amb un bon segon lloc. Ells treballen l’arquitectura, siga un pavelló o una biblioteca, amb les mateixes exigències i ingredients”.

El paper dels dissenys de Rocamora és “fer l’arquitectura llegible. Els edificis han de parlar, s’han de distribuir els espais de manera que la gent els entenga fàcils, utilitzant els imaginaris contemporanis sobre la bellesa, la diferència entre públic i privat...”, sentència ràpidament Rocamora. “L’arquitectura és comunicativa en tots els seus extrems, hi ha una interfaç entre usuari i arquitectura i el nostre paper és ser un equalitzador que sintetitza des del paviment fins a la senyalització”.

 Muntatge de “Rupestres, els primers santuaris” dissenyat per Rocamora Arquitectura i l’àrea d’arquitectura de la Diputació d’Alacant.

Roques de “post-it”

Els tres projectes converteixen la terra rocosa de les comarques alacantines en un material fàcil de posar i llevar. És el cas de l’exposició sobre l’art rupestre alacantí, conformada per tres sales “on vam intentar construir un lloc immersiu que parlara de la cova o de l’abric” amb un disseny elaborat entre l’estudi de Rocamora i l’àrea d’arquitectura de la Diputació d’Alacant encapçalada per Rafael Pérez.

“Quan et submergeixes en un lloc, et quedes arreplegat per un sostre o per un foc”, elements que generen un espai acollidor. “Com arquitecte, utilitze estes codificacions per donar pulsacions a favor del discurs museogràfic. No es tracta de recrear literalment una cova que no aporte res a la peça arqueològica”. A la primera sala s’exposaven destrals, culleres i fins i tot un soterrament, peces que necessiten una arquitectura que els pose en el seu context. 

Per això l’equip de Rocamora va començar a treballar amb un xicotet fragment de la cova d’Altamira i “la vam anar deformant amb l’entrada de les peces i el discurs museogràfic, sempre posant per davant que els visitants entenguen bé els codis”. Per a explicar l’art macroesquemàtic del nostre territori, “era indispensable visitar l’abric de Pla de Petracos”, a la Marina Alta. “Per això a la segona sala vam portar la interfaç entre el lloc original i els papers calcats que es van dibuixar als anys 80, quan encara es reproduïen aixina les pintures rupestres”.  

“Rafael Pérez és la persona que ha realçat des de fa anys Pla de Petrarcos, jo vinc de fora i amb un equip d’historiadors, dissenyadors, fotògrafs... ho codifiquem per a ser llegible per a tots els públics”. Una estructura metàl·lica, el disseny gràfic i una bona il·luminació permetia transformar estes abstraccions geomètriques en una experiència física.

L’exposició es rematava amb una sala articulada per una gran taula amb un sinuós contorn: “el disseny en zig-zag condueix al visitant a una relació propera amb les peces, casi s’obliga que el visitant estiga a quaranta centímetres del dibuix perquè tinga una experiència íntima”.

Jugar amb el marbre

De l’abric rupestre del Pla de Petracos a la Vall de Pop a la pedrera de marbre del Vinalopó Mitjà, la indústria ha sigut una mina de projectes efímers per a Rocamora. El primer premi a la innovació ha vingut del tossal Coto, a mig camí de l’Alguenya i el Pinós.

 Vistes de la pedrera del Coto des del mirador guardonat amb el Premi Emporia al projecte efímer més innovador.

“L’important del projecte és poder contemplar amb seguretat un paisatge que està en continu moviment. La pedrera és un organisme viu amb camions anant i tornant, per això el mirador ha de poder moure’s”. Entre tanta maquinària, és fàcil moure les desenes de blocs reciclats que protegeixen al visitant, junt amb la barana metàl·lica construïda amb les broques que ja no serveixen per a perforar la roca.

“És un apèndix públic xicotet. Els espais industrials no estan pensats per a la visita del públic, per això s’han d’introduir codis per fer-ho comprensible i segur”. Uns panells posen en relació la majestuositat de la pedrera, amb una escala difícil de percebre on caben Titànics i estadis.

L’empresa Levantina de Novelda explota la pedrera del Coto i dóna forma a panells com el Techlan, unes fines làmines ceràmiques de només 6 mm d’espessor que conformen “La ceràmica habitada”, el millor estand expositiu del 2018 segons els Emporia. “Una fira és com un bosc i si plantes un pi més, la representativitat del que vols comunicar queda fallida. Has de mirar qui tens al costat, com s’orienta el teu espai...”, explica Rocamora.

Millor estand del 2018 dissenyat per a la Fira de Bolonya.

L’estudi proposa un estand permeable i obert on esferes perfectes es retallen a les làmines superposades, generant un espai acollidor amb una imatge orgànica però construïda amb una perfecta tècnica geomètrica. “A les fires de ceràmica, les empreses solen mostrar aplicacions de paret, terra i banc de cuina. El repte era repensar la capacitat del material per a pensar altres formes”, afegeix. “Podem fer que la ceràmica t’aculla i forme un espai arquitectònic, trencant amb l’estand tipus. La gent s’apropava a l’estand i el tocava, acariciava les peces. Una interacció que el mateix disseny incita  que es produïsca”.