Fer l'òliba

Qual òliba qui em coneix potser ja sàpiga que peque una miqueta de ser badoca. És a dir, confiada per naturalesa, sense malícia i que, més o menys, tot em va bé. M’embadaleixo aviat contemplant paisatges, coses i xicotets detalls, això que se’n diu ser distret. També fer l’òliba se’m dóna d’allò més. Bambar, rodar, vagar, passejar de manera ociosa. M’encante fàcilment sense fer res.

D’ahí potser la meua curiositat per les aus, sobretot les rapinyaires, que em tenen cruspit el cor. L’àguila no caça mosques, diu el refrany. L’òliba sí, s’alimenta d’insectes i roedors actuant com un bioplaguicida natural. Apreciada pels llauradors actualment hi ha diversos projectes per tal d’augmentar la seua població ja que s’ha vist reduïda en molts llocs. En concret a Jesús Pobre, a la Marina Alta, han reintroduït cinc òlibes amb la col·laboració de l’empresa Magic&Nature i d’Acció Ecologista Agró. El projecte començà l’any passat. Es volia reforçar la fauna autòctona i restaurar una miqueta l’equilibri natural que així contribueix a combatre les temudes plagues. No oblidem que l’òliba menja ratolins de camp. El projecte però, no ha acabat ja que la intenció és constuir més nius en zones agrícoles de manera que també puguen arrelar mussols, rats penats, cuaenlairats o rossardes i xoriguers. Tots ajuden a restablir l’ecosistema i mantindre els cultius nets.

Tornem però a l’òliba, ocell rapinyaire nocturn (Tyto alba) d’ulls negres com la foscor, plomatge suau i daurat amb ventre blanc, cap redó i cara amb forma de cor. A vegades als neòfits ens costa distingir-la del seu cosí mussol, més xicotiu. Tots dos però tenen connotacions curioses, ben bé. Sol com un mussol, persona solitària que no parla gairebé amb ningú, i que fa pinta d’avorrit. D’on hauran tret aquestes comparacions? 

Jo a l’òliba, la tinc com animal envoltat d’un aura de màgia i misteri, de vol hipnòtic i elegant. Sempre a l’aguait, en constant observació. Fins i tot a la mitologia grega té el seu lloc com acompanyant d’Atenea (la Minerva romana), deessa de la saviesa i la raó. De qui els clàssics apunten que era ‘la dels ulls d’òliba’. Filla predilecta de Zeus, estratega i prudent, mestra en l'art de la guerra, però que a diferència del seu germà Ares, destestava la batalla bruta, violenta i cruel. L’òliba també simbolitza la filosofia, l’estudi crític del pensament.

D’altre motiu de joia a la comarca és que enguany, després de diversos intents finalment s’ha pogut constatar la presència d’un niu d’arpellot de marjal amb dos cries al Parc Natural de Pego Oliva. Aquesta es una espècie rapaç en perill d'extinció que sol hivernar a zones humides i que costa de trobar. 

No obstant, no tot és bo. Una àguila pescadora va morir electrocutada fa poc en una zona propera al cap de la Nao de Xàbia. Estava de pas, en migració. Les torres d'alta tensió es converteixen de nou en trampa mortal. Com a mínim a Pego sembla que estan prenent mesures ja que s’estan revestint amb fundes de color roig les torretes del nord del cas urbà per impedir les electrocucions de les aus… Els ulls d’àguila, de mirada profunda i penetrant, no arriben a tot. 

I ja posats a reivindicar encara queda faena si volem protegir el corb marí emplomallat, au marina i escabussadora en situació de perill. Són moltes les que moren ofegades en quedar atrapades en les xarxes dels pescadors. 

És el que té fer l’òliba, que una ho mira tot amb ulls grans.