Flamenco amb coses: Niño de Elche, Bienal de Sevilla i "otras cosas del querer"

Per algun costat he deixat escrit, trobe que en un poema, que ja se’ns ha passat el moment de ser xiquets prodigi, fins i tot xiquetes prodigi. Parlava per mi, i també per tota una generació que es pot veure reflectida en aquell episodi de Northern Exposure en què Fleishman amolla el discurs de la renúncia, la nostàlgia del temps perdut de la infantesa, quan encara hi havia una línia vital escrita en la que ser reconegut com a superdotat.

PacoFrancis, The Boy from Elx, ho va ser, va ser un superdotat del cant flamenc quan tenia la tendra edat com per ser considerat un niño, d’aquí li ve el sobrenom. Com a bon xiquet prodigi, va rebre reconeixement des de bon prompte, quan des de la seua Elx natal, i agafant-se a la tradició de la seua família d’origen granadí, va rebre premis al Festival de La Unión, Lo Ferro i Calasparra, eixerint, segons els crítics especialitzats,  en la taranta, la minera i els palos a compás, els coneguts com a cants de Llevant. Amb només 22 anys publicava el seu primer disc, “Mis primeros llantos”.

Va per davant que jo no sóc un expert en el cant flamenc, que de penes discrimine els diferents pals, però perquè tampoc no m’hi he posat, i em conforme gaudint de les seues sonoritats i les interpretacions que, cultivat en altres “arts de la cultura”, puc reconèixer com a de qualitat i genuïnes. Estic segur que si em pose, amb una mica de disciplina, en un temps prudencial seria capaç de discernir entre una seguiriya, una serrana o un tanguillo de Cádiz. I la meua formació musical soles em deixa reconèixer un gall quan canta al matí, o un desafinat quan li han de fer el boca a boca al intèrpret. Vaja tot això per davant.

Però per al cas que ens ocupa no em fa ni punyetera falta, perquè Paco/Niño és un cas paradigmàtic d’artista epatant, diria fins i tot que un "epatador clàssic", un oxímoron que al propi intèrpret li pot provocar un curtcircuit creador. Només s’ofen qui es deixa ofendre, i ell és expert en provocar urticària en les pells fines dels hereus dels bourgeois, els que s’espantaven de Duchamp o Arrabal, els nacionalsocialistes que reclamaven la mort de l’art degenerat.

En el llibre que va publicar l’any 2016, No comparto los postres, arreplegava uns quants exemples d’Odi al Niño de Elche, el primer ens ve a pèl: “Con qué poco se conforma España con el mamarracho este que canta como un indio. Ya que no le da subvenciones la Junta de Andalucía se va fuera de España a que se las den sus amigos de CiU. Es un ilicitano que no honra a su ciudad, pero mejor, porque no queremos a rojos que nos representen. Por favor quítatelo y no nos deshonres más”.

L’única cosa superada de tota la paragrafada és la cita a Convergència i Unió, la resta, si canvies “deja en paz a Elche”, per “deja en paz al flamenco”, seria el resum perfecte del que els crítics ortodoxes de la premsa sevillana han esbombat als quatre vents sobre el concert de Niño a la Bienal de Flamenco d’enguany. Però a veure, que Paco anava a presentar la seua Antología del cante flamenco heterodoxo, si els ortodoxes hagueren fet una crítica positiva, s’hauria desmuntat tota la paradeta.

Només un parell d’apunts per acabar: sota la seua aparença de bulldozer del sucre, Paco és un tio aplicat, i des de fa més de dos anys s’ha mastegat la millor bibliografia possible sobre el cant flamenc i s’ha fet un mapa on apenes hi ha espai per als dracs, en sóc testimoni, perquè em va demanar ajut per localitzar algunes referències, i això va ser el 2016; el segon apunt és sobre l’acusació de fer “música per indies que volen un toc de flamenc a les seue vides”. Fa un any, Tabarca va ser l’escenari del Transtropicàlia, i Niño era un dels plats forts. La baixada a l’arc de la Porta de Sant Miquel estava plena d’indies amb les seues bambes, les rayban, les camises florejades, els texans fins una mica més amunt dels genolls, les xicones amb vestits florejats i bambes converse als peus… a la primera reverberació de la caixa toràcica de Paco, més de la meitat d’ells i elles es va quedar glaçat, la risa tonta els va posseir, com petits atacs epilèptics, demostrant que PacoNiño no és cosa d’indies festivaleros.

L’heterodoxa ortodòxia del flamenc no és diferent d’altres ortodòxies de pell fina.