Foscor amb dolçor

‘No hi ha pitjor cec que el que no vol veure’

Com haurà quedat la romeria d’enguany a Xàbia per venerar a la seua estimada Santa Llúcia, patrona dels mals de la vista, dels cecs, dels pobres i dels camperols? Negre ho veig. Ella que acostuma a pujar a l’ermita després de passejar pels carrerons acompanyada en comitiva festera i entre dolçaina i tabalet, bunyols de carabassa i mistela. L’hauran portat aquest diumenge des de l’església de Sant Bartomeu al promontori en petit comité? No ho veig. Em confirmen que aquesta festa religiosa i popular també s’ha cancel·lat. Ni coets, ni romeria, ni xocalata després de missa per celebrar i escalfar el cos.

No puc veure ni en pintura aquest maleït Covid19. Ni Santa Llúcia i la seua llum escampen la foscor. I és que si ben és cert que Per Santa Llúcia, un pas de puça i per Nadal, un de pardal, enguany de moment i pel que fa a temes de salut continuem a fosques, amb incertesa i por. Malgrat que l’esperit de Nadal demane alegria, joia i fraternitat no podem obviar que hores d’ara la situació no està d’allò més bé. I això que festes i Reis encara no han arribat. Com ho farem?

‘Pel desembre, tremola el vent i l’home més valent’

Tremole jo per veure si després d’aquestes dates tan especials i familiars tot anirà millor, o si en canvi començarem l’any amb una tercera onada de pandèmia abans de la vacunació. Esperem que no. Confiem i fem bondat i prevenció. La llum, tal i com apunta el refranyer, acabarà per guanyar terreny a la foscor de l’incipient hivern. 

Deixe enrere doncs aquesta espurna de negativitat que em fa ‘no veure tres en un burro -ase-‘ o ‘no veure un bou a tres passes’. I ja ficats torne a Santa Llúcia màrtir i els seus ulls. Que s’apiade de tots nosaltres -creients o no- i ens faci veure la llum per tal de començar a entreveure un present més lluminós. Que ens veiem amb cor de tirar endavant i esperança per deixar de veure les orelles al llop.

Dolçor heretat

Mestrestant, fem més dolç el present. Pastissets de moniato, torró de Xixona, xocolate, bunyols, arnadí, massapà, peladilles, ametles garrapinyades, coca maria o pastís de carabassa que no falten a taula ni a reunions familiars. Un món de dolçor heretat. Reminiscències de festes viscudes amb il·lusió, sucre, mel i somnis d’innocència. Un lleuger toc de canella i anís per veure millor el món, acompanyat d’un vi dolç de Moscatell. 

Ah, i no oblidem tampoc un dolç típic valencià per Nadal i Reis, la casca. Una espècie de rotllo de massapà farcit de pasta de moniato o de dolç de rovell d’ou que cal recuperar a les nostres llars ja que està perdent la batalla davant el Tortell de Reis que va arribar més tard. Molta gent els confon però la massa d’un i altre són diferents.

Senyor Rei, jo/ja estic ací,

porte'm casques per a mi,

Les garrofes i la palla,

per al seu (senyor) rossí...

a