‘No hi ha pitjor cec que el que no vol veure’
Com haurà quedat la romeria d’enguany a Xàbia per venerar a la seua estimada Santa Llúcia, patrona dels mals de la vista, dels cecs, dels pobres i dels camperols? Negre ho veig. Ella que acostuma a pujar a l’ermita després de passejar pels carrerons acompanyada en comitiva festera i entre dolçaina i tabalet, bunyols de carabassa i mistela. L’hauran portat aquest diumenge des de l’església de Sant Bartomeu al promontori en petit comité? No ho veig. Em confirmen que aquesta festa religiosa i popular també s’ha cancel·lat. Ni coets, ni romeria, ni xocalata després de missa per celebrar i escalfar el cos.
No puc veure ni en pintura aquest maleït Covid19. Ni Santa Llúcia i la seua llum escampen la foscor. I és que si ben és cert que Per Santa Llúcia, un pas de puça i per Nadal, un de pardal, enguany de moment i pel que fa a temes de salut continuem a fosques, amb incertesa i por. Malgrat que l’esperit de Nadal demane alegria, joia i fraternitat no podem obviar que hores d’ara la situació no està d’allò més bé. I això que festes i Reis encara no han arribat. Com ho farem?
Tremole jo per veure si després d’aquestes dates tan especials i familiars tot anirà millor, o si en canvi començarem l’any amb una tercera onada de pandèmia abans de la vacunació. Esperem que no. Confiem i fem bondat i prevenció. La llum, tal i com apunta el refranyer, acabarà per guanyar terreny a la foscor de l’incipient hivern.
Deixe enrere doncs aquesta espurna de negativitat que em fa ‘no veure tres en un burro -ase-‘ o ‘no veure un bou a tres passes’. I ja ficats torne a Santa Llúcia màrtir i els seus ulls. Que s’apiade de tots nosaltres -creients o no- i ens faci veure la llum per tal de començar a entreveure un present més lluminós. Que ens veiem amb cor de tirar endavant i esperança per deixar de veure les orelles al llop.
Mestrestant, fem més dolç el present. Pastissets de moniato, torró de Xixona, xocolate, bunyols, arnadí, massapà, peladilles, ametles garrapinyades, coca maria o pastís de carabassa que no falten a taula ni a reunions familiars. Un món de dolçor heretat. Reminiscències de festes viscudes amb il·lusió, sucre, mel i somnis d’innocència. Un lleuger toc de canella i anís per veure millor el món, acompanyat d’un vi dolç de Moscatell.
Ah, i no oblidem tampoc un dolç típic valencià per Nadal i Reis, la casca. Una espècie de rotllo de massapà farcit de pasta de moniato o de dolç de rovell d’ou que cal recuperar a les nostres llars ja que està perdent la batalla davant el Tortell de Reis que va arribar més tard. Molta gent els confon però la massa d’un i altre són diferents.
Senyor Rei, jo/ja estic ací,
porte'm casques per a mi,
Les garrofes i la palla,
per al seu (senyor) rossí...