X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 11 de diciembre y se habla de hoteles RTVV retail CONSELL
GRUPO PLAZA

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Fraccions de vida

27/04/2019 - 

La vida és feta de fragments. Com els mosaics, que són fets de tessel·les. Detalls. Instants. Retalls. Trossos. Pessics d’experiència disposats l’un al costat de l’altre, conformant (o no) una imatge de conjunt amb sentit unitari.

En efecte: segons com es vulga mirar, la vida és feta de fraccions. Si més no, de fraccions de temps. I val a dir que aquesta percepció de la vida —de la vida humana— com una successió de fraccions de temps no és solament una projecció teòrica, simbòlica, poètica o metafòrica: admet, també, una interpretació literal, concreta. exacta. Matemàtica...

«Xe! És com si el temps volguera córrer cada volta més a pressa», sentim dir sovint. És un lloc comú: «El temps ja no em condeix com em condia!» «No sé què dimonis em passa, però cada any se’m fa més curt que l’anterior...» La percepció del pas del temps, efectivament, és sempre relativa. I tendeix a l’acceleració. Des del punt de vista científic, una hora és sempre una hora: seixanta minuts, d’acord. Però tots sabem que, subjectivament, hi ha hores que poden semblar interminables, meandriformes, eternes; i d’altres que flueixen vertiginosament, saltironejants, expedites —com un instant fugaç, imperceptible, lleuger. Tanmateix, a part, hi ha la qüestió de la fraccionalitat de la vida... I és que la mesura científica del temps, d’aparença —i definició— tan inequívocament objectiva, no deixa de ser una convenció autònoma, independent, absolutament desvinculada, en realitat, del temps subjectivament percebut per les persones.

Provarem d’explicar-nos... Vegem: ben mirat, el temps —això que denominem el temps—, per més teoritzacions que hi vulguem fer, no es pot concebre sinó des del personal i individual discerniment del fet de viure. La duració d’un any, posem per cas —la percepció de la duració d’un any—, ha de ser percebuda i valorada, per força, d’una manera diferent des de la perspectiva d’una criatura de bolquers que tot just ara està començant a caminar, que des de la percepció d’un vell de noranta anys; i des de l’enteniment d’una xiqueta de set anys, de forma òbviament distinta al d’un jubilat de setanta. És una obvietat: per a la xiqueta de set anys, un any —la mesura de l’any— és una setena part del conjunt de referències cert, conegut i disponible (de l’això que comporta el total de vida viscuda fins al moment). Per al jubilat, en canvi, aquell mateix any significa, a penes, una setantena part del patró de referències, que és l’això del total de la dilatada experiència acumulada durant set dècades.

La mesura, si es vol, és, en un supòsit i en l’altre, objectivament la mateixa: un any. Però si consideràvem que el temps que vivim és, en realitat, una abstracció subjectivament construïda a partir de la pròpia experiència, tenim que en el primer cas (una setena part de vida), el valor relativament percebut és deu voltes major que en el cas del jubilat (en què el mateix període de temps significa, a penes, una setantena part de vida). Potser per això —per aquesta relativitat de la impressió del temps—, quan som xiquets percebem que un any de vida és una entelèquia vastíssima: una mesura temporal immensa, gegantina, formidable. Als set anys, entre un aniversari i l’altre —entre un curs i el següent— sembla que existeix un abisme insondable: una porció de vida extraordinàriament llarga; inabastable, inexhaurible, il·limitada. Per contra, en els anys perplexos i confusos de la maduresa, fa l’efecte que els anys ens passen com un alé, una nimietat, un bufit, una exhalació. Encara no ha vingut Sant Joan i de seguida tenim el Nadal damunt; i a penes ha passat el Dia de Reis, quan ens en volem adonar, ja ha arribat la imminència d’un nou Sant Joan. Etc.

Heus ací la qüestió: que viure —hi insistim— consisteix a anar acumulant fraccions de vida viscuda. Si el primer any significa la unitat (1/1), el segon ja és només una meitat de la vida viscuda (1/2); el tercer, una tercera part (1/3); el quart, un quartó (1/4); i etcètera. Així, doncs, una vida humana de 83 anys —per prendre com a referència un valor pròxim a l’esperança de vida— podria ser expressada, matemàticament, com la suma de les fraccions següents: 1/1 + 1/2 + 1/3 + 1/4 + 1/5 + ... + 1/83. De manera que, amb la calculadora a la mà, costaria ben poc assignar un valor concret per d’aquesta sumatòria de fraccions: la xifra resultant, arredonida en el vuité decimal, seria 5,00206827.

La conclusió, per tant, podria formular-se de la manera següent: suposant, amb un mínim d’optimisme, que arribem a complir la incerta esperança d’esdevenir octogenaris, i que disposem d’un total de 83 anys de permanència en aquesta vall de rialles i llàgrimes, la suma de les fraccions de vida (comptant cada any com un fragment del desenvolupament de l’existència que es percep en funció del temps total que ja hem conegut i experimentat) dóna com a resultat una xifra que s’aproxima molt a la referència del número 5. I, continuant amb aquest joc matemàtic que especula amb les fraccions de vida viscuda, podem considerar que un adolescent de 15 anys ha viscut la sumatòria de fraccions 1/1 + 1/2 + 1/3 ... + 1/15, és a dir, 3,31822899 de les 5,00206827 totals. Vol dir-se: més de mitja vida; un 66,34 %. Un jove de 30 anys, que creu tindre-ho tot encara per davant, resulta que tindria consumides 3,99498713 parts de vida (1/1 + 1/2 + 1/3 ... + 1/30) de les 5,00206827 totals: quasi el 80%! Un adult de 45 anys, per la seua part, hauria disposat ja de 4,39494912 porcions de les 5,00206827 esperables: un 87,86 %. I als 60 anys pot fer-se compte que ja té ben apamades 4,67987041 racions de vida, de les 5,00206827 totals. És a dir: el 93,56 %.

Sí, ja ho sé... Que a quin sant ve tot açò de les fraccions de vida, i per a què serveixen aquests càlculs? Ah! I que quin gust tenim de voler fer veure que, en el cas òptim de no morir prematurament, als 15 anys ja hem viscut un 66,34 % de vida; als 30, un 79,87 %; als 45, un 87,86 %; i als 60, un 93,56 %? Si volen que els diga la veritat, no ho sé ben bé... Segurament —ho reconec— no serveix absolutament per a res, aquesta breu teoria exposada de les fraccions de vida. O potser sí... Perquè serviria per al joc de la pura il·lusió del càlcul matemàtic, que en sí mateix ja és un bell entreteniment. I potser, també, si volen, per a ratificar-nos en la convicció que la vida —les fraccions de què és feta la vida; els detalls, els instants, els retalls, els trossos i els pessics d’experiència— és comptada, concreta i limitada. Com comptades, concretes i limitades són sempre les tessel·les que configuren els mosaics. Per això, precisament, convindria assaborir-ne, celebrar-ne i festejar-ne intensament —amb fruïció màxima— cada porció disponible i a l’abast. No troben?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email