Horror exagerat

La meua iaia, que ara recorde vestida de mig dol —sempre de gris i de negre—, amb  una toca sobre els muscles, els cabells blanquíssims, el nas prominent i tot un mapa d’arrugues solcant-li el rostre —com camins del temps—, recitava de tant en tant uns curiosos versos didascàlics i alliçonadors que havia aprés de memòria, en castellà.

Amb el gust agredolç del record d’aquell paradís perdut per sempre —el de la nostra infantesa—, els germans, quan ens ajuntem al voltant d’una taula, provem d’evocar la curiosa tirallonga de  versos que la nostra iaia solia recitar-nos, entre admonicions i somriures, tots d’una tacada. Però clar: mai no els sabem reconstruir sinó fragmentàriament. Tots tres en recordem —això sí— l’inici: «Era Juan un desdichado / que, por solaz y amargura, / sentía por la escritura / un horror exagerado...»

No sé si és per l’inevitable aire autobiogràfic que amb el temps han anat adquirint aquelles paraules o què, però porte tota la setmaneta amb aquests versets de la iaia tossudament arrapats al cervell: indeleblement adherits a la consciència. Tant és així que, quan me n’he volgut adonar, m’he descobert teclejant-ne, en la sabuda barra del Google, la corresponent seqüència de caràcters entre cometes: «Era Juan un desdichado»... Però res! La pantalla del mòbil m’ha retornat l’infreqüent i desconcertant missatge de les grans ocasions: «No s’han trobat resultats per “Era Juan un desdichado”». He provat a repetir la cerca en Google Llibres. Però arròs: cap resultat positiu, tampoc!

Una pregunta m’ha assaltat l’enteniment, de seguida: d’on dimonis es va traure aquells versos, la nostra iaia, que no han deixat cap rastre digital i no apareixen —ai!— en cap corpus informatitzat ni en cap raconet de la infinita xarxa de xarxes? De seguida —ja s’entén—, se m’ha desfermat una necessitat imperiosa de reconstruir-los d’alguna manera: tant com resultara possible. I és així que hi he vist la llum: «Clar! Mon pare! Mon pare els deu recordar!» No m’ho he pensat dues voltes i n’he marcat el número:

—Papi? Mira, una emergència: tu te’n recordes dels versets aquells que sempre recitava l’auelita? «Era Juan un desdichado / que, por solaz y amargura, / sentía por la escritura un horror exagerado...» Sabries continuar-los?

Sort de mon pare. Perquè no solament els recordava amb admirable aproximació, sinó que ha estat capaç de recitar-los en la versió que ara em complau de transcriure íntegrament:

Era Juan un desdichado

que por solaz y amargura

sentía por la escritura

un horror exagerado.

Así vivía alejado 

y con tanta soledad 

que por su honda terquedad

pronto recibió castigo:

por no escribir a un amigo

renunciaba a su amistad.

Por un pariente galante

llegó a saber cierto día

que un destino que él quería

se declaraba vacante.

Pensó escribir al instante, 

pero con tan mala gana

que no había fuerza humana 

que le aguantase escribiendo.

Y así lo dejó diciendo:

ya escribiremos mañana.

Lo que luego sobrevino

es que otro se adelantó:

fue listo el que escribió

y consiguió el destino.

Por cartas pidió favor

y pudo ver con tristeza 

que un momento de pereza 

cuesta años de dolor.

Aquets eren, efectivament —pam dalt pam baix—, els versos moralitzants i exemplificants que ens recitava la iaia, amb els ulls oberts, sobreeixits, lluminosos; i amb el dit índex —sarmentós, de dona major treballada— reprensivament estés, corbat, en alt. Quan ens ajuntem els germans al voltant de la taula hedonista i familiar, tots tres en riem el record i confessem que ja mai més no en vam poder quedar indemnes dels efectes advertidors i acovardidors (descarnadament pedagògics) que aquell breu relat versificat evidentment perseguia:

—Jo crec que en vaig quedar traumatitzat per sempre! Encara ara, quan he de començar a escriure una cosa, em ve com una mescla de por, inacció, ansietat i peresa còsmica: que la camisa no em toca el cos!

—A mi em passa igual! Em dius: «Sí, bé, d’acord, sense problemes; però posa-ho per escrit i m’ho envies...» I ja m’has mort!

—Ja veus, quines coses! A mi se m’ha quedat per sempre la idea que escriure ha d’anar connotat d’obligació, fatiga, obligació, esforç, culpa, peresa, dolor...

La moralitat dels anònims versets de la iaia, ara reconstruïts gràcies a l’excepcional memòria de mon pare, era clara, efectista i contundent. És a saber: que cal ser responsables i fer les coses al seu moment, perquè ajornar-ne el compromís per comoditat o peresa —«ya escribiremos mañana»...— pot comportar la pèrdua de consideracions i amistats. O encara pitjor: el balafiament d’oportunitats úniques i la necessitat d’un treball molt més costós, difícil i esforçat, que, tard i a deshora, potser acabarà demostrant-se, ultra molt més dur, finalment balder i improductiu. Etc.

I dic jo: per què dimonis se’m deuen haver arrapat al cervell, aquests dies postelectorals —de preacords governamentals exprés, i coalicions tardanes precipitades—, els vells versets de la iaia? Si hi ha un subconscient, quina classe d’atzars, causes i connexions s’hi deuen haver produir, precisament aquesta setmana, per a obsedir-me tant en la història d’aquell «Juan el Desdichado»? 

Ah! Ja ho tinc! On diu «escriptura», potser es tracta de provar de posar una altra forma de treball o esforç vinculat a la comunicació. «Diàleg», per exemple. O «negociació». O «acord». O «transacció política». I on diu Juan, potser es tracta de dir —posem per cas— Albert, Pedro, Pablo... 

No ho sé. Però potser convindran amb mi que, efectivament —en vol de mans, la cosa!—, segons com, un «horror exagerat» per al diàleg, la negociació, l’acord o la transacció política pot fer perdre ponts i amistats; i que posposar temeràriament l’exercici de la responsabilitat per causa d’aquest «horror exagerat» a seure i parlar pot comportar el desaprofitament d’oportunitats valuosíssimes, i l’enquistament de problemes irreversibles. En últim terme, la inacció i la indolència derivades de tan patològic «horror», més enllà de la tristesa, ben podrien —alerta!— «costar anys de dolor». Per cert: que el del pacte per a una coalició de govern no és, precisament, l’«horror exagerat» (per al diàleg, la negociació, l’acord o la transacció política) que més hauria de preocupar-nos —em sembla que.