La Ravalera: "No hi ha una manera de crear a la valenciana, sinó una generació marcada per la precarització"

CASTELLÓ. Any 2015. ¿Crisis? ¿No Crisis? Té igual, neix a Castelló La Ravalera, una companyia artística que després de diversos anys organitzant una fira de teatre breu a la ciutat, decideix dur més enllà la seua tasca creadora. Així doncs, es caracteritza per oferir espectacles en espais no convencionals amb una dramatúrgia que compta directament amb els espectadors. Refugi fou el primer, Hibakusha 597 el segon i fou en el 2018 quan estrena en el Cabanyal Íntim de València Instruccions per no tenir por si ve la Pastora. L'obra que surt directament de la memòria de Castelló i del seu imaginari com a poble, ha sigut recentment nominada als Premis Max de les Arts Escèniques com a Millor espectacle revelació i, Núria Vizcarrro -una de les seues creadores, juntament amb Laia Porcar- com a Millor autoria revelació.

Paral·lelament, aquesta jove companyia teatral ha sigut l'escollida per l'Institut Valencià de Cultura (IVC) per a dur a terme la primera gran producció teatral i autonòmica de la província de Castelló: Somni, la qual parteix de les arrels de Shakespeare i el seu Somni d'una nit d'estiu. Concretament Vizcarro és la dramaturg, treball que desenvolupa juntament al  director mexicà Juan Carrillo i, en aquest cas, Porcar forma part de l'equip dels vuit actors i actrius. 

Amb tot açò, és bon temps per a la producció local o són La Ravalera un cas aïllat d'una perifèria com és Castelló? Ambdues creatives radiografien el sector de la mà de Castellón Plaza per a, com a mínim, tractar d'esbrinar-ho.

-És aquest l’any més dolç de la vostra trajectòria?
-Laia Porcar: Sí, sentim que aquest és l'any de la consolidació. Quan ja fa cinc anys que has començat, veus que aquest treball no era alguna cosa passatgera.
-Núria Vizcarro: Instruccions per a no tenir por si ve la pastora ha sigut un pas endavant per assolir un altre tipus de llenguatge i de proposta escènica.

-Segurament una nominació fa quasi la mateixa il·lusió que un guardó, especialment si parlem dels Max. Com us vareu enterar de la noticia?
-N. V: Va ser una barbaritat. Pensàvem que es coneixeria més endavant i no estàvem ni pendents, degut que no creiem que estaríem finalment nominades. Recorde que Laia estava assajant, jo en una reunió i em van enviar un WhatsApp dient-me enhorabona. No sabia de què m'estaven parlant i em van contar que érem finalistes. La meua reacció primera va ser dir que no, que érem candidates.
-L. P: Perquè a tu des dels Premis Max no et criden. Ho publiquen i ja t'avisen al cap de dos dies.
-N. V: És molt bonic i molt fort. Som una companyia menudeta d'una ciutat menuda i contem la història d'una persona que va nàixer en un poble de 30 habitants com és el Port de Castelló.

-En el primer congrés de les arts escèniques que es va celebrar a Castelló fa un parell de mesos es parlava de les problemàtiques que pateix la "perifèria" per a crear, produir i distribuir. Al temps quatre propostes locals han sigut nominades a aquests guardons estatals. Es va trencant a poc a poc el 'mur'?
-L. P: D'alguna manera treballar en una ciutat menuda sí que és una venteja pel que fa a la creació, perquè òbviament ací és més barat tindre una sala d'assajos i comptes amb una bona xarxa d'amistats i col·laboradors. Les dues hem viscut i treballat en Barcelona i, pel que fa a creació, ens ha afavorit estar a la perifèria.
-N. V: En el moment que decideixes treballar ací eres conscient que no estàs en les grans ciutat i vas a treballar d'una forma diferent i assumint que el teu àmbit d'actuació o incidència serà diferent.
-L. P: Som a més quatre creadores nominades-juntament amb Pepa Cases i Mafalda Bellido-que estem en llocs menuts voluntàriament. Vull dir, totes hem estudiat en ciutats grans i tenim contactes, sinó no seria factible aïllar-se per a crear.
-N. V: Clar, s'ha d'entendre la perifèria no des de l'aïllament, sinó des del fet de crear xarxes. No hi ha realment un mur, les connexions són fàcils.
-L. P: Així mateix, sí que és cert que dins de la mateixa Comunitat Valenciana hi ha com culturalment un sentiment de superioritat de les grans ciutats cap a Castelló. Nosaltres ens hem sentit tractades com "las de la provincia que vienen a la capital". Encara que no hi ha cap classe de menyspreu, això comporta la pregunta de "Ah, de Castelló, no?" Suggerint que això que es mostra no és tan interessant si es fa allí. En eixe sentit, ha sigut una alegria les nominacions perquè no cal estar sempre vivint als llocs grans per a fer coses interessants.

-Hi ha una manera de fer i de crear a la valenciana?
-L. P: No, el que ocorre és que els tipus de creacions que es fan tenen a veure amb en els referents de cada lloc. En el nostre cas, no tenim referents valencians perquè hem estudiat a Catalunya. I ni tan sols tenim referents catalans, sinó els europeus que es porten a Barcelona. És a dir, la manera de crear parteix dels mestres que has tingut, això també marca estils. D'igual manera que el que es programa en una ciutat.
-N. V: No podem definir un tipus de teatre valencià. A més, és perillós dir què ens identifica perquè fa molts anys que hem estat en un desert bastant gros, molt precaritzats i castigats, i això t'obliga a aprendre a treballar d'una manera determina, amb produccions de molt baix cost i fent moltes tasques a la vegada. D'alguna manera, la nova fornada de creadors que estem començant a ser visibles tenim una forma de ser similar per aquestes vivències.

-Entre altres problemàtiques els professionals senyalareu la mancança d’espais de creació. Seguiu en el vostre cas assajant a les cases?
-N. V: Sí... Però també a més llocs. A voltes vas buscant entre els amics a veure qui té un local que et pot deixar.
-L. P: A Castelló no hi ha cap espai o organisme que oferisca residències de creació. En canvi, sí hi ha espais físics com l'Auditori que podrien servir. Ni històricament ni actualment s'ha invertit en la creació escènica.
-N. V: Crec que el que no hi ha és consciència general. És a dir, no existeixen els espais on poder-nos trobar, però si hi ha sensibilitat i voluntat.
-L. P: Falta proposar idees.

 -Com s’aconsegueix amb aquesta mancança de recursos fer obres professionals a l’altura d’altres produccions amb molta més inversió?
-N. V: En el cas de La pastora és una obra de baix pressupost, però un dels objectius grossos quan vàrem crear la companyia era que tot el món que treballes en nosaltres ho fera dignament. Havíem d'assegurar un mínim d'ingressos. A més, l'obra ha sigut subvencionada per l'IVC.
-L. P: Era la primera volta que ens presentàvem a una subvenció i que per tant podíem fer una aposta com aquesta.
-N. V: Per això déiem abans que és un pas endavant com a xicoteta empresa. No tot poden ser favors, un espectacle professional demana que tingues a algú que estiga amb tu per a oferir un sou.

-Una de les peticions que us feia la mateixa regidora de Cultura, Verònica Ruiz, durant el congrés es que totes les demandes que es feren en eixos dos dies no es quedaren en l’oblit. S’ha generat un gremi actiu des d’aleshores o no ha hi hagut més converses?
-L. P: Fa un parell de dies que varen enviar les conclusions del congrés, però la sensació que vaig tenir aleshores és que s'està movent el sector. Aquests canvis no són "un, dos tres"; no es fan de seguida. Aquell encontre va ser la llavoreta, ja que ens hem posat cara, ens hem conegut i els temes estan ací.
-N. V: És una faena de temps i d'anar cultivant a poc a poc. Té molt a veure en saber qui som i en estimar-nos primer que tot, com a professionals, tots entre nosaltres. Els intercanvis són necessaris.
-L. P: Personalment sentim que des que vam tornar a Castelló hi ha hagut una evolució que té molt a veure amb la crisi econòmica, amb els polítics que governaven la ciutat i les institucions en l'àmbit local i estatal que hi havia. En l'actualitat es respira més optimisme.
-N. V: I la sensibilitat externa que, encara que pareix invisible, està ajudant i contribuint a la creació.
-L. P: Estem en un moment que va sumant.

-Pel que fa a vosaltres, hi ha desig perquè La Ravalera creixca amb el temps o us voleu mantenir tal com ara?
-N. V: Som uns culs de mal seient, sempre anem cavil·lant quin és el pròxim treball pel qual podem ampliar el projecte.
-L. P: Però no és tot a qualsevol preu. La nostra ambició no és ser una mera companyia i estar muntades en el dòlar, sinó ser felices. És a dir, prioritze fer el necessari per a estar com estem i no per damunt.
-N. V: Sí, es tracta de fer projectes molt ben cuidats.

-Tornem a la vostra nominació als Max. Durant segles 'La Pastora' ha sigut "una dona aterradora, lèsbica i sanguinària, més forta que qualsevol home i el monstre per a aterrar a tots els xiquets". Què us va dur a rescatar a aquesta figura de la llegenda que l’acompanyava?
-N. V: Com que és una història que es coneix molt a Castelló vam començar a estirar del fil. A més, parlava de coses que a nosaltres ens interessen, ja que té a veure amb els invisibles, en gent que no apareix als llibres d'història. La vivència de Florencio (la pastora) abastava tot el segle XX i li va tocar viure moments molt clars de la història des d'un lloc molt fronterer. A més, evoca a la por al desconegut i a com les històries menudetes es poden fer universals.

-També hi ha una qüestió de gènere i de identitat. Serveix l’obra per a trencar estereotips i fer consciència de la diversitat sexual?
-L. P: Diga'm que el nucli central de tot és la por, la resta de temes van entrant transversalment.
-N. V: La pastora és un crit a la llibertat, de ser qui vulgues ser. Parlem de gènere però també de la repressió i el silenci que va suposar l'època franquista. Així com de la identitat que es construeix a través de l'altre. Tu eres qui diuen que eres. Per això la por acaba articulant una identitat.

-Quan creareu i estrenareu aquesta obra, els partits d’extrema dreta no estaven en auge com a l’actualitat. Té més sentit que mai aquest discurs de la por?
-L. P: Eixe perill sempre està ahí. Les persones davant del desconegut tracten d'imposar-se.
-N. V: Ara pareix que tinga més sentit, però quan es va crear coincidia amb la 'llei mordassa'. No és una cosa que haja aparegut ara. Tot té un caldo de cultiu. El que està clar és que tanquem files davant d'alguna possible "amenaça". El problema és veure de què ens sentim amenaçats i de què no.

-Amb tot açò per davant, us esteu fent també càrrec de Somni. En quin punt s’encontra l’obra?
-N. V: A un mes d'estrenar estem assajant, repetint i afilant per a explicar la història que volem contar. Han sigut dos mesos de molta exploració en els actors per a intentar crear un llenguatge propi. 

-Entremesclar la dramatúrgia de Shakespeare amb una ambientació castellonenca era la idea inicial. Segueix sent així?
-N. V: Ha sigut més aviat una reescriptura. El resultat és un text pràcticament nou i fet per mi.
-L. P: Seria com un "basat en...". S'ha portat l'obra a un món diferent. Això és l'interessant, transformar els temes al que a tu et suggereixen.
-N. V: Clar, s'ha traslladat a la nostra idiosincràsia. La gent podrà notar que l'univers de Shakespeare no és angles, sinó castellonenc. Se situa en una època on hi ha un trencament. Castelló passa de ser un poble gran a convertir-se en ciutat. Arriba la refineria i les fàbriques i parlem de la Marjal.

-Què pot suposar Somni per al teatre en Castelló?
-L. P: Una oportunitat per a veure que hi ha molta gent professional a Castelló, perquè el qui fa la banda sonora és d'aquí, la de vestuari també... És l'hora de posar el focus en eixa gent. Això, també fa que et done gust estar a la teua ciutat i fer teatre en bones condicions. No hauria de ser alguna cosa puntual, tant de bo existira una producció a l'any.
-N. V: Esperem que siga un primer pas per a futures produccions i per a entendre que la manera de funcionar està canviant i dins d'eixe canviar, estan les perifèries. A mi personalment m'està pareixent una experiència molt interessant per tot, perquè el fet de buscar un equip majoritàriament castellonenc també et fa adonar-te de les mancances que hi ha.

-Quines serien eixes mancances?
-L. P: L'escenografia, per exemple, és un dels punts dèbils, degut que com no hi ha tantes produccions de sala, no hi ha tantes empreses d'escenografia.
-N. V: Té a veure amb l'equip creatiu en general, perquè som gent que hem crescut molt des de l'actuació i des del jo ho faig tot, però majoritàriament som actors. Aleshores, falta gent especialitzada sols en la direcció, en l'escriptura, en el vestuari, etc. Influeix a més que a l'ESAD no existeixen estudis reglats d'escenografia o d'il·luminació
-L. P: És important on fiquen el focus les escoles superiors, perquè significa que hi haurà, o no, una generació especialitzada.