ALACANT. Com és possible que un disc fonamentat en la memòria, en aquesta memòria històrica denostada des de tants mitjans, amb un títol inspirat per la noticia de l’aixecament d’una fosa de la Guerra Civil a La Pedraja (Burgos), 45 cerebros y 1 corazón, que parla d’allò que recordem i d’allò que ens volen fer oblidar, s’haja convertit en el disc de l’any 2017, que la seua escolta recorde aquelles pàgines fotocopiades de la novel·la Lilac i Flag, de John Berger, que anaven de ma en ma en plena reconversió naval a Cartagena, i que la singularitat de la seua proposta sonora siga, a més, mereixedora de les lloances de la professió.
Després de deixar caure un parell d’EPs que contenien els trets principals del seu treball sobre les sonoritats tradicionals, la seua reinterpretació de músiques d’arrel, com el cant valencià, creant cançons pròpies amb la remescla de gravacions de camp, arxius digitalitzats i fonoteques de la Península Ibèrica, en la línia de la cultura lliure en l’era digital, Remescles, acoples i melismes (2015) i Verbena ( 2016), Maria Arnal (Badalona, 1987) i Marcel Bagés completaven el panorama sonor amb el compromís de temes com el que donarà nom al disc, 45 cerebros y un corazón, la versió onírica de la Canción total dels Víctimas Civiles, el primer grup de la història de la música en valencià que canta en castellà o un absolut hit, la hipnòtica Tú que vienes a rondarme, una circumvolució sideral, amb l’univers d’Alan Moore com a fons, producció de David Soler i el toc electrònic sobre els punteigs de la guitarra de Bagés del nord-americà afincat a Barcelona Grey Filastine, en un crescendo que obliga a sentir-la en bucle fins a l’extenuació. 45 cerebros y un corazón (Fina Estampa, 2017) guanya amb cada escolta, però res com els directes per a copsar la mida de la proposta d’Arnal & Bagés.
El dia 28 d’abril al Teatre Arniches d’Alacant, el dia 29 al Teatre Calderon d’Alcoi, s’haurà d’aprofitar, que a l’octubre faran via cap a nous projectes, com ens comenta Maria Arnal, en conversa amb Alicante Plaza.
- Com se li posa fi a un fenòmen com “45 cerebros y un corazón”, sense que t’acabe fagocitzant una mica?No, nooo, en cap cas, l’única cosa que és definitiva, diuen, és morir-se, i nosaltres, com que estem vius, continuarem fent el que ens agrada. I tot i que de cara als concerts continuem fent un repertori que de totes maneres ja és diferent, perquè en aquesta segona part de la gira ja hem incorporat cançons noves, cançons ja rodant-se de cara al segon disc, uns concerts que marquen la nostra vida actualment, el nostre lloc és el lloc d’inventar-nos cançons, d’investigar sobre la música, de veure què és el que ens interessa, i això ho continuem fent igualment. Així que no és que ens fagocitze, més aviat és a l’inrevés, és un ritme que ens alimenta i ens dóna la possibilitat de què molta gent estiga interessada en el que els anem a explicar.
- Com un vaixell que us porta, no tant com una càrrega…
Clar, és que aquest vaixell som nosaltres, és l’esforç del nostre dia a dia, de molta dedicació. Llavors arriba un punt que només podem estar que agraïts, és un repte i continua sent un repte que ens ha donat molt més del que esperàvem, i ara tenim l’oportunitat de què molta gent se senta interpel·lada pel que fem, el que per a nosaltres és un premi.
- Com casa Compartir dóna gustet (el projecte col·laboratiu en què la Mari i el Marcel han estat involucrats en tota la primera fase de la seua trajectòria) …
A veure, en principi, Compartir dóna gustet (CDG) és una persona, no tant un col·lectiu, una persona que és el Marc Sempere Moya, de Cocentaina, molt amic nostre, que va estar amb nosaltres al principi de la formació. Ara ja no ho està tant, perquè la formació ha anat creixent cap a un altre camí, però CDG és l’espai conceptual on s’han de desenvolupat els principis i plantejaments que donen lloc al nostre projecte. Amb en Marc tenim molt bona relació, jo vaig estar dos anys sencers treballant-hi i vaig aprendre moltíssim, però ara estic totalment centrada en el treball amb el Marcel.
- Doncs volia preguntar-te just això, ¿com casa aquest projecte d’activisme cultural col·laboratiu amb la indústria musical, força impregnada de neoliberalisme?
Bueno, les contradiccions estan a tot arreu i no hi ha puresa en aquesta realitat. Nosaltres intentem ser coherents dins del que podem, com amb la utilització de les llicències Creative Commons per a les nostres cançons, cançons que ja venen amb unes dinàmiques semblants a la filosofía CC, que ens permeten intervenir-les, que no tenen un copyright, sinò una autoria col·lectiva, com les gravacions de camp, que ens permeten modificar-les, incorporar-hi una lletra diferent, i aleshores no llicenciar-les amb un copyright, sinò amb Creative Commons. I també són d’autoria col·lectiva, quan ja han passat per les mans del Marcel i les meues, ja que no cal posar-hi la part exacta que ha fet cadascú.
- La previsió és que Arnal & Bagés siga un projecte de llarga durada, o esteu pensant en projectes individuals?
No ho sé, però no seria incompatible, crec que cadascun de nosaltres té un discurs propi, que després hem alimentat de manera molt especial i que valorem de moltíssim. Crec que continuarem fins que ens ho continuem passant bé, si algun dia ja no ens ho passem bé, voldrà dir que ens ho estem passant bé d’una altra manera i l’altra manera serà la que voldrem seguir. Ara mateix tot és fantàstic i ens donem molt un a l’altre.
- Entre altres coses, l’origen de la pregunta és perquè tu tens una vena molt rockera, com s’ha vist en les col·laboracions que has fet amb Mishima o León Benavente, per exemple, i potser havies pensat experimentar per aquesta vessant...
Ara mateix el que ens interessa és treballar més la part més rítmica, tirant més cap a la banda electrònica, però sí que és veritat que la part rockera em tira molt, i m’agrada molt que m’ho digues!
- Es pot dir que ara que ja fa temps que volteu, la gent que va als vostres concerts té més clar què s’hi ha de trobar, però sí heu manifestat que potser en algun moment tenieu la recança de que el tema de llengua o el vostre posicionament polític us comportara rebuig en algun lloc. No s’ha donat això, veritat?
No, en cap cas, a l’inrevés. Per exemple, aquest cap de setmana vam tocar a Corunya i a Gijón, i estaven tots els concerts amb les entrades esgotades. Anar a Galícia i Astúries i veure que la gent se sap totes les cançons, fins i tot en català, és molt fort. I després hi ha tot un discurs, molt normalitzat, de conflicte, sobretot després del procés i l’independentisme, que en aquestes situacions penses que pel posicionament de les cançons i pel que expressen, seria un espai idoni per generar certs conflictes, i no només no es donen, sinò que més ben al contrari, hi ha molt de recolzament, un recolzament que no t’esperes, si et refies només dels discursos oficials.
- Fins i tot al País Valencià, amb el que teniu una relació molt estreta, amb gent com en Pep Gimeno Botifarra o Miquel Gil, el vostre interés pel cant valencià…
Totalment, tot bé a partir de Compartir dóna gustet i d’ Orxata Sound System, del treball d’aquests dos grups, dels dos col·lectius, i de la meua relació amb el Marc (Sempere), cinc anys de relació molt intensa, d’anar-hi moltes vegades, i això fa que, treballant a partir de la realitat, com fem nosaltres, estiga molt present. Es un fenòmen molt interessant, normalment hi ha un traspàs d’informació a l’inrevés, del Principat cap al País Valencià, i aquí és al contrari.
- L’altre dia, Vinicio Capossela, que va estar tocant a Alacant, va dir que “el folk és una forma de rebel·lió front a la dictadura de la realitat”, en certa mesura, el que feu vosaltres va en aquesta línia?
Sí, però nosaltres no ens ho plantegem amb aquesta idea de recuperar, es tracta de materials que ens emocionen i que tenen un contingut que ens fa plantejar-nos moltes de les coses del nostre presente, i des d’aquí els utilitzem. Però aquesta idea de recuperar o d’actualitzar va lligada a una idea més nacionalista, més essencialista, més romàntica, que a nosaltres no ens interessa tocar. És el que se sol fer quan es treballa amb aquestes músiques, però la nostra falta de prejudicis a l’hora d’utilitzar les cançons, va lligada amb que no les veiem com la panacea de res, sinò que ens dónen un horitzó i una manera de relacionar-nos amb la música diferent de la que ens hem trobat en la nostra realitat.
- Tracteu les cançons com si foren un ésser viu?
Exacte, és una mica això.
- Què és #NoCallarem?
És una plataforma que s’ha creat després dels abusos que s’estan produint, de l’imminent empresonament de Valtonyc , que té molt a veure amb els temes del nostre disc, i si la realitat se’ns posa al davant, tocava sumar-s’hi. És molt estrany que se li haja donat tanta veu a un disc com el nostre, molt estrany i a la vegada molt coherent, perquè el que està passant i el que està per venir, és tan desolador i fa tanta por, que també entenc que la gent que connecta amb el que fem, s’agafe amb tanta força.
- Abans has comentat que ja esteu incorporant nous temes als concerts, teniu previst treballar en breu en un nou disc?
De moment sabem que acabarem la gira a l’octubre i llavors, a partir de l’octubre, treballarem en això.
