CASTELLÓ. Creiem conéixer-ho tot, però el primer que fem abans de viatjar a un altre país és buscar les guies dels llocs retratats a Instagram més seguits pels influenciadors. La nostra percepció queda així subjectada pel que es pressuposa com estètic, com bonic i com digne d'admirar. Però, i si mirarem més enllà? És aquesta acció, sols digna d'alternatius i aventurers, la que motiva el treball artístic i personal de Marta Negre (l'Alcora, 1981). La dissenyadora gràfica que ha estat ni més ni menys que 13 anys treballant a l'UJI, ha vist com, arran de demanar-se una excedència, ha florit tot el seu imaginari. Una creació, lligada al que anomena com càpsules audiovisuals, on reflexiona més enllà del que establert prèviament l'art i la societat.
Però abans de parlar amb l'artista sobre l'art del pensament, cal fer un breu repàs pel seu altre perfil professional. Marta Negre participa actualment en l'exposicióPeça 19 del Museu de Belles Arts de Castelló. Una mostra impulsada pel Consorci de Museus on s'exhibeixen les 18 obres adquirides per la Generalitat Valenciana durant 2018. És a dir, la seua obra privada ara hi és pública. També, s'ha encarregat del grafisme i de les peces audiovisuals de l'obra nominada a dos premis Max Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora de La Ravalera Teatre. I entre altres il·lustracions, Negre ha dissenyat els cartells del Festival Poliritmia, Avivament, Cinemascore; així com la commemoració dels 80 anys de la mort d'Antonio Machado per a Rocafort. Tots projectes que converteixen a la castellonenca entre les artistes gràfiques més demandades a la Comunitat.
-Abans de fer l’entrevista, em preguntaves si anàvem a parlar de la teua obra audiovisual o de la part més gràfica. Com conviuen aquestes dues disciplines en el teu dia a dia?
-Soc dissenyadora gràfica des de fa 15 anys i ara estic d'excedència voluntària de la Universitat Jaume I, però continue treballant pel meu compte com a freelance. Em guanye la vida així i a banda tinc els meus projectes personals que són de videocreació. Recentment, he fet un màster en producció artística, del qual em falta acabar el TFM, i fou aquí que vaig agafar la rama de pensament contemporani cultura visual que era el que m'interessava.
-En quina de les dues hi ha més de Marta Negre? -Per quantitat podriem dir que en el disseny gràfic, perquè duc molts anys fent-ho, mentre que el treball de videocreació és més puntual. El que ocorre és que aquest últim l'he expossat en galeries o museus. Per tant, té també molta cabuda. No obstant això, el que m'agrada molt és desconceptualitzar les idees, i d'això sí que en tenen els dos, és paral·lel a tots els treballs. Per a mi és un pas fonamental abans de començar qualsevol tasca, pegar-li moltes voltes a la meua idea per a deixar clar el que vull explicar i com vaig a articular-ho. Tant de bó, puc dir que la videocreació és la meua vàlvula d'escape, perquè el disseny gràfic -tot i que m'agrada- està sujecte a un cliente al que li has de donar sempre la millor respostar i fer-li-ho fàcil. És valora molt que una obra siga original i creativa, pero després ha de tenir profunditat; i en el disseny gràfic això no ho puc fer. Està molt bé per a comunicar una idea però es queda ahí. Aleshores, el que faig en la videocreacio és agafar temes que m'interesen.
-Com i quan comença el teu contacte amb l’art? -Des que sóc joveneta m'ha interessat molt agafar revistes i fer retalls. Després, quan ja vaig descobrir el tema de la museística i l'art gràcies a una assignatura de l'institut, em va encantar. Així que, com també m'agradava escriure, vaig apostar per estudiar Publicitat, encara que crec que vaig errar. Però, el visual sempre ha estat molt present en mi. Primer d'una manera més infantil i juvenil i després ja tractant altres qüestions més profundes.
-Ha sigut fàcil fer-se un lloc sent dona i de Castelló? -No tinc un lloc, no sóc una gran artista. Tant de bo, al final és per la feina que fas que la gent et va reconeixent, no? Especialment a Castelló que fa molts anys que treballe, però també a València, ho sóc pel disseny gràfic. I així, m'han demanat treballs de la Generalitat, també a l'IVC com l'exposició de Wences Rambla. Una vegada he obert el meu entorn s'ha anat expandint el meu portfolio. Tot i això el món de l'art és complicat perquè hi ha molta gent. I jo, ací on em veus, tampoc sóc una persona que em menege molt, vull dir que no em presente a moltes convocatòries o concursos. Faig les coses perquè tinc voluntat de fer-les. Estic un poc outside.
-El cert és que el teu portfolio no escatima de treballs gràfics per a institucions tant de la província com de la Comunitat. Què significa per a tu aquest reconeixement? -Vaig tindre sort del fet que la Generalitat comprara tres de les meues peces de vídeo per al seu fons contemporani. Ara conviuen en una exposició a Castelló i també tinc una altra en Girona, però no és fàcil. És qüestió de ser honesta en tu mateixa. A mi m'ha costat trobar el fil, sobretot del treball artístic, per estar acostumada a treballar amb uns paràmetres molt definits. Fins que a poc a poc t'adones que el camí es va fent més estretet (estèticament), alhora que es fa més ample d'oportunitats.
-Et sents còmoda treballant amb l’administració pública? -L'administració em va acabar ofegant un poc, degut que el contingut es sol repetir cada any. Per exemple, a l'UJI he fet molts anys la imatge gràfica del Reclam i 13 edicions del Cinemascore. Açò mata molt perquè al final penses en serie, ja que has de fer els treballs en prospecció. Els primers anys a la universitat van ser molt bonics, però al temps sentia que necessitava renovar-me.
-Què és que més trobes a faltar d'aquests organismes? -Són molt lents, perquè tendeixen a burocratitzar-ho tot i el treball va molt a poc a poc. No s'hauria de fer convocatòries per a cada cosa.
-Tot i que t'agrada treballar sobre la incertesa, hi ha algunes línies roges que mai tocaràs? -És cert que treballe sobre la incertesa i sobre l'escepticisme. Hi ha alguns conceptes que em pareixen interessants. Però mai m'ho havia preguntat, m'ho fas plantejar-m'ho tu ara. És interessant, perquè veig que vivim en un món que en veritat és un enigma. No em vull posar transcendental, però estem ací xarrant i donem les coses molt per suposades, molt per fetes. Està tot construït al nostre voltant i realment si ho penses és una bogeria. Inclòs de xicoteta em plantejava molt per què havia nascut ací i no en un altre lloc, o per què jo sóc xica i no xic. A mi eixes qüestions em resulten curioses.
-I què et resulta més estimulant de treballar sobre imatges que de primeres no es veuen i no coneixes? -M'agrada observar perquè no m'agrada quedar-me en el primer que veig, sino un poc en el que hi ha darrere. L'art a voltes peca de tediós perquè no planta clara al que ja coneixem. Sempre anem al tòpic, al visual o al que veiem en una primera mirada. Però, hi ha de vegades que darrere de tot això s'amaga una història. Si eres observadora, sempre pots extraure moltes qüestions. De fet quan veiem una pel·lícula, la primera volta extraus uns pensaments, però la quarta volta segurament és diferent.
-Sent tan curiosa, hi ha alguna càpsula audiovisual que t'haja marcat especialment? Més que pel contingut diria pel que ha ocorregut. Vaig fer Los referentesper a un treball de classe en 2016 i més tard vaig decidir fer una performance i gravar-ho. Eixe vídeo ha tingut recorregut gràcies al fet que em van seleccionar en el PAM!PAM!, una convocatòria que fan en la Politècnica entre els vora 90 alumnes que som al grau i que després viatja a l'IVAM. Però és que a més, després de l'IVAM va ser quan la Generalitat em va comprar obra. Sempre he pensat que si ho haguera sabut, ho haguera plantejat d'una forma més elaborada. Encara que, tal vol, no haguera tingut la frescor que té i per això funciona. Amb tot això, és un treball que sempre pose en relleu perquè a voltes fas una feina i no saps la transcendència o el recorregut que pot tenir.
-Amb aquest tipus de treballs, trobes evolució al total de la teua obra o manca de connexió? -Sí que pense que hi ha connexió per la forma d'enfocar els treballs. Evidentment, pel que fa als treballs gràfics està més dispers, ja que treballe per a molts clients i cada activitat és diferent. Però en el tema de la videogravació, sí que m'interessa tenir una línia de treball. De fet, la gent treballa en art per statement, és a dir, mitjançant una declaració molt breu del que és el teu treball. Així que al final el que jo vaig decidir fer va ser un treball sobre pensament. Agafe teories d'autors o autores de la modernitat, me'ls estudie i els pegue la volta amb vídeos creats des d'un punt de vista narratiu més contemporani. Per exemple en Finger and Swan, agafe tres teories de David Hume, el filòsof de l'escepticisme.
-En una entrevista a À Punt deies que s’ha de deixar de fer art avorrit. Què és el que a tu, particularment, et pot generar desinterés de l’art? -Quan vaig a veure exposicions d'art contemporani sempre em qüestione si és art o no. És complicat, perquè per a entendre-ho fa falta conéixer molts paràmetres. Tot i això, el que em preocupa és fer jo un treball que puga resultar tediós, perquè al final si faig coses artístiques, ho faig per una voluntat pròpia. Jo no tinc cap dogma de res. A més, sóc partidària d'un tipus d'art que et permet aprendre i que crea la curiositat de l'espectador i un feedback per saber més. L'art té també eixa qüestió, no didàctica, però sí de preguntar i de respondre.
-Quan acaba l'excedència, quin és el pla de Marta Negre? -L'excedència la tinc per a mínim dos anys, amb opció de prorrogable per a més temps. Però no sé encara que faré. De moment port així un any i mig. Em caracteritze per intentar aprofitar el temps el màxim que puga.
Foto: CARLOS PASCUAL
