Divendres passat vaig presenciar l’acte en honor de les víctimes dels bombardejos que Dénia va patir fa ara 80 anys. La jornada s’havia posposada una setmana per inclemències del temps i la van fer coincidir amb la inauguració de les exposicions ‘Dénia, temps de Guerra i Repressió’ i ‘Arquitectures per a la defensa de la Costa Mediterrànea’ que formen part del projecte ‘Fem Memòria. Dénia, guerra i repressió’, que ha duït a terme l’Arxiu Municipal de la ciutat . L’acte va comptar amb la presència del veí José Caselles Ronda, de 92 anys, que aquell fatídic 18 d’octubre de 1938 va perdre al seu pare al bombardeig més ferotge que patí la població. Avions alemanys, explosions i un munt de morts -14- al carrer La Via. L’arxivera de Dénia, Rosa Seser, va llegir en veu alta els noms i cognoms de les víctimes mortals dels múltiples bombardejos -entre 30 i 40- que es produïren a la ciutat durant la Guerra Civil, un total de 32 morts i més d’un centenar de ferits. El darrer sense sentit, a més, tingué lloc amb la guerra acabada i amb la ‘bandera nacional’ onejant al consistori denier. Era el 28 de març de 1939 i tot apunta a que fòu un error dels pilots italians que tenien com a objectiu el port de Gandia. L’estat d’alarma i pànic de la població durant tot el conflicte a causa dels bombardejos fou evident.
Vuitanta anys després finalment treiem de l’oblit a les víctimes i a les seues famílies, i fem memòria quan encara queda algun testimoni viu -pocs-.
És cert això de que la memòria sols arriba fins a la tercera generació? Que després tot es dilueix en un núvol inconcret sense emoció perquè no hi ha cap mena d’experiència directa (o contada per familiars o afectats)
No oblidem que la memòria és la capacitat humana de recordar, de tenir present en la ment una persona desapareguda o uns fets passats. Així doncs memòria e història són dos conceptes diferents. I memòria històrica, si seguim aquest fil, és el que recordariem de la història que ens han contat, que hem après (dels pares, de l’escola, dels mitjans, dels llibres, …).
En canvi, si introduïm el concepte democràcia llavors ja queda tot una miqueta més definit. La memòria democràtica té com a objectiu principal recuperar la dignitat de les víctimes de la repressió franquista des d’un sistema de valors basats en la tolerància i el respecte, tal i com afirmà el professor de la UA Jose Miguel Santandreu en una de les primeres conferències del projecte ‘Fem Memòria, Dénia Guerra i Repressió’.
Però llavors em queda un dubte… Com fer memòria d’allò que s’ha quedat callat? Memòria del silenci…en el meu cas. Perquè a casa no s’ha parlat mai de la derrota i de la desil·lusió. Alguns retalls de fam i d’estigma de ser fill de roig… Postguerra i tristor, fam… Però el iaio que va anar al front no contà mai res de tot això. I la iaia que es quedà a la llar patint les penúries de la reraguarda tampoc.
I així indagant en el passat i a través de la història (que no la memòria) m’arriben detalls en els llocs més inesperats. Com divendres passat quan l’investigador de Benissa Robert Llopis em va comentar que el germà del meu avi (Vicente Giner ‘Palero’) pintava als seus companys de presidi. I així tot justar entrar en les exposicions ens trobem amb un dels seus retrats, el que realitzà a la presó d’Alcoi el 1940 al metge denier Juan Serrano Pons.
A casa, en canvi, no tenim cap detall del passat… Potser la següent generació (la dels pares) va voler fer taula rasa. De nosaltres depèn ara fer memòria dels patiments i ideals dels nostres avant-passats. No és qüestio d’obrir la capsa de Pandora, és deixar aflorar a la fi la seua dignitat.