GRUPO PLAZA

café del temps / OPINIÓN

Paradisos perduts

29/02/2020 - 

Conec el paradís. És un racó de món perfecte, encalmat: tan bell que somou les entranyes, invita a l’embadaliment, amera l’esperit i fa sentir estranyament viu el batec de la vida. El sol ix per dins de la mar, en aquest paradís particular. I l’espectacle del naixement de cada nou dia —delicada, pausada, exquisida fantasia de negres, grisos, rojos, taronges, grocs i blancs— s’hi ofereix amerat amb la música sempiterna del trencall de la mar. I corprén d’una tal manera que fa venir ganes de plorar, inopinadament, per un estrany sentiment de repòs, perfecció i harmonia —que desferma totes les íntimes quimeres de la felicitat.

Conec el paradís, sí. El paradís a la terra. Com tots els paradisos, és un paradís que remet a la idea d’origen, a la noció d’eternitat. I és que, segons diuen els qui ho entenen, aquest paradís conserva encara roques fosques antiquíssimes, testimonis silents de l’origen de la mar i del món: roques eruptives procedents del coll d’un antic volcà submarí que va entrar en erupció ara fa uns 220 milions d’anys, quan la terra encara era formada per un únic gran continent, anomenat Pangea. Les pedres parlen, en aquest  racó del paradís. I conten que va començar a produir-se un gran trencament tectònic, que és el que va conduir a la formació dels continents actuals. I expliquen, igualment, que durant aquell temps original les plaques euroasiàtica i africana van tancar una porció de l’antiga mar de Thetys. I s’hi va formar la mar Mediterrània.

Existeix el paradís. L’he conegut, jo, aquest paradís. El paradís a la terra. És just a tocar de les pedres volcàniques del Cap Negret d’Altea, i porta el nom d’una estimada família de mariners. Poden comprovar-ho, quan vulguen, un dia qualsevol —a trenc d’alba, a mitjan matí, al ple del migdia, cap al tard o a boqueta de nit. El paradís es troba a Altea, per la banda de l’Olla. I es diu la cala del Soio, aquest paradís.

Diumenge passat el vaig visitar, el paradís domèstic de la cala del Soio, amb la privilegiada companyia del meu fill. I de prop d’un miler de veïns més! Feia un dia esplendorós. I tots els blaus de la mar, i del cel, i de la bonhomia de la gent resplendien intensos a cada instant, que tot semblava que era una glòria beneïda. Tanmateix, no tot era felicitat, diumenge, a la cala del Soio. Perquè en la consciència de tots els qui ens hi van congregar hi havia el sentiment del paradís profanat, trencat, ferit, maltractat, ultratjat.

No sé si l’han pogut seguir en premsa, però el cas de la cala del Soio d’Altea i del portet de l’Olla és un cas com un cabàs: un d’aquells casos que no semblen de creure, i que, sí o sí, ens haurien d’obligar a repensar el món en què vivim. I la lamentabilíssima inclemència a què —per negligència, inconsciència, indolència o simple burrera— acabem sotmetent els pocs i valuosos paradisos quotidians de què disposem. I que, sovint amb innocència, creiem intocables, protegits, blindats i sagrats.

Els paradisos de la terra, com els del cel, tenen un problema: el desig d’especulació, l’afany de patrimonialització i una interessada voluntat d’explotació. També el paratge de la cala del Soio, com a bon paradís, ha estat sempre sotmés a les amenaces de la sempre hipertròfica i insadollable ambició especuladora i urbanicida.

—Fa més de seixanta anys que estem bregant per conservar la cala del Soio! —ens conta Joan Senent, que expressa amb els ulls, del color de l’aigua de la Mediterrània, el privilegi d’haver viscut tota una vida al voltant de la casa del pare, Goig de Mar.

Un cas com un cabàs, sí. Perquè ara fa cosa d’un any, el 30 de març del 2019, el veïns de l’Olla, juntament amb l’Ajuntament d’Altea, celebraven exultants la decisió de la Generalitat Valenciana d’iniciar el procediment de declaració de Monument Natural de l’aflorament volcànic i la platja fòssil de Cap Negret. Per fi la necessària protecció legal de la cala del Soio arribava al paper oficial del DOGV. I en el número 8.517, de 29 de març de 2019 es publicava l’«ORDRE 7/2019, de 25 de març, de la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, per la qual s'acorda iniciar el procediment de declaració del monument natural Aflorament Volcànic i Platja Fòssil de Cap Negret, a Altea.»

«Final feliç», va ser, ara fa un any, el pensament generalitzat davant l’absurda amenaça de remodelació i ampliació del Portet de l’Olla (un embarcador amb una trentena d’amarratges i a penes un metre de calat), que feia temps que maldava per dur a terme l’empresa concessionària d’aquest diminut Portet, fatalment enquistat en la roca volcànica del paratge des de la dècada dels seixanta, en què l’administració franquista hi va autoritzar l’inexplicable atemptat.

L’empresa en qüestió, Vincelen 2006 SL, concessionària del Portet des de 2006, sembla que portava bregant des de desembre de 2007 per fer obres en la infraestructura i modificar l’orientació de la bocana, cosa que tindria un evidentíssim impacte mediambiental sobre el paratge de la cala del Soio que, de facto, quedaria inhabilitada com a platja i reduïda a la trista condició de mera entrada al port. Per sort, la barbaritat va ser immediatament denunciada per l’Ajuntament d’Altea, i informada negativament per la Direcció Provincial de Costes, del Ministeri de Medi Ambient.

Però com són les coses —ai!— que, inexplicablement, i contra tot pronòstic, amb data del 27 d’octubre de 2010 es veu que el director general de Ports, Aeroports i Costes en va autoritzar la remodelació de les infraestructures portuàries, en contra de la voluntat unànime de l’Ajuntament d’Altea. «Qui hauria de donar llum dona fum», diu la sentència popular. «Investigueu els qui en trauen profit», suggereix la lletra d’una cançó de Joan Manuel Serrat.

Però no. No. L’oposició dels veïns i de l’Ajuntament d’Altea, que exhibia una inusual, admirable i fèrria unanimitat en la defensa del paratge, va aconseguir impedir l’execució de les obres del Portet. Per això l’Olla d’Altea era una festa el passat mes de març de 2019. Calia celebrar que s’havia salvat el paradís: el vell i noble paradís de la pedra fosca i silent, amb 220 milions d’anys d’història. Per una volta semblava que guanyaven els bons: els partidaris de la mar, del patrimoni, de la llum, de la cultura, de la natura, del trellat. L’Associació de Veïns de l’Olla i Cap Negret estava que ballava amb una cama: la declaració del monument natural semblava que blindaria per sempre mai més l’estimat paratge de la cala del Soio.

Però... Però sempre hi ha un però. I el però d’aquest cas —que ara sabran que és, efectivament, un cas com un cabàs!— és dels que té candongues. Perquè la felicitat del març de 2019 —ai!— es va tornar, a mitjan d’aquest mes de febrer de 2020, perplexitat, incredulitat, frustració, indignació, atonicitat. Per formular-ho resumidament: a pesar que ens estem referint a un domini públic portuari, contra els recursos interposats per l’Ajuntament d’Altea, i contra la resolució en sentit negatiu a la modificació del Portet dictada per la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori (del 28 d’octubre de 2015), l’empresa concessionària Vincelen 2006 SL ha continuat litigant pel projecte de remodelació per la via judicial —presumptament, amb la connivència i la col·laboració necessària de càrrecs, funcionaris i tècnics disposats a contribuir diligentment sempre a favor de la causa de l’empresa concessionària, amb l’aportació sistemàtica de gestions, informes, favors...—, fins que el poder judicial, en successives sentències (del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, primer, al març de 2015; i del Tribunal Suprem, el passat 18 de febrer), ha atorgat a Vinecelen 2006 SL llum verda juridicoadministrativa per al projecte de remodelació del Portet de l’Olla que, com una atrocitat impensable, el franquisme va permetre al seu dia d’incrustar al bell mig de la cala del Soio. I això —hi insistisc!— a pesar de la unanimitat de tots (absolutament tots!) els partits polítics que conformen l’Ajuntament d’Altea, i de la voluntat conservacionista que, en sintonia amb l’Ajuntament, hi ha expressat la Generalitat Valenciana per boca de la consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, la senyora Mireia Mollà Herrera, que —dit siga de pas— en aquest assumpte ha demostrat tenir una eficàcia de gestió discutible. O, per dir-ho amb claredat: entre molt deficient i inexistent.

La bona —o la mala— qüestió és que, entre la satisfacció i l’eufòria per la iniciació del procediment de declaració del monument natural (el 30 de març de 2019), i la protesta cívica de prop d’un miler d’alteans el passat diumenge (23 de febrer de 2020), algú hauria de posar una mica de llum sobre els secrets i les interioritats d’aquesta rocambolesca història, en què la velocitat i l’eficàcia de les gestions de l’empresa concessionària per a mamprendre les obres de modificació del port —dutes a terme amb la mateixa administració pública!— s’han demostrat més poderoses  que la diligència de la mateixa administració per a conservar el paratge intacte, per mitjà de la consumació de la declaració com a paratge natural. Entremig, resulta inevitable, per a qui no es mame el dit, especular amb l’ombra de connivències sospitoses, que no deixen d’incloure l’existència d’informes tècnics encarregats a tècnics privats de solvència i imparcialitat qüestionable. Una pregunta em sembla evident: per què no es van encarregar els preceptius informes científics, en el seu moment, als especialistes que més i millor coneixen el valor de paratge, com ara el geòleg Alfonso Yébenes, o el biòleg Joan Piera, president del Parc Natural de la Serra Gelada i el seu Entorn Litoral, que —sembla cosa de no creure!— inclou precisament «l’àrea marina situada davant d’Altea»... Portet de l’Olla inclòs!

Precisament amb Joan Piera —el gran i imprescindible Joan Piera— vam tindre l’oportunitat de passejar diumenge pel paradís. I em va semblar una de les manifestacions cíviques més belles i lúcides que es poden imaginar. Perquè a pesar de les indignacions totes, la congregació de protesta contra l’agressió a la cala del Soio va ser exquisda, i es va centrar, senzillament, a festejar el coneixement disponible sobre el paratge. Com si d’una classe magistral es tractara, Joan Piera va parlar de la platja fòssil de la cova del Frare, en què els depòsits d’arenisques i conglomerats inclouen fòssils abundants de gasteròpodes i bivalves, amb una antiguitat —és diu fàcil!— d’uns 100.000 anys; de la importància de les praderes de posidònia per a la conservació del litoral; del canvi climàtic; i, en general, de les moltes i diverses singularitats botàniques i geològiques que ofereix el paratge a conservar.

Joan Piera potser hauria pogut parlar més fort, però no més clar:

—Només les Columbretes i, residualment, Cofrents ofereixen geològicament un interés comparable al de l’aflorament volcànic de la Cala del Soio. És La Gioconda del nostre patrimoni geològic. I a ningú no li passaria pel cap anar amb una navaixa i tallar-ne el llenç veritat?

En un altre moment, enraonava:

—El nostre benestar social i econòmic descansa sobre tres valors: salut, art i medi ambient.

Entre fòssils, minerals i noms científics de plantes i algues, deixava caure consignes ciutadanes:

—Altea és nostra, Altea té futur i el futur l’ha de decidir la ciutadania.

I es preparava el terreny per a proposar, finalment:

—És bo que els partits polítics, a part de discussions i discrepàncies, tinguen també projectes compartits. Hem de fer pinya, com avui fem. I crec que el projecte del consens, a Altea, hauria de ser preservar aquest tresor que tenim.

És precisament ací on em sembla que el cas de la cala del Soio d’Altea adquireix valors simbòlics i transcendents: perquè ja ho és, un projecte transversal, unànime, de ple i absolut consens! La imatge del matí, al final de la concentració cívica, mereix ser preservada en la memòria: totes les forces municipals juntes, totes, solidàriament unides a l’Associació de Veïns, fent-se una foto somrient —símbol de sentit comú, honestedat  i civilitat— davant del Portet, on una excavadora hostil aportava presència física a les obres d’obturació de la bocana, realitzades ja la setmana passada, i reïficava, ostentosament, l’amenaça de les obres d’obertura de la nova bocana, d’execució imminent. Segons em diu una veïna amiga, dimarts d’aquesta setmana hi van abocar un camió de ciment. I una unitat dels GEAS de la Guàrdia Civil va haver d’ordenar parar els treballs, perquè estaven afectant també el jaciment arqueològic que és bé de rellevància local.

No ho sé. No ho sé, la veritat. Però me’n faig creus! Davant d’aquestes situacions, en què una oligarquia empresarial, jurídica i especulativa acaba imposant el seu criteri a les institucions democràticament elegides, que per una volta encerten a exhibir la més exquisida unanimitat en pro de la mar, del patrimoni, de la llum, de la cultura, de la natura, del trellat... Davant d’aquestes situacions —dic— un tendeix a preguntar-se: «Però açò què és? Qui mana ací? Que potser no és encara hora de llegir —i comprendre, i assumir, i defendre— l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans? «La voluntat del poble ha de ser la base de l’autoritat del govern...».

Diculpen que m’hi pronuncie sense romanços, però... Què dimonis està passant? Açò que ve a ser? Quina classe de d’organització social tenim? Com pot una empresa concessionària de l’explotació d’un bé de regulació i propietat públiques guanyar-li el pols a totes les institucions democràticament elegides, en un dels pocs temes que convoca la plena unanimitat de tots els partits polítics? Aconseguirà finalment la empresa en qüestió perpetrar el que, a ulls vista, és un atemptat gravíssim contra el medi ambient en un espai que forma part d’un parc natural oficialment reconegut? Es consentirà l’agressió irrevocable a un Monument Natural mentre, en paral·lel, se’n tramita el procés de declaració? El Monument ho serà l’any que ve, quan ja l’hagen agradit, i no ho és ara? Insistisc: no ho sé... Però em sembla que, o desafiem i combatem el poder omnímode de segons quines oligarquies, o tots els nostres paradisos —no solament els mediambientals!— prompte o tard acabaran sent profanats, trencats, ferits, maltractats, ultratjats.

No ho sé. No ho sé. No hosé, la veritat... Només sé que he conegut el paradís. I que encara el conec, el paradís. És un racó de món perfecte, encalmat: tan bell que somou les entranyes, invita a l’embadaliment, amera l’esperit i fa sentir estranyament viu el batec de la vida. El sol ix per dins de la mar, en aquest paradís particular. I l’espectacle del naixement de cada nou dia —delicada, pausada, exquisida fantasia de negres, grisos, rojos, taronges, grocs i blancs— s’hi ofereix amerat amb la música sempiterna del trencall de la mar. I corprén d’una tal manera que fa venir ganes de plorar, inopinadament, per un estrany sentiment de repòs, perfecció i harmonia —que desferma totes les íntimes quimeres de la felicitat.

He conegut i conec el paradís, sí. El paradís a la terra. Com tots els paradisos, és un paradís que remet a la idea d’origen, a la noció d’eternitat. Es troba a Altea, aquest paradís, per la banda de l’Olla. I es diu la cala del Soio. Per res del món no voldria que els meus fills no el pogueren conéixer i estimar —com jo l’he pogut conéixer i l’he pogut estimar. No s’hi val —crec— que el dia de demà hagem de parlar de paradisos perduts si en el dia d’avui està en les nostres mans l’opció de preservar-los: més encara si es tracta (com en aquest cas de la cala del Soio, que és un cas com un cabàs) de reivindicar, arran de mar —i amb plena consciència—, l’esperit més fonamental, bàsic i essencial de la Declaració Universal dels Drets Humans.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email