El propers diumenge i dilluns toca excursió. Anar a la caseta, visitar una de les ermites dels nostres pobles, pujar al Montgó, a la Segària, al Penyal d’Ifac o fins i tot a Bèrnia. Dur a la família al darrere i una motxilla carregada de mones de Pasqua i perquè no, també de coets i xocolata. Cantar les cançons de sempre (les de la infància: mon pare no té nas, el tio Pep se’n va a Muro, la manta al coll i el cabasset…) i sobretot ensenyar als més menuts una de les expressions més conegudes per aquestes festes. “Ací em pica, ací em cou i ací et trenque a l’ou”. Tothom la coneix, oi? També hi ha la variant: “Ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací et trenque l’ou”. Cal deixar clar però, que aquesta tradició ve sempre acompanyada per una sèrie de moviments amb els que la xicalla de ben segur riurà i s’ho pasarà la mar de bé. Hem de moure l’ou cap a la galta esquerra quan diguem ‘ací em pica’, farem el mateix amb l’ou aquest cop cap a la galta dreta quan diguem amb sorna ‘ací em cou’, per després apropar-lo cap a la boca en dir ‘ací em menge la mona’ i riure i sorprendre al nostre company de davant en estampar-li l’ou (dur, això sí) al front en acabar la frase: ‘i ací et trenque l’ou’.
Aquesta és una de les estampes més típiques dels valencians després de Setmana Santa i simbolitza que la Quaresma i les seues (suposades) abstinències ja s’han acabat. I si no som cristians tampoc passa res perquè sembla que les festes de Pasqua tenen un origen encara més antic que aquesta religió. De fet, podria ser un arcaic festival pagà amb el que celebrar l’arribada del bon temps i de tot allò que crea nova vida. L’exaltació de la natura, de la seua fecunditat, del camp, del sol. És a dir, el començament d’un nou cicle després del fred hivern.
Llavors, queda clar, Pasqua és temps d’esbarjo i alegria. De família i amistats. De sol i rialla. De primavera la sang altera.
Temps de mona
D’altra costum molt antiga, aquesta malauradament s’està perdent, és que al xiquet o xiqueta qui li regalava la mona era el seu padrí. També era força habitual que la mona fos casolana i no de supermercat. Abans es pastava al forn del poble i o si teniem al de la caseta, on es podien crear mones de tots els tamanys, formes i fins i tot decorades amb colors. Jo encara m’enrecorde de la que tenia forma de cocodril… Amb ou i sense. Aquestes darreres també conegudes com a panous o pa cremat. Benaventurats els que encara conserveu el costum i gaudiu transmint-lo de generació en generació. I als que no, encara hi ha forns tradicions amb les receptes de tota la vida.
El nom d’aquest dolç (mona) també té reminiscències àrabs, com gairebé qualsevol rebosteria de la Marina (pastissets de moniato, etc). En aquest cas la ‘munna o mouna’ voldria dir provisió de la boca que és una espècie de regal que els moriscos feien als seus senyors en l’època medieval i abans de la seua expulsió. Menjar, història i tradició.
Així doncs, diumenge i dilluns agafem cabasset i mona i redescobrim un cop més quin és el nostre veritable paisatge emocional. Trepitgem la terreta i per un dia tornem a ser xiquets.
