Aquesta nit de dimarts tenim pleniluni, lluna plena. Llum de nit que aclapara l’esperit especialment si fugim de la claror artificial pròpia dels cascos urbans de pobles i ciutats. Escapem-nos unes hores, uns minuts cap a la mar, o fugim cap a la foscor de la muntanya a la recerca de la lluna de València, aquesta que tenim tan aprop i que tantes vegades resta oblidada.
Aprofitem per a connectar terra i aigua i per esbrinar si allò que diuen els que coneixen el secrets de la saviesa popular és veritat.
Astronomia i cultura. Llegenda i tradició. Aquí sembla que no tenim homes llop però sí sang que fa bambollejar les venes. Llavors, si tanquem els ulls i ens deixem anar, ens estem autosuggestionant o simplement posem consciència i escoltem com la lluna juga amb les nostres emocions?
Aigua i emoció
Lluna plena,
la mar remena…
I és que si la lluna afecta a la mar i a les marees com no ens ha de condicionar a nosaltres que som gairebé un setanta per cent aigua. Onades venen, onades van. Esperem que aquesta nit el nou cicle porte eufòria i alegria. Que no ens deixe mala lluna, malhumorats i amb insomni.
Antigues creences populars, supersticions, veritats en entredit, històries de la iaia…. que no fan mal a ningú. Jo vaig anar ahir a la perruqueria a tallar-me les puntes dels cabells. A veure si em creix més ràpid… És una de les mil coses que des de sempre he escoltat.
Fertilitat
Lluna de setembre, de blat i civada, de collita. Lluna ritual, agrícola, llauraora.
Cicles lunars i vida. Lluna com a símbol de fertilitat. Lluna oposada al Sol. Lluna en femení. Lluna i sang.
Deesa de temps ancenstrals. Selene, Artemissa. Diana… Lligada al nostre imaginari col·lectiu en les seues diferents facetes: plena, minvant, creixent, nova…
També lluna i criminalitat. Passions desbocades. Violència, assassinats, suicidis… Lluna roja, sang. Novament llegendes i veritats encreuades sense base científica amb la que poder-ser recolzar.
I no oblidem la mitja lluna mora, representació gràfica de la lluna minvant i emblema del món islàmic. I tan nostra també en les festes del moros i cristians.
O la lluna nova, fosca, desapareguda…
Qui no ha cantat mai de xicoteta ‘La lluna, la pruna (la bruna), vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol’… De Pare Sol i mare Terra, la lluna, un clàssic de la cultura popular.
No ens quedem però a la lluna de València, frustats per un desig o esperança. Fem-nos els bojos, els llunàtics, canviem d’humor i demanem la lluna amb il·lusió tot i conéixer que és un impossible.
I què si som a la lluna, despistats, distrets… Quin millor lloc per perdre’ns, amagats a un dels seus forats…