Qui té fam somia rotllos

Aquests dies només tinc pensament dolç, de xocolate i bunyols, de coca maria, i dels pastissets de moniato que em menjaré per Nadal. No sé si a vosaltres vos passa però jo quan fa fred tinc fam. I quan tinc fam somie rotllos. Rotllos d’anís i de taronja. Sí, ja sé que em diréu que exagere i potser tinguéu raó però què haig de fer, el meu cos em demana sucre. I això que jo sóc més de salat, sobretot de caspellets -de Benissa-. 

¡Quan novembre ve, abriga’t be’! I si tens xemenia, aprofita. La calentoreta d’un bon foc res té a veure amb la calefacció i menys amb l’estufa de gas. Són mons diferents. L’olor a llenya cremada fa caliu i crea llar. Moments familiars acompanyats d’un bon vi del terreny. 

Per cert, sabíeu que la passió d’aquesta terra pels dolços ve dels antics pobladors musulmans? Sí, aquests que en les nits de ramadà celebraven de forma lúdica la seua religió amb pastes amb ametles que probablement són els antecedents dels torrons. Però aquí a la Marina, sobretot a les valls de l’interior, som més de dolços suaus i blanets, de rebosteria amb ametla, mel, fruits secs, fruita i tradició. Arrops i sucre. Llàstima que el canyamel que van portar els moros ja no es conree com es feia abans a la comarca veïna de la Safor. Més coses a recuperar de la cuina àrab medieval. 

Moniato, ametla i carbassa, tres ingredients que poden fer feliç a qualsevol. Dolços com l’arnadí, el massapà, la peladilla o les ametles garrapinyades. Tocs de canella i anís. I ja possats, postres de músics, banyaets en vi dolç de Moscatell i amb coca maria o coca de llanda, segons el lloc. No obstant, jo continue amb la meua dèria xocolatera, tot i que estic oberta a tastar la garrofa en rebosteria. Encara no he tingut el gust.

Temps de sucre. Moment per confitures i menjar castanyes. En breu arribaran als pobles els típics mercadets medievals i les fires de Nadal. Bunyols de carabassa fregits amb oli d’oliva que també empraven els moriscos de temps ençà. Influències de gastronomia d’Al Àndalus. Tot un món de dolçor heretat. Què dirien els de Vox? És el que té pertànyer a un poble obert a totes les civilitzacions que han passat per casa nostra. És el que té ser mediterrani. Barreja de cultures i tresor de diversitat. 

Llegisc a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que l’expressió ‘Qui té fam somia rotllos’ fa menció a aquell qui en sentir la necessitat d’alguna cosa parla sense voler d’esta. Doncs bé, com podeu comprovar jo hui estic de dolç pujat i potser per això m’he deixat endur per les circumstàncies. I és que no vull acabar l’article sense fer menció a la pastisseria Agulló que recentment ha tancat les seues portes a Dénia. Un dels comerços més antics de la ciutat amb cent vint anys d’història i on encara es feien xicotetes cues els diumenges per comprar pastissets tradicionals per després de dinar. Adéu als genaro i als milfulls. Llàstima de relleu generacional. Agulló queda en traspàs. Es cerquen professionals de la dolçor….