Ruralista

Qui m’ho anava a dir a mi, que amb desset anys vaig marxar pitant cap a la ciutat amb ganes de conéixer mon i deixar enrere el poble. Que vaig renegar durant temps de la vida rural i que em movia com peix en l’aigua en ciutats com Barcelona o San Francisco. Qui m’ho anava a dir, que passats els quaranta tal qual filla pròdiga tornaria a les meues arrels. I aquí trobaria la meva llar, aquest xicotet raconet en el món del qual ja no vols tornar a marxar mai. I llavors poc a poc, sense pressa, aniria desenvolupant una estima cada cop més palpable cap aquests poblets de l’interior que de jove no havia trepitjat mai. I és que sóc de poble -Benissa- però aprop de zona litoral. I d’Alcalalí cap endins ja em costava arribar.

Descobrir la Marina m’ha convertit en una dona ruralista, i això que no sé conduir. Pobles de la muntanya d’Alacant. Valls plenes d’ametlers, oliveres i cirerers. Paisatges on perdre’s per descobrir cuina i natura. Costumisme, senderisme, pedra en sec… I iaies assegudes en cadires de fusta al carrer prenent el sol. El temps a vegades sembla que s’atura. 

Al País Valencià tenim 143 municipis en risc de quedar sense habitants. Pobles d’interior que lluiten contra la despoblació. Que volen deixar enrere imatges bucòliques del passat on es podien entreveure temps durs de faena al camp. Almanacs, terra, religió, pedra i foc. 

Literatura naturalista, ruralista. Em venen al cap les novel·les d’Emilia Pardo Bazán. ‘Los Pazos de Ulloa’ , ‘La madre naturaleza’ de la Galícia rural, o més aprop, l’horta valenciana i les obres de Blasco Ibáñez ‘La Barraca’, ‘Cañas y barro’, ‘Entre Naranjos’. I podem continuar… però aquest món rural ja no està. No existeix. Tot això ha canviat. 

  Els pobles ja no tenen res a envejar a la ciutat. Només les possibilitats laborals. La vida de segur al camp i a la muntanya és de més qualitat. De fet, cada cop hi més neorurals. Aquells que venen de ciutat i decideixen establir-se en zones rurals. Tot i que guanyen encara els de poble que se’n van. Els joves sobretot que marxen a estudiar i després han de buscar-se la vida fora perquè a casa no tenen el futur que els hi agradaria trobar. Emigrants… I després clar, a menys gent, menys serveis i el peix que es mossega la cua… Pobles sense metge, sense botiga i si m’apures sense transport públic. És a dir, gairebé aïllats. I només va quedant gent gran. Això ha de canviar. Cal escoltar la població de les zones rurals. Trobar un nou enfocament per facilitar que rebroti la vida i l’activitat. Menys centralisme i més mancomunitat. Més iniciatives grupals que permetin compartir despeses i possibilitats traspassant els límits municipals.  

No és un tema menor. És una crisi gran, més de territori que demogràfica. Només en assenyalar que a la zona litoral de la província d’Alacant s’aglutina el 80% de la població queda tot dit. La gran majoria en un 10% del territori i la resta, semiabandonats. Vida urbana versus vida rural. Mar i muntanya contraposats. Portem més de mig segle -des de que va començar el turisme- deixant que la gent marxe dels pobles d’interior i clar, els que es queden es van fent grans. Sàvia nova cal. Una nova fulla de ruta que cerque maneres noves de fer on prime la innovació i la sostenibilitat. Emprenedors que puguen desenvolupar petits projectes en zones rurals, això sí, contant amb la tecnologia que cal -la digital-. No podem quedar aïllats. 

No tot allò rural és agricultura, tot i que llauradors encara hi ha i hi haurà. Els joves i els no tan joves han de poder tenir les eines per crear un projecte de vida on les arrels i el vincle amb el territori puguen tenir pes. Desenvolupament i relleu generacional. Tot un món per fer.