Tota pedra fa paret. I a la Marina, si m’apures marge. Marges de pedra seca que formen part indiscutible del nostre paisatge amb ADN llaurador. Bancals que baixen pels barrancs a la recerca d’un mínim d’aigua o que pugen muntanya amunt trencant la pedra i fent possible el cultiu d’oliveres, garrofers, ametlers i vinyes en terrenys agrests, erms, complicats i de secà. Minifundis entre mar i muntanya que amb suor i treball els nostres avantpassants van saber modelar, amb ofici i tradició. Fent de la necessitat virtut i guanyant així ni que fos uns metres al terreny pedregós.
Paisatges amb construccions de pedra en sec. Una tècnica que tot just fa un any va ser reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, però que hores d’ara encara no protegeix ni incentiva el llegat dels seus creadors. Parlem d’amargenadors i picapedrers, també calciners, tots ells oficis en vies d’extinció. Artesans de la pedra que fan murs al marge dels camins encaixant les pedres sense utilitzar morter ni ciment. Artífexs en part d’aquest paisatge tan nostre que emana bellesa i saviesa popular. Que evoca els nostres orígens humils i que posa en valor una arquitectura agrícola, senzilla però eficaç. I a ulls presents rústica, sostenible i marcadament bella. Convertint-se així en un nou recurs turístic de caire cultural que aposta pel patrimoni i la identitat com a missatge principal. Cal visibilitzar-ho més.
Tècnica constructiva de la pedra seca, Bé de Rellevància Local Immaterial des de 2016. Camins, senders, bancals que formen part de la fisonomia de la nostra comarca i també d’altres indrets. Corrals, cabanyes de pastor, pous, forns de calç… Món rural i d’interior que lluita per subsistir davant la fugida professional cap a la ciutat o la zona litoral.
Tresors amagats que cal mostrar, protegir i catalogar. Oficis que cal revifar i promoure, per tal que la sàvia nova puga agafar amb força i ganes el canvi generacional. Es poden comptar els margenadors que queden amb els dits de la mà. S’ha d’obrir mercat. Incentivar la construcció de camins i marges de pedra seca, recuperar els que hi ha i sobretot fer un pensament per fomentar aquesta tècnica constructiva en totes les seues vessants. Cal valorar llavors la feina d’aquests artesans de la pedra i pertant millorar la seua formació i les seues condicions de treball.
Torna la Fira de Fires de la Marina Alta, com cada any al Prado d’Ondara, i aquest cop amb el sentit del tacte com a eix vertebrador. El proper cap de setmana la V edició abordarà tot allò relacionat amb el ‘saber fer, els oficis, l’artesania i la tradició’. Obrirà boca dijous el documental de Toni Canet ‘calciners, els emblaquinadors de la lluna’ que ens parlarà d’un ofici pràctiment extint, el de la calç, que deixa enrere imatges per alguns ja oblidades com són els forn de calç que encara podem anar trobant al llarg de la nostra geografia. Ja en plena fira dissabte es reivindicarà de veres la importància del paisatge de la pedra amb la signatura d’un tractat comarcal i la celebració d’un fòrum on s’analitzaran els seus reptes i oportunitats de futur.
Tota pedra fa marge. Elogi de la solidaritat. S’ha d’incentivar el retorn de la inversió en aquest tipus de construccions que són patrimoni i identifiquen trets clars de la nostra societat. Tradició, ofici, sostenibilitat i vida rural. Fer marges, picar pedra. Falta més implicació de l’administració. El futur de la pedra seca és cosa de tots.